Carla Simón tanca la seva trilogia familiar autobiogràfica amb Romería, un film "amb molts més riscos". La cineasta catalana competeix per la Palma d'Or a Canes amb aquesta pel·lícula, que ha estat molt ben rebuda aquest dimecres amb una ovació de set minuts. Després d'Estiu 1993 (2017), amb la qual va guanyar el premi a la millor òpera primera a Berlín; i Alcarràs (2022), amb la qual es va emportar l'Os d'Or de la Berlinale; amb la nova cinta s'ha permès "explorar nous terrenys" i "provar coses noves amb la meva pròpia història, però també sempre pensant que és la història de molta gent", segons ha explicat en una entrevista amb Efe.
Romería se serveix del dietari de la seva mare biològica per reconstruir la vida de la família paterna de Galícia, en una nova exploració de les seves arrels. És per això que és un film "amb molts més riscos", que vol recordar una generació —la dels seus pares— educada en una societat reprimida i conservadora que va "trencar amb tot". "Volia parlar-ne evitant tant el judici com el romanticisme", confessa, en una altra entrevista amb l'ACN. Tancar la trilogia ha estat "molt alliberador", encara que reconeix la frustració per haver-se adonat "que és molt difícil" reconstruir la seva memòria familiar.
Revisitar generacions familiars
La naturalesa fragmentada de la memòria generació rere generació, els secrets familiars amagats, el consum d'heroïna o l'estigma de la sida tenyeixen un llegat que, segons la directora, és part de la història de diverses generacions que creia convenient revisitar. Ho fa a través d'un alter ego seu, la Marina —interpretada per la debutant Llúcia García—, una nena adoptada des de petita que viatja a Vigo per conèixer la família del seu pare biològic. A través de les trobades amb els seus oncles, tiets, cosins i avis, la jove intentarà reconstruir el relat dels seus pares. "Jo, quan tenia la seva edat, vaig conèixer part de la família del meu pare biològic que no coneixia, però després a Galícia vaig anar-hi més tard, o sigui, que realment el viatge mai va passar com s'explica a la pel·lícula", diu. I afegeix: "Però sí que és veritat que hi ha una mica de l'essència de la Llúcia i del personatge que sí que crec que té molt a veure amb la meva manera de veure el món i també de relacionar-me".
Simón va trobar l'actriu adequada després de més de vuit mesos de cerca: "Vam dedicar-hi com vuit o nou mesos i ella va aparèixer al final. La vam trobar al carrer. Venia d'una excursió i baixava d'un autobús amb la motxilla". I un altre debutant és en Mitch, Nuno a la pel·lícula, un cosí de la Marina i qui millor l'accepta en aquesta desconeguda família paterna, formada per alguns actors professionals com Tristán Ulloa, Myriam Gallego, Sara Casasnovas i José Ángel Egido. De fet, la Llúcia i en Mitch fan un doble paper, de Marina i Nuno en el present, i dels pares de la Carla Simón en els anys vuitanta —una època en la qual la droga corria per Vigo com per moltes altres ciutats d'Espanya—. "Per mi va suposar un repte més important el paper de fer de mare", reconeix la protagonista, mentre que l'actor creu que el paper més contemporani "l'havia deixat enrere" i, paradoxalment, el del pare era "més proper" a la seva vida actual.
Els pares de la cineasta van morir de sida, un tema recurrent en diverses pel·lícules de Canes. "De tant en tant es recupera i jo crec que és precisament perquè hi ha hagut una espècie de tabú que no ha deixat que en parléssim d'una manera oberta i també pel dolor que ha causat", diu. També agrega que a moltes famílies, com passa amb la de la pel·lícula, "els ha costat molt gestionar aquestes pèrdues que tenen a veure amb l'heroïna i amb la sida, per tot el que significa".
Per això és important treure-ho a la llum i mostrar una generació que va trencar amb tot, que "gràcies a ells som on som" i que va canviar "els valors més conservadors i catòlics que hi havia en aquell moment", sense jutjar-ho ni romantitzar-ho, si no posant-ho en el seu lloc "d'una manera justa". Perquè el cinema té la capacitat de fer-nos pensar, diu la directora: "Jo vull fer cinema perquè ens dona aquesta possibilitat, de veure una història que pots gaudir, et pots emocionar, però de sobte te'n vas a casa teva i penses en les relacions que tenim entre nosaltres com a éssers humans, però també en certes coses de la nostra història que han passat i que potser no volem repetir".
Què hi ha després de la trilogia
Simón dona per tancat amb aquest llargmetratge el cicle centrat en les relacions familiars, tot i que considera que les continuarà tractant en projectes futurs. "Les famílies són un pou d'històries sense fons, amb relacions complexes perquè no les escollim i tenen una motxilla molt gran", assevera. Ja té un nou projecte al cap, un musical flamenc neorealista, en el qual no descarta incloure referències a l'univers familiar allunyat de la família, però només de manera tangencial. Per a ella, cada pel·lícula és un "repte nou" del qual aprendre, tot i que evita tornar a veure les pel·lícules anteriors perquè hi veu "errors" o "aspectes que ara faria diferent". "L'exigència no s'acaba mai", diu. Malgrat això, se sent satisfeta d'identificar una "coherència" en la seva trajectòria cinematogràfica i creu que cada una de les pel·lícules de la trilogia l'han "fet créixer" en algun sentit.
Mentre això arriba, gaudeix de l'experiència de ser a Canes, que li sembla un lloc perfecte per tancar el cicle i compartir la secció amb directors que admira i en la qual també hi ha l'espanyol Oliver Laxe amb Sirat. "Jo crec que estem en un moment per celebrar, sens dubte, en el sentit que hi ha com tota una nova generació de cineastes amb diferents cerques, amb veus molt diferents, que em sembla que és molt interessant i que a més el nostre cinema està viatjant, o sigui, com que de sobte tenim un focus aquí que feia temps que no passava", conclou.