Fa uns dies, la Marina Pintor ens va començar a parlar d'una assignatura artística pendent a casa nostra: la dansa clàssica. Ha interessat mai, el ballet, als catalans? Sembla que sí, perquè el mestre internacional del ballet George Balanchine va triar Barcelona com a primera ciutat estrangera en la primera gira de la New York City Ballet, però aquest llegat s'ha silenciat. Podeu llegir la primera part d'aquest reportatge magnífic i apassionat en aquest enllaç. Si no teniu temps, també podeu gaudir d'aquesta segona part sense gaires dificultats.
El 1948 es va fundar el Ballet de Nova York, i Barcelona va ser la primera ciutat estrangera a rebre’l
El 1952, quan el New York City Ballet va venir a Barcelona, només feia tretze anys des de la victòria franquista. Remenant l’arxiu històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu constatem que, durant vint-i-una funcions, el New York City Ballet va representar una desena de ballets que aleshores eren de creació recent, però que avui s’han consolidat com a obres mestres: Concerto Barocco, Symphony in C, Serenade, La Valse, The Four Temperaments, Prodigal Son, Firebird (versió de Balanchine), Apollo, Caracole (la llavor del que després esdevindria Divertimento n. 15, una altra obra mestra), Orpheus. La temporada al Liceu també va incloure creacions més secundàries de Balanchine, però que són estimades i programades amb regularitat a Nova York (algunes s’han començat a recuperar fa poc): Haieff Divertimento, Sylvia, Bourrée Fantasque, Minkus Pas de Trois i la seva versió (la de Balanchine) del Llac dels cignes —podeu veure el vídeo a sota, amb la ballarina Maria Tallchief als anys cinquanta a Nova York.
La qüestió del Llac dels cignes mereixeria un article a part: a Barcelona, el rol protagonista el va interpretar Maria Tallchief, la primera dona indígena a assolir el rang de primera ballarina en una companyia de gran calibre
La qüestió del Llac dels cignes mereixeria un article a part: a Barcelona, el rol protagonista el va interpretar Maria Tallchief, de la nació Osage, la primera dona indígena (segurament, la primera no blanca) a assolir el rang de primera ballarina en una companyia de gran calibre. Tallchief és una icona; l’any passat, Mattell va fer una Barbie inspirada en ella. Però encara avui és rar veure una dona negra o marró protagonitzant un ballet clàssic (amb les asiàtiques el tema està més superat), i encara més rar si es tracta d’un ballet com el Llac dels cignes, perquè tant a públic com a directors i coreògrafs els costa de trencar amb la idea de la suposada “homogeneïtat” de color necessària per assolir l’efecte estètic òptim en els anomenats “ballets blancs”. Que al Liceu de la postguerra hi anés a parar una reina dels cignes indígena és insòlit, peculiaríssim. Ningú devia fer explícita la raça de Tallchief, és clar, però les seves faccions i color de pell sens dubte devien agitar els esperits impressionables de certa burgesia.
La temporada del New York City Ballet a Barcelona no només va incloure ballets de Balanchine: també s’hi van ballar peces d’Anthony Tudor, de Frederik Ashton i de Jerome Robbins, conegut per ser el coreògraf de West Side Story
New York City Ballet al Liceu de Barcelona, 1952: una temporada completa
La temporada del New York City Ballet a Barcelona no només va incloure ballets de Balanchine: també s’hi van ballar peces d’Anthony Tudor i Frederik Ashton, figures importants de l’escola britànica, i de Jerome Robbins, un altre jueu torturat com Lincoln a qui el públic general recorda, sobretot, per haver estat el coreògraf del musical West Side Story. A més de treballar a Broadway, Robbins va crear una sèrie de ballets introspectius i plens d’encant i també alguna peça deliciosament macabra. Al Liceu s’hi va representar la més excèntrica de totes, The Cage, que tracta d’una tribu d’insectes femella que es dedica a assassinar i devorar els seus homòlegs mascle. Com una mena de Giselle, però sense final feliç i sense vel romàntic que en dissimuli el fons tèrbol. De nou es fa difícil no frustrar-se davant l’oblit d’un esdeveniment així. Avui The Cage té estatus de ballet punk, modernet i de culte, i forma part del repertori de moltes companyies. Com es devia rebre en aquella Barcelona deprimida?
El Liceu va ser el primer teatre europeu a oferir l’obracompleta del coreògraf més rellevant del segle XX
El catàleg de curiositats és irresistible, però cal retornar l’atenció a l’assumpte més important: el 1948 es va fundar el Ballet de Nova York i, quatre anys després, Barcelona va ser la primera ciutat estrangera a rebre’l. El Liceu va ser el primer teatre europeu a oferir l’obra (fins al moment) completa del coreògraf més rellevant del segle XX; un dels genis artístics del seu temps. No negaré que sento una passió forta pel tema, però el meu èmfasi no em sembla exactament una qüestió de gust personal, sinó d’observació d’una jerarquia òbvia, en el mateix sentit que no es pot negar la superioritat de Dalí respecte de la majoria dels seus contemporanis (Balanchine també va treballar amb Dalí, és clar, i s’hi va fascinar).
He enumerat els títols d’alguns dels ballets de Balanchine que es van ballar a Barcelona, però potser enumerar-ne els compositors fa una mica més d’efecte: Bach (no ho puc assegurar, però diria que Balanchine va ser el primer a coreografiar Bach: abans es considerava massa complex), Bizet, Txaikovski, Ravel, Hindemith, Mozart, Stravinsky (l’Stravinsky de Balanchine, així com el seu Txaikovski, van molt més enllà de les partitures originalment creades per ser ballets). El repertori és prou ric i divers com per aconseguir que fins i tot la persona més al·lèrgica als tutús vulgui participar de la festa.
El New York City Ballet va a Madrid el 2021 i es va ignorar el pas previ de Balanchine per Barcelona
I ara arriben les comparacions doloroses i la constatació de l’anomalia. Resulta que l’any 2021, el New York City Ballet va anar a Madrid a presentar tres ballets i la premsa va anunciar als quatre vents el debut de la companyia a la capital espanyola; algun mitjà fins i tot va afirmar que era el primer cop que la formació visitava Espanya. Ningú, que jo recordi, va desenterrar la memòria d’aquella gira, la primera del New York City Ballet, quan un Balanchine en plenitud vital i creativa va presentar desenes de ballets a Barcelona (per si no queda clar, parteixo de l’assumpció que aquesta feina no correspon als madrilenys, sinó als catalans). Suposem que el descuit és perdonable i que jo soc massa susceptible. Parem atenció a altres dades. A la resta de ciutats europees que el New York City Ballet va visitar durant aquella primera gira, com hi ha evolucionat la dansa clàssica? Tenim París (casa de l’Òpera de París, la companyia de ballet més antiga del món: top 5 mundial), Florència (on, durant el Renaixement, s’hi van desenvolupar una mena de danses cortesanes sobre les quals, en part, es va construir la tècnica clàssica. Fins avui, Itàlia té una xarxa forta de companyies de ballet), Lausanne (on, un cop l’any, els millors ballarins joves del món es reuneixen i ballen en un festival retransmès arreu del món i són reclutats pels directors artístics de les grans companyies), Zurich (casa del ballet de Zurich: top 20 mundial), La Haia (un dels dos nuclis d’origen, junt amb Àmsterdam, de l’actual Ballet Nacional d’Holanda: top 10 mundial), Londres (casa del Royal Ballet de Londres: top 5 mundial), Edimburg (Ballet d’Escòcia: top 20 mundial), Berlin (Ballet Estatal de Berlin: top 20 mundial).
Per raons que ningú no ha explicat, i que només podem intuir a mitges, després de la dictadura es va decidir que el Liceu prescindís del ballet estable
Dècades abans que ho fes el New York City Ballet, els Ballets Russos van visitar la majoria d’aquestes ciutats, inclosa, com hem vist, Barcelona. Així doncs, podem afirmar que, a principis del segle XX, la capital catalana formava part de la constel·lació de ciutats on la dansa clàssica estava cobrant importància. El primer pas per fer arrelar una tradició consistia en disposar d’un cos de ballarins estable i, de fet, el Liceu en tenia un des de la seva inauguració. Tal com explica Carolina Masjuan al blog Ballet y más, Joan Magriñà es va formar amb aquesta primera generació de ballarins del Liceu.
Pàmias, Magriñà, i la companyia de ballet que va ser el planter d'estrelles internacionals de la dansa
Dècades després, quan Joan Antoni Pàmias va convertir el cos de ball en la companyia de ballet titular del Liceu, Magriñà va esdevenir-ne el director. Per raons que ningú no ha explicat, i que només podem intuir a mitges, després de la dictadura es va decidir que el Liceu prescindís del ballet estable. És que potser la companyia era un ens mort, un experiment fallit? Si ens fixem en la genealogia de ballarins que va germinar allà, no ho sembla pas. El que sembla, més aviat, és que alguna cosa s’hi havia fet molt bé.
Per exemple: Magrinyà va ser mestre i partenaire de María de Ávila (Barcelona, 1920 – Saragossa, 2014), primera ballarina del Liceu i deixeble de la també ballarina del Liceu Pauleta Pàmies. Després de retirar-se dels escenaris, de Ávila va fundar una escola a Saragossa que podríem definir com el primer planter d’estrelles internacionals de la dansa espanyola. Gonzalo García (ex primer ballarí i director de repertori del New York City Ballet; actualment director artístic del Miami City Ballet) i Víctor Ullate, entre molts d’altres, van sortir d’allà. Ullate, és clar, és el mestre de ballet viu espanyol més reconegut: amb ell s’han format Ángel Corella (ex primer ballarí de l’American Ballet Theater; actual director artístic del Philadelphia Ballet; potser la persona que més va intentar promoure la dansa clàssica a Barcelona abans de tornar als EUA escarmentat), Lucía Lacarra (estrella internacional i premi Benois de la Danse), Tamara Rojo (ex primera ballarina del Royal Ballet de Londres; actual directora artística del San Francisco Ballet), Joaquín de Luz (ex primer ballarí del New York City Ballet; després de dirigir la Compañía Nacional de Danza, també n’ha sortit escarmentat).
Les carreres internacionals forjades a Saragossa i especialment a Madrid, de la mà de María de Ávila i Víctor Ullate, no ens haurien de fer oblidar el tronc d’on va sorgir tanta branca florida. Però per no oblidar potser caldria no haver demolit el tronc d’entrada
No hi ha gaire informació a l’abast sobre Joan Antoni Pàmias. A Youtube hi ha penjat un tall d’una entrevista on li pregunten sobre les relacions entre el Liceu i Ràdio Televisió Espanyola i ell respon que són excel·lents. Fent una cerca ràpida a internet, també es pot trobar un reportatge del 1967 en què un periodista de l’estirp Vila-San-Juan el descriu com a “barcelonés a ultranza”; “siempre cívico pero nunca tentado por la política”. L’any 1959, l’empresari va rebre el Premio Nacional de Teatro: havia dirigit el Liceu des del 1947, i ho faria fins al final de la dictadura. El 1952, quan el New York City Ballet va venir a Barcelona, només feia tretze anys des de la victòria franquista. Segons la Viquipèdia, la temporada d’hivern de 1939 s’havia inaugurat “amb una funció benèfica ‘como homenaje al Ejército y a beneficio de Auxilio Social y el Hospital Clínico de Barcelona’. Al final de la vetllada, es van cantar himnes feixistes amb el braç alçat.
Fins i tot podem dirigir una institució promotora de la dansa contemporània a Barcelona sense saber qui va ser George Balanchine, mentre Merce Cunningham, Martha Graham, o Alvin Ailey es remouen a la tomba
El 2027 farà 75 anys que Balanchine va ser a Barcelona: deixarem perdre aquesta oportunitat?
Podem commemorar el pas de Diaghilev per Barcelona. Podem crear un culte a Wagner (la llavor d’on va créixer l’arbre del wagnerisme era bastant més dèbil, trobo, que els fonaments de què disposàvem per consolidar una tradició nacional de dansa clàssica). Podem passar-nos la vida anant tres cops per setmana al Mercat de les Flors creient que la dansa contemporània és una versió evolucionada de la clàssica, en comptes d’un vocabulari que, quan conviu amb el del ballet, resulta en un reforç mutu. Fins i tot podem dirigir una institució promotora de la dansa contemporània a Barcelona (m’ho he trobat) sense saber qui va ser George Balanchine, mentre Merce Cunningham, Martha Graham, o Alvin Ailey es remouen a la tomba. De debò que no m’escandalitzo per pedanteria. Per a la gent de lletres: és com si un poeta amant de Baudelaire no fos conscient de l’existència de Flaubert perquè ell només s’ocupa del vers.
Com que Pàmias va ser un col·laboracionista (i suposo que, fins a cert punt, Magriñà també) ara tots hem d’oblidar que també va ser un català connectat al món, algú que entenia què necessitava a nivell artístic un teatre de primera categoria
En definitiva, pel que fa com a mínim a la dansa, podem saltar del prefranquisme al postfranquisme sense despentinar-nos, fent veure que durant quaranta anys aquí no va passar-hi res. Quan llegeixo Ferrater parlant suggestivament de la creació artística com d’un “gest del pensament” que desencadena en una “cadena de gestos” per part de l’artista, em pregunto què devia fer ell durant la primavera del 1952, quan ja vivia a Barcelona. En una ciutat menys moribunda, quin impacte hauria tingut Balanchine en la imaginació dels catalans?
Per descomptat que la generació traumatitzada per la guerra no tenia (si és que podia) per què córrer a omplir els seients d’un Liceu segrestat. Però sembla que, com que Pàmias va ser un col·laboracionista (i suposo que, fins a cert punt, Magriñà també) ara tots hem d’oblidar que també va ser un català connectat al món, algú que entenia què necessitava a nivell artístic un teatre de primera categoria. La sensació que em queda és que, com a català, el franquisme et mata dues vegades: primer en el sentit més visible; després d’una manera més perversa, basada en el tipus de tabú que aboca una cultura al suïcidi.
L’any passat, les companyies de ballet d’arreu del món van celebrar el 75è aniversari de la fundació del New York City Ballet programant ballets de Balanchine. Al 2027, se celebraran 75 anys de la primera gira internacional de la companyia i, per tant, de la seva visita a Barcelona. Deixarem morir del tot aquest episodi remarcable? És realment impossible reinterpretar-lo en clau lluminosa? Per què no podem integrar aquests ballets magnífics, que es van ballar a Barcelona abans que a qualsevol altra ciutat d’Europa, com a part del patrimoni que uns homes catalans, criats en un determinat ambient català, ens van voler deixar, malgrat la destrucció causada pel franquisme?