Barcelona, 3 d’abril de 801, fa 1.222 anys. Les tropes de Lluís el Piadós, fill i hereu de l’emperador Carlemany, entraven a Barcelona i posaven fi a una efímera etapa de precària dominació àrab. La Barxiluna andalusí; situada sobre una zona fronterera, insegura i despoblada; s’havia governat, pràcticament, com una república municipal independent dirigida per les seves elits indígenes. Durant dècades, el poder àrab no va passar de l’existència d’una guarnició d’un centenar de soldats, que mai van intervenir en la vida cultural i econòmica de la ciutat. Però, sorprenentment, els barcelonins i barcelonines de l’època, obririen les portes de la ciutat a l’exèrcit franc; i aquell paisatge de relativa llibertat i independència desapareixeria engolit per la nova superestructura carolíngia. Per què els barcelonins i barcelonines es van lliurar a Carlemany?
Com era la Barcelona de l’any 801?
La Barcelona que van trobar els exèrcits carolingis era una petita ciutat reclosa a l’interior de la seva formidable muralla de l’època romana (segles III i IV), considerada la millor estructura defensiva de la meitat occidental del continent europeu. La Barcelona de la plenitud romana havia reunit una població de 5.000 habitants. Però les crisis urbanes que anticipaven el col·lapse de l’imperi romà (segles IV i V); i el gran èxode al país dels francs durant la invasió àrab (714-723); havien reduït la seva població a menys de la meitat. La Barcelona de l’any 801 no tenia més de 2.000 habitants; i la seva trama urbana havia deixat àmplies zones deshabitades que es destinaven a espais de conreu. No obstant això; aquella Barcelona minúscula conservava la memòria i el prestigi de l’època que havia estat seu règia de la monarquia visigòtica (415 i 531-572).
Barcelona va ser conquerida o es va lliurar?
El professor Josep Maria Salrach (1945), de la Universitat Pompeu Fabra, explica que a l’abril de 797 ja s’havien produït contactes entre les autoritats militars de Barxiluna —dirigides per Sa’dun al-Ru’ayni, comandant de la guarnició àrab—, i la cancelleria carolíngia d’Aquisgrà. Aquells contactes tenien el propòsit d’alterar el mapa de la Frontera Superior d’al-Àndalus (el territori situat entre el riu Ebre i els Pirineus). Però, en aquell propòsit, cada una de les parts tenia un objectiu diferent. Sa’dun, secundat per les oligarquies hispanovisigòtiques de la ciutat; aspirava a transformar Barxiluna en un emirat independent. Mentre que Carlemany ambicionava completar el projecte iniciat en temps dels reis Pipí el Breu i Berta del Peu Gran: conquerir el territori entre els Pirineus i l’Ebre i crear un escut defensiu contra les incursions àrabs.
Les elits barcelonines canvien de bàndol
El canvi de bàndol de les elits barcelonines (les oligarquies d’origen hispanovisigot) és la raó que explica no tan sols la conquesta i incorporació de Barcelona a l’Imperi franc, sinó el paper destacat que, immediatament, assolirà la ciutat en el món polític, militar, econòmic i cultural carolingi. Segons el professor Salrach, tot es precipita a partir de. “la primavera de l’any 800, en una magna assemblea celebrada a Tolosa (...) es prengué l’acord de conquerir Barcelona (...) els barcelonins, dirigits per Sa’dun, van oferir una resistència aferrissada (...) les muralles oferien una protecció segura (...) els francs s’hagueren de resignar a estrènyer el setge (...). Aquesta situació es va mantenir durant la tardor i bona part de l’hivern (...) fins que els hispanogots, preveient la inutilitat de llur sacrifici pactaren les condicions de la rendició a l’esquena de la guarnició àrab”.
Per què les elits barcelonines van canviar de bàndol?
El professor Salrach diu que les elits barcelonines canvien de bàndol “preveient la inutilitat de llur sacrifici”. Però, també, ens revela que aquelles elits barcelonines van abandonar els àrabs, convençuts que els francs els donarien el mateix tracte que havien rebut les oligarquies locals de Nimes, de Narbona, de Carcassona, d’Elna o de Girona; durant la conquesta carolíngia de la vella Septimània (737-785). En aquells casos, el professor Salrach afirma que “els indígenes devien pactar amb els conqueridors sobre la garantia que es respectarien llurs propietats, lleis i autoritats immediates. L’element indígena i visigòtic fou, doncs, una força política davant la qual els reis francs preferiren contemporitzar. Vet aquí la causa del generós precepte de defensa i d’immunitat atorgat per Carlemany als barcelonins l’any 801”.
Qui més va contribuir al canvi de domini de Barcelona?
L’empresa carolíngia de conquesta de l’arc mediterrani entre el Roine i el Llobregat; es va fer amb una important participació dels descendents de l’èxode de la Tarraconense i de la Narbonense, que s’havien exiliat al país dels francs durant l’ocupació àrab (714-723). La segona, tercera i quarta generació d’aquell exili assolirien un paper protagonista en el canvi de domini i en la reorganització i reocupació de la nova Marca de Gòtia; compartint responsabilitats i objectius amb els comandaments francs. Aquells fills de l’exili que, a mesura que avançava la conquesta, s’incorporaven als aparells de domini francs dels nous territoris; no van ser mai vistos com a estrangers per la població indígena. I aquell col·lectiu, que es movia amb l’exèrcit de Carlemany, va jugar un paper decisiu en el canvi de posicionament de les elits de Barcelona.
Carlemany va complir la seva promesa?
El 28 de desembre de 801, vuit mesos després de la incorporació de Barcelona al món carolingi, la cancelleria d’Aquisgrà nomenava Berà, primer comte de la ciutat i del territori. Barcelona havia recuperat la seva condició de capital comtal i capital diocesana de l’època visigòtica (segles V-VIII). I Berà, primer comte carolingi, era un descendent, per banda materna, de l’exili precatalà al país dels francs. El professor Salrach, de nou, ens revela que, en aquella primera fase (primeres dècades del segle IX); la cancelleria carolíngia, plenament conscient que estava construint l’aparell de dominació sobre un territori aliat, però estranger (la Marca de Gòtia) va ser molt estricta en el compliment dels pactes, i va prioritzar el nomenament de comtes indígenes o semiindígenes; no tan sols a Barcelona, sinó en el conjunt d’aquells nous comtats.