Hi ha obres que s’entenen i obres que es travessen. L’autora, d’Ella Hickson, pertany clarament al segon grup. La proposta que ha arribat al Teatre Lliure de Gràcia sota la direcció d’Anna Serrano Gatell no busca acomodar l’espectador ni regalar-li una lectura amable; al contrari, el fa entrar en un territori incòmode, ple de friccions, canvis de registre i interrogants. Quan s’encenen els llums al final, el que queda no és tant una conclusió com una sensació física de remor interior, de neguit, d’haver passat per alguna cosa que encara s’està intentant ordenar.
Des del primer moment, l’obra imposa un estat de desconcert calculat. El públic entra a la sala mentre l’escenari sembla encara en procés de transformació, i aquesta idea de construcció permanent es manté durant tota la funció. Hickson planteja un joc metateatral que parla del mateix teatre, dels mecanismes de poder que el travessen i, sobretot, de qui té dret a explicar històries i des de quina mirada ho fa.
Mirada masculina i relacions de poder
La peça pivota al voltant d’una autora jove que xoca frontalment amb una indústria cultural que percep paternalista, comercial i profundament condicionada per la mirada masculina. Però L’autora no es limita a exposar un discurs feminista més o menys recognoscible: el tensiona, el fragmenta i el converteix també en matèria escènica. L’obra avança a batzegades, gairebé com si cada escena qüestionés la forma de l’anterior. Això genera una sensació constant d’inestabilitat que pot desorientar, però que acaba convertint-se en una de les grans virtuts del muntatge.
En aquest terreny de relacions tensionades, hi ha un moment especialment incòmode en què l’obra desplaça el focus cap a les dinàmiques de poder en l’àmbit íntim. Dues escenes sexuals, una heterosexual i una altra entre dones, funcionen gairebé com un mirall deformant: el que en un cas es percep com a abús, en l’altre reapareix sota una altra forma, però amb la mateixa lògica de dominació. Sense subratllar-ho de manera explícita, la peça deixa una idea inquietant: el poder no desapareix pel simple canvi de gènere o d’escenari, i sovint es reprodueix fins i tot des del lloc de qui l’ha patit.
Anna Serrano entén perfectament aquesta naturalesa canviant del text i construeix una posada en escena viva, inquieta i molt conscient del seu artifici. Aquí no hi ha voluntat d’amagar els mecanismes teatrals: els canvis escènics són visibles, els codis es trenquen contínuament i els personatges semblen discutir no només entre ells, sinó també amb la mateixa obra que habiten.
Encaix i lloc propi
En aquest ecosistema fragmentat, Nausicaa Bonnín sosté bona part del pes emocional de la funció amb una interpretació magnètica i vulnerable alhora. És combativa, ferida, lúcida i contradictòria. Hi ha una ràbia evident en el personatge, però també una profunda sensació de no pertànyer enlloc, de buscar un espai propi dins unes estructures que l’acaben absorbint o reformulant constantment. És probablement aquí on l’obra connecta amb més força: en aquesta incomoditat íntima que transcendeix el debat teòric.
El repartiment, completat per Ravina Raventós, Javier Beltrán i David Selvas, acompanya amb precisió una dramatúrgia que exigeix salts continus de to i registre. També destaquen l’espai escènic de Judit Colomer, la il·luminació de Marc Salicrú i el treball sonor, que contribueixen a crear aquesta atmosfera estranya, gairebé hipnòtica, que travessa tota la funció.
L’autora no és una obra rodona ni còmoda, i probablement tampoc pretén ser-ho. Té moments excessius, fragments deliberadament caòtics i decisions que deixen més preguntes que respostes. Però és precisament en aquest garbuix emocional on troba la seva força. El muntatge no demana ser consumit passivament, sinó experimentat. I en un panorama teatral sovint massa pendent de l’impacte immediat o de la correcció formal, aquesta voluntat de sacsejar l’espectador ja és, per si sola, una petita victòria.