Podríem dir que Carmen Calvo (València, 1950) és la reina del collage. Utilitza aquesta tècnica amb tota mena de materials per tractar temes ben diversos. Fins al 3 de setembre, al Museu Picasso es pot visitar l’exposició Carmen Calvo, comissariada per Emmanuel Guigon i Victoria Combalía.

Missatges subtils

Probablement, el conjunt d’obres més celebrat d’aquesta mostra sigui El temps que els cors ens lligui (2018). És una sèrie de postals que va crear el 2018, i que ha completat durant els darrers mesos. Totes aquestes postals reprodueixen obres d’art que Calvo interromp enganxant-hi imatges aparentment desvinculades de les obres. Així doncs, atorga un significat totalment nou a ambdues imatges. D’entre aquestes postals, hi ha algunes obres de Pablo Picasso (1881 - 1973) alterades per figures de caràcter eròtic o bé per símbols com la bandera de l’orgull LGTBIQ+ (molt oportuna per a aquests dies). Aquest tipus d’ironia és la que caracteritza el llenguatge artístic de Carmen Calvo: missatges subtils que deixen en mans de l’espectador la interpretació final. A més, l’artista valenciana acostuma a posar especial atenció al títol de l’obra, un factor més que determina la conclusió que en treu cadascú.

La ironia és la que caracteritza el llenguatge artístic de Carmen Calvo: missatges subtils que deixen en mans de l’espectador la interpretació final

Els seus collages prenen una varietat de formes diverses. Crea un collage cinematogràfic a partir d’escenes de pel·lícules que va reveure durant el confinament provocat per la pandèmia de la Covid-19. O bé, hi ha altres obres que, com qualifica el museu adequadament, consisteixen a acumulacions. En una prestatgeria, Calvo recopila blocs geomètrics de guix o d’escaiola extrets de motlles de cartó o de capses que remeten a les composicions constructivistes, o fins i tot a l’univers formal de Giorgio Morandi (1890 - 1964).

Carmen Calvo Sense títol Col·lecció de l'artista Foto Juan García © Carmen Calvo, VEGAP, Barcelona, 2023
Carmen Calvo, l'art de la fina ironia i la subtilesa 

En aquest cas, són tan importants els objectes com la seva distribució. Un altre exemple completament diferent és la sèrie de quadres que es defineixen com a obres individuals, però que en conjunt també tenen un sentit. Cada un d’ells té el seu missatge, però tots segueixen un mateix patró: un marc de fusta, un fons negre i una composició minimalista. Un quadre d’aquesta sèrie és Emanación, Explosión (1997), que tan sols presenta un petit tambor penjant d’un cantó del marc. Altre cop, observem la subtilesa del seu llenguatge expressiu.

La seva obra és crítica i sovint denuncia situacions injustes

Aquesta subtilesa concedeix una força particular al missatge de les seves creacions. La seva obra és crítica i sovint denuncia situacions injustes. Un cas ben clar és la instal·lació que tanca l’exposició: Una gàbia per viure-hi (1997). Basat al cas d’una nena de set anys que sons pares van tancar a una gàbia durant dues setmanes com a mesura disciplinària. Altrament, per parlar sobre la postguerra se serveix de fotografies de l’època resoltes amb el màxim contrast possible i incloent-hi alguns detalls que resignifiquen la imatge. També reivindica el feminisme mitjançant fragments de maniquins desmembrats que reprodueixen metafòricament activitats sexuals entre dones.

Totes aquestes obres estan classificades per la seva temàtica i construeixen un recorregut que és el just i necessari per amarar-se de l’obra de Calvo. A més, no oblidem que Picasso fou qui introduí el collage en el món de l’art. Aquest fet històric va ser el 1912, fins llavors el collage era una activitat infantil. Per tant, Carmen Calvo, amb la seva afició pel collage, casen perfectament en el Museu Picasso.