Totes les obsessions tenen un començament, i la de Jorge Luis Borges per la remota illa d'Islàndia es detona a la seva infància, quan el seu pare, en lloc d'una bicicleta, una capsa de retoladors o unes xocolatines, li regala el volum de Völsunga Saga: un llibre anònim, escrit al segle XIII, traduït a l'anglès per William Morris i que pesa exactament com un cadàver.
Borges ja era Borges abans de ser Borges, és a dir, el vell Borges. Costa imaginar-lo, de nen, amagant-se darrera uns matolls, caçant mosques, fent burilles, foradant-se els pantalons. Costa imaginar-lo de nen, a seques. Probablement perquè no ho va ser. O, almenys, no un com els altres. Els seus gustos eren ferms, exòtics. Tancar-se a la biblioteca de casa, pujar com pogués a la cadira, obrir un totxo de 500 planes, perdre's en un laberint de frases revellides i ondulants. Algunes d'aquelles lectures li van suposar autèntiques revelacions. Com la d'aquell manuscrit islandès que semblava que hagués arribat a la seva vida, seguint el corrent del mar, per fer-la saltar pels aires.
El 1971, quan visitava Islàndia per primer cop, un grapat de llàgrimes li queien dels ulls: no eren els paisatges —ja estava cec—, eren les veus
Molt temps després, el 1971, quan visitava el país per primer cop, un grapat de llàgrimes li queien dels ulls. No eren els paisatges —ja estava cec—, eren les veus: aquella llengua lliscosa i enigmàtica que fins aleshores només havia vist gravada amb tinta negra sobre pàgines groguenques. Escoltar com sonava era com poder-la tocar amb les mans. "Me emocionaba el mero hecho de estar allí". Quan més tard, aprofitant una altra de les seves gires europees, la comunitat local va decidir agrair tanta admiració oferint-li l'Ordre del Falcó de la República d'Islàndia, l'autor d'El Aleph va sentir com es tancava un cercle. "Al día siguiente recibí no sé qué título de la Academia Francesa y me emocioné menos. Islandia tiene algo que no tiene ningún otro país para mí, ¿no? Francia es admirable, siempre ha sido admirable, pero Islandia es un poco como un tesoro que uno tiene”.
Per saber què se li va perdre a Borges a Islàndia cal travessar la seva literatura fins a arribar a la casella de sortida. No és un viatge qualsevol. El tresor és el regal del pare, que li permet descobrir les sagues, gènere nòrdic per excel·lència: narracions en prosa, amenes, d'origen oral, farcides d'aventures, batalles i personatges del passat, a mig camí entre el relat històric i el conte de fades. Segons el mateix Borges, encara que ningú més ho reconegui, allò que ja feien els islandesos fa deu segles és el que després repetirien Cervantes o Flaubert. Novel·les. Les primeres. Tanta és la fascinació que sent que, quan es decideix a escriure, no pot amagar-la. El seu estil sempre perseguirà l'economia, la fluïdesa i l'enginy dels narradors d'aquell idioma arcaic que el va acompanyar durant tota la seva adolescència.
Una oda a l'illa
Quasi 12.000 kilòmetres, i un oceà sencer, separen el barri porteny on viu de la terra del gel, els volcans, les borrasques i els vikings. No importa. El nus ja no es desfà. Borges s'ha educat en el costum de mirar més enllà. D'aquí sorgeix el seu interès per les literatures llunyanes, marginals, soterrades. Les rescata, les sacseja, els hi passa el drap fins que tornen a lluir. "Gracias a Borges, Islandia hoy pertenece a la tradición literaria argentina, trajo ese mundo, lo puso acá, en el medio", resumeix l'escriptora María Negroni, de Rosario.
La seva obsessió es dispara el 1955, quan comença a perdre la vista. És en aquell moment que s'apropa més seriosament, amb la intenció d'analitzar-les a fons, a aquelles criatures estranyes que volten des de fa anys per la seva estanteria: l'anglès antic i, de rebot, un dels seus germans, l'escandinau, previ a les formes modernes de l'islandès i el noruec. Borges s'hi capbussa com si no existís res més. Con la ayuda del lento diccionario. / Cuando el cuerpo se cansa de su hombre, / Cuando el fuego declina y ya es ceniza, / Bien está el resignado aprendizaje / De una empresa infinita; yo he elegido / El de tu lengua, ese latín del Norte / Que abarcó las estepas y los mares / De un hemisferio y resonó en Bizancio / Y en las márgenes vírgenes de América, deixa escrit al poema A Islandia.
La llengua que es parla a l'illa, ese latín del Norte, atrapa a Borges tant per les figures que projecta —guerrers invencibles, mariners intrèpids i déus barbuts que acabarà incloent a les seves obres— com per la seva sonoritat i la seva estructura. "Yo estudio islandés los sábados y los domingos, con un grupo medio secreto de personas...", va confessar una vegada en una entrevista, amb aquella ironia tendra que el caracteritzava. L'islandès permet que es puguin fer jocs de paraules sense caure en l'artificialitat o la pedanteria, i això enganxa a l'escriptor. De fet, Borges arribarà a dedicar tot un llibre al seu sistema metafòric, besat en les kenningar, associacions d'imatges profundament evocadores que encenen la imaginació del lector. Era pràcticament impossible que un autor delicat i fantasiós com Borges no s'enamorés bojament d'un idioma que permet substituir "batalla" per "tempesta d’espases".
Era pràcticament impossible que un autor delicat i fantasiós com Borges no s'enamorés bojament d'un idioma que permet substituir "batalla" per "tempesta d’espases"
Enamorat dels viatges, Borges va trepitjar tres cops aquell tros de terra abrupte que surava al nord de l'Atlàntic. Sempre acompanyat de la seva parella, María Kodama. "El islandés es uno de los idiomas que estudiamos para leer las sagas escandinavas. Él tenía una especie de pasión por esa historia. Islandia tuvo la primera democracia del mundo. Una vez al año, ahí, en una especie de roca, se reunían todos los pueblos que vivían alrededor, y entre todos hablaban y combinaban cómo regir el país", va recordar un cop Kodama al diari argentí Infobae. També va explicar que els hi agradava passejar durant hores, agafats del braç, pels carrers grisos i immutables de Reykjavík. Que els lavabos dels hotels on s'allotjaven, a causa de les baixes temperatures, solien tenir un cartell on s'indicava que primer calia obrir l'aigua freda, ja que la calenta sortia directament dels guèisers, bullint. I que, fins i tot, en aquell indret on a vegades només era de dia, i a vegades només de nit, s'hi van arribar a casar.
La història prové del dia en que, en una de les seves caminades, es troben amb un sacerdot pagà. Borges ja feia temps que volia casar-se, així que quan es van creuar amb aquell home, no s'ho va pensar dos cops, i l'hi va demanar que els ajudés. A Kodama se li escapava el riure. El sacerdot els va portar a casa seva i els va fer seure en una mena d'escriptori on, en lloc de llibres, hi havia ossos d'animals per tot arreu. "Hizo una especie de ritual: '¡En el nombre de Odín y de Thor, los declaro marido y mujer!' Así, un casamiento pagano. ¡Maravilloso!", rememorava Kodama, divertida.
A cada minut que passava, Borges se sentia una mica més unit a Islàndia, com si realment allò també ho hagués escrit algú abans, la història d'un vincle sorprenent i inevitable. La fixació es va destapar a la infància, quan només tenia deu anys, i duraria literalment fins al final. Si avui visites la tomba on descansa, al cementiri ginebrí de Plainpalais, la guia turística t'aconsella que et fixis en el gravat del nom o la cita que l’acompanya —"And ne forhtedon na" ("i que res temessin")—, però també que facis la volta a la làpida blanca i observis al seu revers el dibuix d'un vaixell viking arrossegant-se mar endins. Ell mateix el va encarregar.