Si vius a Catalunya, has de saber que anar al cinema a veure la nova pel·lícula de Kenneth Branagh és sinònim que et venguin l'entrada i les crispetes en castellà, que et mengis deu minuts d'anuncis publicitaris en castellà i que el film, en versió original, el miris subtitulat en castellà. Res de nou. Tot això, fixa't, malgrat viure en una terra que alguns diuen que pateix una fractura social, en la qual hi ha ciutadans "de segona" i on la immersió lingüística impedeix que els nens sàpiguen què és un carpintero. T'ho comento així d'entrada perquè va ser el primer que vaig pensar quan es van apagar els llums de la sala. Bé, això i la certesa que algunes butaques de la sala 4 del Comèdia estan més trinxades que la sobirania del Parlament de Catalunya. Després, malgrat el mal d'esquena, quan a la pantalla va aparèixer l'escena inicial amb una panoràmica de la capital d'Irlanda del Nord, vaig autoimposar-me no pensar en política i dedicar-me a gaudir del cinema, una de les millors evasions possibles contra la trista realitat mundana. Per desgràcia, si escric aquest article, és perquè no ho vaig aconseguir.
Buddy, alter ego de Kenneth Branagh, jugant a fer la guerra sense entendre la guerra existent al seu voltant. (Northern Ireland Screen)
Qui sí que ho aconsegueix, en canvi, és el protagonista de Belfast, un marrec anomenat Buddy a qui li encanta el setè art i que és l'alter ego de Kenneth Branagh de petit. Som a Belfast l'estiu de 1969 i el nano, un innocent nen de nou anys, juga tranquil·lament a pilota al xamfrà de casa seva quan un escamot de joves violents ataca el barri, llança còctels Molotov i crema la majoria de cases del carrer. El nen, espantat, corre a casa i s'amaga sota la taula del menjador mentre tremola sense entendre res, igual com tampoc entén massa cosa cap espectador de la pel·li, ja que no serà fins més endavant quan endevinarem qui són uns i qui són els altres. El nen, per exemple, és el fill d'una família protestant resident en un barri obrer catòlic. Els seus veïns, per tant, són catòlics republicans en un barri de Belfast. I els violents són, doncs, membres paramilitars protestants de l'Ulster Volunteer Force amb un objectiu ben clar: netejar el barri, per tots els mitjans.
L’oda gens maragalliana de Branagh a Belfast és visualment deliciosa, però tan naïf i inofensiva com ocupar l'aeroport del Prat i dir "tothom cap a casa" quan arriba l'hora de sopar
Ara que ja t’has fet la idea de tot, parlem clar: aquella neteja és l'eufemisme per executar el que a casa nostra es va conèixer dècades més tard com "os montaremos un Úlster que os vais a cagar", la famosa frase que tothom atribueix a Jordi Cañas, malgrat que ell segueixi negant-ho. Jo no sé si la va dir, com tampoc sé del cert si el "Señor X" és Felipe González o si "M.Rajoy" és Mariano Rajoy, però per desgràcia de Cañas, ni el mal d'esquena provocat per la butaca trencada del Comèdia no va impedir-me que pensés en ell quan un dels líders lleialistes es disposen a netejar el barri de catòlics. És a dir, fer-los fora de les seves cases, obligar a aixecar murs que diferenciïn les zones de la ciutat i, en definitiva, protegir l'ànima britànica de tots aquells racons de Belfast en els quals viu gent que desitjaria annexionar-se a la República d'Irlanda. Amb tots aquests ingredients, és fàcil pensar que Belfast ho té tot per esdevenir una pel·lícula gairebé pornogràfica per algú que hagi votat Ciutadans ―i el PP, Vox i fins i tot el PSC― en els últims deu anys. Per desgràcia de Jordi Cañas i companyia, però, a qui segur que la sinopsi del film provoca més excitació que pujar a Perpinyà a veure cinema prohibit durant el franquisme, la presència del conflicte nord-irlandès és radicalment secundària.
Políticament parlant, Kenneth Branagh toca el violí de principi a fi pel simple fet que tot es veu des dels ulls del petit Buddy, un nen a qui la religió i les banderes li importen ben poc. La nostàlgia, sobretot quan es remet a la infància, mai no té lloc per a allò que no comprenem. Segurament és per aquest motiu que aquesta mena d’oda gens maragalliana a Belfast és visualment deliciosa, però tan naïf i inofensiva com ocupar l'aeroport del Prat i dir "tothom cap a casa" quan arriba l'hora de sopar. Per ell, Belfast és un món estructurat en el cinema com a refugi, la felicitat de passar les tardes a casa els avis i l'emoció de fer un petó a la nena catòlica de la qual s'ha enamorat a l'escola. Fins i tot per aquest motiu també em va ser impossible no pensar en Jordi Cañas quan vaig sortir del Comèdia, perquè paradoxalment vaig pensar que ens unia una altra cosa a part del gust per les corbates primes i les camises entallades: la certesa que és molt presumptuós batejar una pel·li amb el nom de Belfast i centrar-la tan poc en un conflicte polític que va canviar per sempre més la vida de Belfast.
La pel·lícula és una carta d'amor de Branagh al cinema i a la seva família. (Northern Ireland Screen)
Potser no és el teu cas, però en el meu és l'única cosa que segurament m'uneix a l'antic diputat de Ciutadans, que sí que pot comprar una entrada i veure una pel·li en la seva llengua materna a Catalunya i que ara, sincerament, ja no sé ni on para. Només sé que l'Ulster de Tabàrnia que volien muntar-nos no els va sortir del tot bé, però el seu fantasma ha quedat com una taca que encara ho empastifa tot. L’Ulster català s’edificava sobre una mentida, però la veritat és que són principalment els seus partidaris els qui muntaven escamots d'encaputxats per treure llaços grocs dels balcons, els qui fomentaven netejar símbols independentistes, els qui s'inventen fake news i falsos policies lingüístics als patis d'escola, els qui creen governs de la Generalitat alternatius i els qui encara avui volen dividir la societat per destruir la convivència cívica a Catalunya, com a l’Ulster.
La resta, malgrat rebre hòsties per votar, veure gent patint a la presó o tenir presidents a l’exili, procurem fer la nostra vida normal, defensar la nostra llengua amb normalitat i estimar els nostres veïns, parlin la llengua que parlin i resin al Déu que resin. Som com el petit Buddy, ja que cada dia els nostres polítics ens fan més difícil no tenir ganes d'enviar-ho tot a pastar fang i evadir-nos cada nit al cinema. Per sort, però, el desencís té menys força que la il·lusió de seguir demostrant que no, que no ens vam cagar, que no caurem mai a la trampa de la confrontació i que seguim tossudament alçats en la idea de construir un nou país en el qual gent com Jordi Cañas tingui el dret a decidir què votar, malgrat que pugui semblar un argument pel·liculero de ciència-ficció. No ho és. Es diu Catalunya i és una metonímia de valors més àmplia que tot el que amaga la paraula Belfast.