El K-pop, o pop coreà, ha arribat per primer cop a l’estadi olímpic Lluís Companys el dissabte, convertit des de fa anys en tot un fenomen de masses global. Aquest gènere musical, acompanyat de coreografies mil·limetrades i d’intèrprets impol·luts i perfectament alineats amb els rígids estàndards de bellesa coreans, convoca milions de persones arreu del món als seus espectacles i les seves cançons acumula milers de milions de reproduccions als serveis de música en estríming i a YouTube. Sense anar més lluny, les mateixes Blackpink ja acumulen 1.200 milions de visualitzacions al videoclip del seu èxit Kill this love, que va obrir el concert del dissabte a Barcelona. El seu últim single, Jump, que és el primer que publiquen en 3 anys, ja acumula més de 150 milions de reproduccions a Spotify, i qualsevol de les seves cançons es converteix en èxit en poques setmanes. Els seus fans, anomenats Blinks, van esgotar les entrades de l’estadi Lluís Companys i les 51.000 ànimes que omplien l’Olímpic van vibrar amb els sons de pop, EDM, hip-hop i rap de les seves cançons, tant grupals com de les carreres en solitari que han desenvolupat en els últims anys.
Qui són Blackpink, fenomen mundial del K-pop?
Blackpink és un projecte pensat i creat al mil·límetre per a ser un èxit de masses per YG Entertainment, l’empresa sud-coreana que és la responsable d’haver posicionat el pop coreà, o K-pop, a les llistes d’èxits globals des de fa més d’una dècada i de comercialitzar-lo per tot el món. Les quatre noies que componen la banda es van conèixer durant l’adolescència, quan van compartir el dur procés per convertir-se en estrelles del K-pop: una acadèmia de formació en cant, ball i espectacle amb jornades maratonianes amb la qual l’empresa promotora genera les noves fornades d’estrelles. Elles van iniciar-se al camí de l’estrellat amb 13 i 15 anys, i d’això ja fa gairebé una dècada i mitja, gairebé el doble de temps que ha estat el grup en actiu. Les empreses promotores d’aquests grups, enormes productores del món de l’entreteniment sud-coreà, generen èxits amb les seves bandes i ingressos milionaris a través de les línies de marxandatge que omplen els seus shows, com els colorits martells rematats de cors que es podien veure per milers a l’Olímpic.
Durant cinc o sis anys, les quatre integrants de Blackpink, es van formar com a aprenents en disciplines com el cant, l'actuació i diferents tipus de ball, així com en idiomes, com l’anglès, que està sempre present en les lletres del K-pop actual. Les jornades d'entrenament es podien allargar durant més de 12 hores i “la competició és tan forta que, d'alguna manera, crec que no pensem en les coses de la nostra vida que ens podíem estar perdent”, va dir la cantant Jennie en una entrevista amb el presentador britànic James Corden. Les integrants del grup han denunciat la pressió i el malestar que senten amb la productora en públic, i per això han volgut llençar les seves carreres en solitari allunyades d’aquesta. En una entrevista per a Rolling Stone, una altra cantant, Lisa, va afirmar que el procés va ser molt dur i que “trucava a la meva mare a Tailàndia (la Rosé és tailandesa) dient-li que ho volia deixar i ella em deia que aguantés un altre any”.
Trenta anys de K-pop
El K-pop, la música pop sud-coreana moderna, neix els anys noranta del segle passat, quan un trio de joves -- Seo Taiji, Yang Hyun-suk i Lee Juno -- van provocar un autèntic canvi cultural en presentar la seva cançó, Nan Arayo (I know, en anglés) en un programa de talents organitzat per una cadena televisiva del país. Tot i que la seva mescla entre dos estils afroamericans com el new jack swing i el rap va ser polèmica, es va mantenir durant setmanes al capdavant de les llistes èxits de Corea del Sud i va dur a l'estrellat el primer grup d'ídols de K-pop, Seo Taji and Boys. La naturalesa heterogènia d'aquest gènere pop, que beu de diferents estils musicals i els incorpora a les seves cançons ràpides i enganxoses, dona peu a l'experimentació que caracteritza el gènere i que l'ha ajudat a popularitzar-se a escala global. La seva consolidació global se solidifica durant la dècada del 2010, amb l'emergència de BTS, la banda masculina que va enamorar a milions de fans arreu del món.
Però, com es popularitza? Segons la sociòloga i professora investigadora en formació de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires, Florència Isaura Paparone, es tracta d'un "fenomen principalment promogut i gestat des de l'estat sud-coreà en aliança amb les empreses privades". "Però també té un origen social en sorgir en un període molt particular de Corea del Sud, que acabava de sortir d'una llarga dictadura en el 87 i experimentava tant un període d'obertura com una necessitat de distingir-se d'altres gegants asiàtics", destaca en declaracions a RTVE. El fenomen triomfa especialment entre la generació Z, que veu en els grups de K-pop un referent en diversitat, estil i reinvenció, però també perquè la indústria musical sud-coreana ha sabut adaptar-se als nous temps, explotant la viralitat de les xarxes socials i col·locant un producte que és especialment atractiu en aquests àmbits pels seus ritmes ràpids i ballables i també i per les coreografies treballades al mil·límetre.
El Lluís Companys va vibrar amb el seu ritme
Amb un ritme imparable, Blackpink va interpretar durant poc més de dues hores les cançons més exitoses de la banda, començant l’actuació amb Kill this love, un espectacle de petards i una vintena de ballarins sobre l’escenari, que eren pràcticament l’única escenografia d’un espectacle on el suport visual principal eren les pantalles. Però també hi va haver espai perquè les quatre integrants del grup poguessin expressar la seva individualitat, cantant cada una les cançons que han tret en les seves carreres en solitari, que fan fora de l’abast de YG Entertainment, l’empresa sud-coreana propietària del grup musical. La Jisoo, la germana gran del grup, va interpretar Erathquake i Your love, la Lisa, més atrevida i fosca, va fer saltar el Lluís Companys amb Thunder i Fxck Up the World, però va deixar fora del seu repertori la seva col·laboració amb Rosalia, New Woman.
Després d’una altra tanda de cançons juntes amb el públic saltant i seguint les coreografies mil·limetrades sense parar, la Rosé va baixar el ritme amb les seves balades, però va tornar a aixecar el públic amb APT, la seva col·laboració amb Bruno Mars que ha estat un èxit mundial. El públic va fet tremolar les grades amb l’últim single del grup després de tres anys, Jump, que va anar seguit d’altres grans èxits de les sud-coreanes com Boombayah, Ddu-du ddu-du, As if It’s your last i el reggaeton a la coreana de Forever Young. Després de dues hores de show que ningú volgués que acabessin, van tornar a repetir Jump, que va sonar un altre parell de vegades durant tot el concert, i van acabar amb Kick it, una preferida dels fans que havien tenyit de rosa, negre i molts cors l’estadi Olímpic durant tota la nit.