Lumen publica Usuras y figuraciones. Poesía completa, una  acurada edició de l'obra poètica de Carlos Barral, a càrrec d'Andreu Jaume. Al Reial Cercle Artístic s'ha volgut fer un homenatge al poeta, en una sessió amb la participació d'Andreu Jaume, el novel·lista Gonzalo Torner i el nét del difunt, Malcolm Otero (a qui estan dedicats alguns dels darrers poemes de Barral).

La poesia oblidada

Barral és recordat, habitualment, com a editor. La seva contribució a la renovació de la literatura durant el franquisme ha estat unànimement lloada. També hi ha molta gent que el recorda per les seves memòries, escrites en tres volums: Años de penitencia, Los años sin excusas i Cuando las horas veloces. Eren documents que relataven la vida de la gauche divine, el grup d'intel·lectuals frívols i adinerats que van dominar l'escena literària barcelonesa en el tardofranquisme. De fet, amb freqüència el Barral poeta ha restat massa ocult davant l'anecdotari sobre la vida privada del seu grup. D'altra gent, sense gaire contacte amb l'alta cultura, només ha conegut Barral a través dels textos inclosos al llibre Catalunya a vol d'ocell, un volum amb magnífiques fotografies de Xavier Miserachs que va tenir una gran tirada.

El polític

I fins i tot hi ha els que recorden Barral com a polític del Partit dels Socialistes de Catalunya, en els seus darrers anys de vida, quan va veure's obligat a integrar-se al Senat i al Parlament Europeu davant el fracàs econòmic dels seus projectes editorials. Barral, gran amant dels clàssics, va proposar al Parlament Europeu la declaració del llatí com a llengua oficial i de treball a la Unió Europea; no cal dir que la seva proposta no va tenir gaires seguidors. Barral no es sentia satisfet amb la imatge que generalment es tenia d'ell: volia ser definit, sobretot, com a poeta. L'edició d'Usuras y figuraciones pretén reivindicar aquesta dimensió de Barral.

Autobiografia i poesia

Carlos Barral va escriure poesia, bàsicament, sobre la seva vida. Calafell, el seu univers d'estiueig acostuma a ser omnipresent als seus textos (de fet, Barral es va construir una imatge mítica relacionada amb la Mediterrània: acostumava a anar arreu del món amb gorra marinera). També són recorrents les referències a les seves vivències quotidianes: fets observats, amors viscuts, anècdotes familiars... I, en els darrers anys de la seva vida, a mesura que envellia prematurament, va anar prenent relleu la por a la decadència i a la mort. En el títol del llibre, justament, "usuras" fa referència al pas del temps. Barral reconeixia que era "la obsesión de mi vida: el transcurso del tiempo y la decadencia física e intelectual a que nos condena". Això és ben obvi al seu poema "Lamentando la muerte de un vecino".

Lamentando la muerte de un vecino

En eso sobre todo lo que duele,
un súbito vacío muy cercano,
burbuja de no ser que la vida consiente
en su abundancia por descuido, mientras
por todas partes se derrama y crece.

La vida que te envuelve te divierte,
ignora que alguien falta, que ha perdido
el número preciso de su gente
y que somos impares; no nos dice
aún que no hemos sido el que perece.

Es un vacío inmenso y no sabemos
cómo, cuánto, qué cosa se disuelve
que a lo mejor ya fuimos y pregunta
cada cual si es el muerto de repente.

 

Contra el romanticisme

Tot i això és una poesia que el mateix autor qualificava de "més intel·lectual que emotiva". Res a veure amb la poesia de base romàntica. Barral es reconeixia fred i mostrava un clar rebuig a l'efusivitat excessiva. I tot i això, els seus poemes estan tenyits de sensualitat.

Una poesia difícil

Barral ha estat acusat de ser un poeta hermètic. Tenia una obsesió per la riquesa del llenguatge i era molt rigorós. Potser per això és un poeta "escàs": la seva obra no és gaire abundant. En Barral és palpable la fascinació pels clàssics: Ovidi, Catul... Els referents que utilitza a vegades també són difícils. No és una cosa casual: Barral pretenia recuperar la llengua com una eina de pensar el món, i no només com un instrument d'entreteniment.

A l'Escola de Barcelona?

Barral ha estat agrupat en l'anomenada Escola de Barcelona. Aquí l'han emmarcat alguns dels millors estudiosos de la seva obra, com Carme Riera. En aquest grup s'hi integrarien poetes com Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo o Gabriel Ferrater, alguns d'ells companys de Barral en tertúlies, debats, projectes editorials i festes. Però Andreu Jaume relativitza la relació de Barral amb l'Escola de Barcelona. Assegura que Barral sempre va defugir ser un autor de moda i que escrivia el que li abellia, desmarcant-se estilísticament dels seus contemporanis.

El Barral editor

El 1972, molt abans que LeClézio obtingués el premi Nobel i que els diaris s'omplissin de crítiques dels llibres de l'autor, Carlos Barral va publicar La guerra. La seva editorial va treure al carrer textos d'allò més diversos: des d'estudis emblemàtics en ciències socials, com Marcel Mauss o Jean Piaget, fins a llibres provocadors com El general Custer murió por vuestros pecados, del sioux Vine Deloria, passant per novel·les negres, com les de Chandler. Se'l recorda, sobretot, com l'editor d'algunes de les millors obres de la literatura llatino-americana, en ple boom d'aquesta, amb autors com Alejo Carpentier o Octavio Paz. Carlos Barral ironitzava tot afirmant que era "l'editor institucional de l'esquerra literària". Però els números mai van ser la part forta de Carlos Barral: va haver de vendre Seix Barral, l'editorial familiar, i Barral Editores, l'empresa que va fundar a continuació, tampoc va sobreviure molt de temps.

El Barral compromés

Carlos Barral sempre va evitar la poesia compromesa. I, malgrat tot, en d'altres aspectes no va defugir el compromís. Ara fa 50 anys, Barral va participar en la Caputxinada: i va restar tancat tot i que hagués tingut la possibilitat de sortir sense problemes. I com a editor va intentar publicar tot tipus de llibres, malgrat les pressions del règim. Era famós per la seva habilitat en discutir amb la censura. Fins i tot va aconseguir editar K.L.Reich, el llibre de Amat-Piniella sobre la seva estada als camps de concentració nazis. Diuen que no li van tocar ni una coma.

Només les paraules

Barral va veure com el seu món idíl·lic de joventut s'anava desintegrant: les barques de pescadors de Cadaqués van abandonar les platges per deixar lloc a les gandules dels turistes, els editors artesans que estimaven els llibres van anar essent escombrats per les grans companyies editorials... L'editor Malcolm Otero, nét de Carlos Barral, recorda que el món de Barral es va anar desintegrant ja en vida d'ell: "Avui en dia d'aquell món no en queda res. S'han mort els amics. No queda la família. Ni tan sols queda aquella platja". Malcolm Otero clou el seu epíleg a l'antologia de forma contundent: "Ya no queda nada, apenas la memoria que alimenta la nostalgia. Pero están al menos estos versos en los que el poeta entró en combate con la lengua, duelos a veces a florete, en ocasiones a sable, para dejar constancia poética de un mundo que no ha de volver".