Bell Hooks (Kentucky, 1952-2021) va ser una intel·lectual, feminista, crítica cultural, activista i escriptora afroamericana reconeguda a tot el món. La seva obra se centra en explorar el racisme, el gènere, la classe i el capitalisme, per tal d’identificar la interseccionalitat existent entre aquests aspectes i com es generen i perpetuen els sistemes d’opressió. Una bibliografia d'interés capital on destaca l'asaig Ensenyar pensament crític, títol que, traduït al català per Josefina Caball, aquest dilluns surt a la venda publicat per Raig Verd Editorial.
Bell Hooks considera l’aprenentatge com el primer espai per defensar la diversitat, la igualtat i, en definitiva, la democràcia. Si l’ensenyament és l’espai on desenvolupar el pensament crític, i l’aprenentatge és una activitat que dura tota una vida. Ensenyar pensament crític aborda alguns dels problemes més urgents que hem d’afrontar avui en dia dintre i fora de l’aula. Un llibre imprescindible per a qualsevol persona que vegi l’educació com a pràctica de la llibertat, del qual avui us avançament en exclusiva un fragment del seu primer capítol.
Ensenyar pensament crític. El goig de llegir
Tot i que vaig créixer al si d’una família de set fills i de classe treballadora i patriarcal, en la qual el pare treballava i la mare es quedava a casa, els nostres pares llegien. Creien en el poder dels llibres. I, naturalment, valoraven l’educació com un mitjà per a la mobilitat social. Des que era ben petita em van animar a llegir. Tot i que la mare, Rosa Bell, no va acabar els estudis secundaris, s’enorgullia de la seva passió per llegir i li feia il·lusió compartir aquesta passió amb mi. Contra la voluntat del pare, estava disposada a gastar diners en llibres perquè jo pogués experimentar la satisfacció de ser-ne propietària i el goig de tenir un regal per sempre: aquell llibre que pots tornar a llegir una vegada i una altra. Jo no llegia en silenci. Traginava els meus llibres pel barri per llegir-los a les persones grans que no podien sortir de casa, per compartir-hi els meus tresors.
Com la nostra jove mare, el pare, més gran, valorava la lectura. El pare havia acabat la secundària i li havien donat permís per fer de barber, però en comptes d’això s’havia estimat més fer feines esporàdiques i finalment va treballar durant més de trenta anys de conserge de l’oficina de correus. El nostre pare era lector. La llibreria que hi havia a casa era plena de llibres triats per ell, una enciclopèdia elegant, obres d’autors negres i els clàssics de la literatura occidental escrita per blancs. El pare, que es deia Veodis, era un home conscient de la raça; creia que, si les persones negres volíem millorar la nostra qualitat de vida, havíem de lluitar per tenir drets civils i educar-nos a nosaltres mateixos. Com molts contemporanis seus, creia que aprendre a llegir i a pensar amb esperit crític sobre el món en què vivim era més important que l’educació universitària i els títols.
Vist des d’ara, entenc la raó per la qual el pare creia que era més important saber llegir i pensar que no pas tenir una educació formal, sobretot tenint en compte que, segons les estadístiques actuals, «l’estimació oficial de ciutadans analfabets dels Estats Units és de quaranta milions». Lewis Lapham esmenta aquesta xifra a l’assaig profund i perspicaç Gag Rule: On the Suppression of Dissent and the Stifling of Democracy¸ i hi comenta:
Sis de cada deu persones adultes dels Estats Units no han llegit mai cap mena de llibre, i els butlletins de les fronteres educatives del país semblen informes de les baixes d’una guerra perduda. Els testimonis parlen dels tristos resultats de sondeigs que mostren que una quarta part dels adults entrevistats no sabien que la Terra gira al voltant del Sol; aproximadament la majoria dels universitaris de primer curs (68%) tenen problemes per situar Califòrnia en un mapa [...].
Conec de primera mà l’experiència d’ensenyar a estudiants que tenen molt poc o gens d’interès per llegir. Els professors que impartim assignatures de literatura a cada curs trobem alumnes que es mostren hostils i refractaris a llegir. I tot i que al llarg de la meva carrera com a docent he conegut estudiants fantàstics que s’implicaven del tot en el material que els posàvem al davant, els que no llegien van començar a ser una presència tòxica que interrompia els debats a classe. Sempre era desconcertant veure com alumnes que no llegien els llibres assignats després, a classe, volien acaparar la paraula durant les discussions.
A diferència de la majoria dels meus col·legues, he aconseguit trobar un espai per al meu treball acadèmic que m’ha permès ensenyar a estudiants, personal i professorat que sí que llegeixen i que s’interessen pel material assignat. En comptes d’ensenyar a temps complet en aules, faig cursos breus i intensius; en aquestes sessions, els lectors llegeixen. Per descomptat, hi ha un gran debat sobre el paper de la tecnologia, en concret sobre els ordinadors, que substitueixen els llibres. Així i tot, llegir llibres a l’ordinador no pot ser mai el mateix que tenir el llibre a la mà i girar fulls sense l’ajuda de l’electricitat o de bateries, llegir fragments en veu alta per a un mateix o per a una altra persona, llegir un llibre al llit, entretenir-te en unes pàgines concretes, llegir en veu alta. Per a molts, el llibre és vital per poder rellegir constantment, però, sobretot, és necessari per a un aprenentatge autèntic. Els llibres ens conviden a imaginar.
La majoria dels professors reconeixen per experiència que, si bé les noves tecnologies, sobretot els ordinadors, poden ser un mitjà fantàstic per adquirir informació, també poden assaltar els sentits i apagar la imaginació si no es fan servir bé. Ja s’ha començat a fer estudis que indiquen que infants que són molt hàbils per fer anar els ordinadors són incapaços de ser imaginatius. Qualsevol que utilitzi els ordinadors de forma continuada sap que el paper que tenim davant del teclat és sovint passiu. Quan comento a col·legues que tinc problemes amb l’ortografia, em miren com si no hi fos tota i exclamen: «Que no tens corrector a l’ordinador?». Quan els dic que vull millorar el meu vocabulari, a ells els sembla una pèrdua de temps. És indubtable que llegir m’ajuda a incorporar paraules noves a la meva vida.
Raig Verd Editorial publica Ensenyar pensament crític de la intel·lectual feminista i activista afro-americana Bell Hooks
Després de més de trenta anys d’impartir cursos en què es demana llegir intensament, he arribat a acceptar que el pare tenia raó de pensar que ser un lector amb esperit crític era més important que tenir una educació convencional i tenir títols universitaris. Una gran majoria de la població dels Estats Units deixa de llegir llibres quan acaba la secundària, i un nombre encara més gran, després de graduar-se a la universitat. Cal recordar que hi va haver un temps en la història del nostre país en què comprar un llibre (en comptes de treure’l d’una biblioteca pública) indicava que eres membre d’una classe acomodada o que t’esforçaves per passar a una classe social més alta. Avui dia, compren llibres persones de totes les classes socials. Les llibreries amb cafeteria i butaques còmodes posen a l’abast de tothom la paraula impresa, en revistes, diaris i llibres. Així i tot, aquest món en què abunda el material per llegir no ha creat una cultura en què llegir llibres faci «modern», sinó que ha fet possible que hi hagi més gent que pugui comprar un llibre i fins i tot llençar-lo. Als anys cinquanta, quan jo era joveneta, puc dir sense mentir que no vaig veure mai que ningú llencés llibres a les escombraries. I si alguna vegada algú en llençava un, de seguida l’agafava algú altre. En aquests temps d’excessos materials, arreu del país la gent llença els llibres a les escombraries o els deixa a la vorera, com es fa a Nova York. En aquests moments, en la nostra cultura consumista els llibres són articles d’un sol ús, com el paper de vàter. Una cultura que no doni valor al llibre com un objecte fet amb esforç no valorarà la lectura.
Si bé va ser certament important i positiu que la presentadora Oprah Winfrey aprofités el seu programa de televisió per promoure llibres i fomentar la lectura, molts dels títols que hi presentava eren dels que després es llençaven. Com que el llibre ara es veu com un mer article de consum, un objecte per exhibir o bé una compra de moda, cada vegada es llegeixen menys llibres. Sovint a les ressenyes em limito a escriure: «El més venut i el menys llegit». No conec cap estudi que analitzi què empeny els consumidors a comprar llibres que després no llegiran. Hi ha gent que compra un llibre i no troba mai el moment d’obrir-lo. I quan es cansen de veure el llibre per obrir i llegir per casa, se’n desfan.
A la majoria de les persones que llegeixen llibres, sobretot els professors i el personal bibliotecari, els costa d’imaginar que arribi mai el dia en què els llibres ja no tinguin importància, en què saber llegir i escriure ja no sigui considerat com un dret i una necessitat per tenir una ciutadania responsable. Així i tot, arreu del país es tanquen biblioteques perquè no hi ha diners. No en totes les ciutats i pobles del país hi ha llibreries. La depressió econòmica ja ha començat a canviar el destí del llibre. Arreu tanquen llibreries i editorials independents perquè no poden vendre prou articles per sobreviure econòmicament en un clima de lloguers alts i de preus desorbitats dels béns immobles. Quan el moviment feminista contemporani estava al punt àlgid, es van obrir moltes llibreries de dones per tot el país. Avui dia, la gran majoria d’aquelles llibreries han tancat.
Les llibreries independents són un dels pocs llocs que ofereixen accés públic al material dissident. Llibres que potser no es troben en llibreries dels grans grups empresarials perquè no n’hi ha una gran demanda tenen un espai i lectors a les petites llibreries independents. Mentre aquestes llibreries es vegin obligades a abaixar la persiana, serà més fàcil per als bibliotecaris (poc) exigents i per als propietaris de llibreries de grups empresarials bandejar llibres senzillament no posant-los a l’abast de la gent. No cal dir que certs llibres no seran als prestatges, mentre demanar llibres o comprar-ne es faci entre bastidors. És possible que, a causa de l’escletxa cada vegada més gran que hi ha entre les persones ben situades econòmicament i les que no, arribi el dia que només les que tinguin mitjans podran tenir llibres. Tenint en compte aquesta possibilitat, encara és més important que la ciutadania lluiti per conservar la biblioteca pública, que és l’espai institucional on es valora més l’educació democràtica basada en la capacitat de llegir i escriure.
Es parla molt del canvi demogràfic dels Estats Units, i es recalca que la ciutadania de pell blanca serà una minoria. Aquest fet no es correspon amb programes que facin possible que els ciutadans i les ciutadanes de color que neixen al si de famílies que parlen anglès, o no, aprenguin a llegir i escriure. Si no és alfabetitzada, aquesta nova població està condemnada a treballar per un sou de misèria per a una classe privilegiada d’esclavistes que s’estimen més que els seus treballadors siguin sords i muts. Estudis recents sobre l’analfabetisme revelen que els homes negres comencen a ser un dels col·lectius en què hi ha més analfabetisme de la nostra societat. Molts dels presos masculins negres viuen quasi tota la vida d’adult a les presons. Les forces conservadores del nostre país volen negar l’accés als llibres a tota la població reclusa, perquè asseguren que llegir és un luxe i no pas un dret. Privar els presos del dret de llegir es considera com un càstig merescut. Que al nostre país hi hagi qui vulgui negar l’accés als llibres és un perill per al futur de la democràcia.
Sempre que el públic em demana que els expliqui com vaig passar de viure en un ambient de classe treballadora negra segregada en una ciutat petita a ser una persona intel·lectual i coneguda, subratllo la importància de llegir i de les biblioteques públiques. Llegir permet a tota la ciutadania d’aquest país i del món d’assumir responsabilitat cívica. No podem ser bons administradors del nostre entorn, preocupats de nosaltres mateixos i del món, sense l’habilitat de llegir. Les persones docents de qualsevol entorn educatiu som les que tenim més responsabilitat política i ètica per fomentar la capacitat de llegir. Perquè, a diferència d’altres ciutadans, un aspecte de la nostra feina és fomentar l’aprenentatge. I no es pot aprendre per mitjà dels llibres sense saber llegir. Els alumnes que no tenen les aptituds bàsiques per a la lectura no poden aprendre en tota la seva capacitat. Tampoc no pot fer-ho un alumne que és un bon lector o lectora però que se li permet de menystenir la lectura. Com més alumnes vegin el fet d’aprendre només com un mitjà per triomfar econòmicament, el poder i el plaer de llegir els poden semblar ben trivials si no veuen una relació directa i immediata entre llegir i els seus objectius professionals.
Ara, a la vellesa, el pare, que té gairebé noranta anys, encara llegeix. Avui dia ho ha de fer amb una lupa molt grossa. Llegir li és lent i dificultós, però, d’altra banda, continua sent per a ell una manera de conèixer el món que és essencial per viure, pensar i somiar. I, més que cap altra cosa, llegir el manté en contacte amb un món que va més enllà de si mateix; li ofereix la possibilitat de connectar. Aquest és el regal que em va fer la lectura quan era una nena que creixia al si d’una família de classe treballadora en una ciutat petita amb fronteres molt rígides. Com diu l’adhesiu dels para-xocs, «els llibres són un regal per sempre». Llegir em va donar poder per viatjar a llocs amb la ment i la imaginació. Llegir em va eixamplar la consciència. Posant els fonaments d’una passió per les paraules i les idees, llegir va fer possible l’impossible.