Barcelona, 1511. Fa 512 anys. El diplomàtic Francesco Guicciardini, nomenat ambaixador del ducat independent de Toscana davant la cancelleria hispànica, viatjava fins a Toledo per presentar les seves credencials al rei Ferran el Catòlic. En el decurs d’aquell viatge, Guicciardini va escriure Redazione degli Spagni (‘Redaccions de les Espanyes’), que seria una descripció del que els seus ulls van veure. Al seu pas per Catalunya, va deixar escrit que els catalans eren d’estatura baixa, de pell bruna, de cabells i ulls foscos, i que eren molt mandrosos i descurats i extremadament violents. Podem catalogar la descripció de Guicciardini com a subjectiva. Fins i tot menysprear-la. Però és l’única que tenim i, per tant, mereix una atenció i una pregunta: per què aquells catalans eren tan diferents de com els hem imaginat sempre?
Quina és la base ètnica dels catalans?
Les primeres societats organitzades sobre el territori de l’actual Catalunya serien les nacions protobasques que, procedents del Caucas, van arrelar a les valls pirinenques entre el VII i el V mil·lenni aC. Però la veritable població i explotació del país es produiria a partir de l’arribada dels pobles nord-ibèrics que, procedents dels Balcans i del Mar Negre, es van establir i desenvolupar al territori entre els segles VI i II aC. La reconstrucció facial en 4D del noi d’Untikesken (unes restes humanes localitzades al jaciment ibèric d’Ullastret, Baix Empordà), obtinguda a partir de l’ADN del crani i de les peces dentàries, ens revela una aparença que ens resulta molt familiar: cabell castany lleugerament rullat, ulls color avellana i pell colrada o bruna. Aquells primers catalans ja tenien una traça física que s’aproxima a la descripció de Guicciardini.
El fals mite romà
La invasió i ocupació romanes van canviar per sempre la història del territori. El llarg domini de la Lloba Capitolina (del II aC al V dC) va imposar una romanitat rampant en forma de llengua, cultura, religió o dret. Però, contra el que pugui semblar, a l’arribada dels romans el quadrant nord-oriental peninsular ja estava densament poblat, i els fills de la Lloba Capitolina no van ser mai el grup demogràfic dominant. Exceptuant el cas de la ciutat de Tàrraco, no van ser mai més del 20% de la població del territori. No obstant això, hi ha una dada que, pel cap baix, és molt reveladora. El perfil majoritari de la població romana establerta al territori de la futura Catalunya (si més no, durant els primers segles de dominació) està format per legionaris llicenciats (convertits en propietaris agraris) originaris de la província de Sicília, netament mediterranis.
El fals mite visigòtic
Les mal anomenades invasions germàniques són un altre fals mite. Els assentaments visigòtics als conventus romans Tarraconense i Narbonense (els territoris de les actuals Catalunya i Llenguadoc) dels segles V i VI no van representar mai més del 10% de la població. Per tant, aquella comunitat germànica que, per una banda, va tenir un protagonisme destacat en la política i en la cultura —aparició dels primers moviments d’identitat territorial (revolta de Flavius Paulus, 672)—, d’altra banda, mai va representar una alteració de la composició ètnica d’aquella societat. Posteriorment, amb la invasió àrab (714-723) i l’exili al regne dels francs (723-752/801) es va produir cert mestissatge amb la població autòctona ultrapirinenca, però aquest sincretisme devia tenir més impacte en l'àmbit cultural que en l'àmbit ètnic.
Per què baixets?
L’antropologia moderna ha posat en relleu que, en les societats anteriors a la Revolució Industrial (segle XIX), l’alçada dels individus estava determinada per diversos factors, però un dels més importants era la dieta. Les societats que tenien una dieta amb una presència important dels làctics i greixos animals (l’Europa central i atlàntica) presenten talles mitjanes superiors a les que tenien una dieta basada en cereals, llegums i hortalisses (l’Europa mediterrània). L’estudi dels hàbits alimentaris a casa nostra revela que, a les taules dels catalans i catalanes de l’Edat Mitjana, els elements protagonistes eren el pa, l’oli, el vi, els cigrons, les llenties, les faves, els naps i les cols. I no precisament de forma abundant (aquest és un altre factor important). La carn i els làctics eren aliments únicament accessibles a les minoritàries classes privilegiades.
Per què mandrosos?
La Catalunya del segle XI al segle XV és una societat de pagesos usurpats i empobrits, que viuen sotmesos a les terribles servituds imposades pels pitjors barons feudals del continent. Amb la Pesta Negra (1348-1351), que va comportar la desaparició de la meitat de la mà d’obra agrària catalana, aquelles pèssimes condicions, paradoxalment, es van intensificar. La suma de tots aquests factors seria el que encendria la Revolució Remença (1462-1472), la primera de la història moderna d’Europa. El 1511, el camp català ja feia bona la cita “la terra pel qui la treballa”, però l’existència, encara, d’una arrelada cultura de servitud, seria el que justificaria una escassa cultura de treball. Si Guicciardini hagués viatjat a Bretanya o a Anglaterra, països que també van conèixer un feudalisme extrem, probablement hauria catalogat la seva gent com a mandrosos.
Per què violents?
La Catalunya de 1500 és una societat violentada, que ve d’una horrible Pesta Negra (1348-1351), d’uns terribles pogroms (1391), de tres mortíferes guerres civils del segle XV (la Biga i la Busca, i les dues Revolucions remences), i d’una espantosa crisi econòmica que ha castigat, especialment, les classes populars urbanes (segle XV). La noblesa, arruïnada pel resultat de la Revolució Remença, havia renunciat al seu paper. L’alta noblesa, que feia les funcions d’exèrcit i policia, havia fugit del país, buscant matrimonis avantatjosos amb l’aristocràcia castellana. I la baixa noblesa, abandonada pels seus parents rics, s’havia llançat a l’activitat delictiva del bandolerisme i, a través de les tradicionals trames de fidelitat —d’arrel sociològica feudal—, havia reclutat grans colles de dotzenes d’individus formades amb el pitjor de cada casa.
El canvi de paradigma
La Catalunya de 1500 és un país carbonitzat, que ha perdut la meitat de la població amb relació a 1348. Però és un país d’oportunitats. I Occitània, una de les regions més riques i poblades d’Europa, que el poder francès ha convertit en una bola de foc (les Guerres de Religió, 1562-1598), impulsarà una colossal immigració, que duplicarà la població i quadruplicarà la producció catalana. Les favorables condicions de l’aparell productiu català, sumat a la incorporació d’una potent mà d’obra i la inoculació d’una nova i enèrgica cultura de treball i d’empresa d’arrel protestant, canviaran per sempre la fesomia de Catalunya. Els nous catalans ja no seran ni tan baixets, ni tan bruns, ni tan mandrosos..., però sí tan violents com explica Guicciardini.