Aquest article neix de situacions diverses. Primer, som enmig de les vacances de Setmana Santa. I això vol dir que coincideixen les parades de palmes i palmons a la plaça de Sants, les mones als aparadors de les pastisseries del carrer de Sants i els posats seriosos a la televisió dels senyors que passegen els Sants a les processons i que s’empenten de males maneres per ser els primers de tocar la Virgen del Rocío. 

A part, va esclatar la calor de la primavera d’un dia per l’altre i quan ja ens tenia mig refiats ha tornat a fer uns dies grisos i freds com els d’aquest hivern inacabable. Un escenari idoni per agafar Primavera sombría de la Unica Zürn, una poeta, pintora i narradora alemanya encara massa desconeguda tot i ser una veu icònica del surrealisme a la França de la postguerra. Zürn va morir jove i parla de la malaltia mental, del patiment, de l’hospitalització i d’un desig sexual trasbalsat i trasbalsador que comença quan és molt petita. Suposo que aquí el més surrealista és que lligui les processons dels Sants amb aquesta autora. Però és cert que, vulguis o no, he pensat en la mort (en la resurrecció encara no) i en les celebracions religioses que marquen calendari i rituals de vida i de comiat. I d’això vull parlar, dels enterraments, d’aquesta expressió simbòlica de la pèrdua.

He pensat en la mort (en la resurrecció encara no) i en les celebracions religioses que marquen calendari i rituals de vida i de comiat

A mi, d’entrada, em sorprèn que ens haguem mogut tan poc en la formalitat de vetlles i funerals. No em negareu que té un punt de macabre, l’exposició darrere un vidre del difunt ben arreglat ja dins la caixa durant dos dies (llegeixo que en el ritual budista s’esperen tres dies després que la persona hagi mort abans de tocar-la o moure-la perquè així l’ànima pugui abandonar el cos sense dificultats). De fet, no fa gaires anys la vetlla es feia a casa amb el mort al llit. Hi estem acostumats i hi ha qui sent que necessita veure’l per fer el dol (el dilema caixa oberta o caixa tancada), però amb els tabús que carreguem, que un pit escandalitza tant, aquesta exhibició no deixa de ser sorprenent. Entenc que funciona per la necessitat d’assimilar la mort, de pair-la. I l’escenificació pública mil·limètricament pactada, en què les coses passen tal com han de passar, amb les flors i les frases preestablertes, ens dona seguretat i tranquil·litat.

Hi estem acostumats i hi ha qui sent que necessita veure el mort per fer el dol, però amb els tabús que carreguem, que un pit escandalitza tant, aquesta exhibició no deixa de ser sorprenent

També llegeixo que a Suècia cada vegada són més els que enterren els seus familiars morts sense cap cerimònia oficial: de l’hospital al crematori i després les cendres es llencen en parcs commemoratius (i sovint no les hi llencen ni els familiars, sinó el personal del parc). Potser anem cap aquí, ni ritual, ni demostració pública de la pena, ni hores destinades a alguna cosa que ja no té remei. De moment, el que sí que hi ha és cada vegada més enterraments civils, que busquen posar el focus en qui ha mort, parlant-ne superant la gelor del discurs estàndard del capellà que a més ha d’anar llegint el nom del difunt cada vegada que toca dir-lo. Ara puc semblar una mica superficial, però és típic pensar-hi, després d’haver anat a un enterrament. Jo n’he sentit de bones: que si faré fer canapès, que si després aneu a fer uns quintos. A alguns països africans o a Mèxic, els rituals de mort són festius i hi ha música i menjar per a tothom, com una manera de celebrar que estem vius. Als Estats Units arran de la covid s’han imposat els funerals virtuals. Això sí, t’ofereixen les solucions més creatives per les cendres, com barrejar-les amb tinta per a tatuatge o comprimir-les en una bala que pots disparar al més enllà.

A alguns països africans o a Mèxic, els rituals de mort són festius i hi ha música i menjar per a tothom, com una manera de celebrar que estem vius

A mi, pensar-hi em porta a pel·lícula de la Coixet Mi vida sin mi (recordada amb l'impacte de veure-la als setze anys). I en el vers immortal de Ferrater “quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu”. El poema segueix amb un palpeig onanista que ara tampoc ve al cas. O potser sí, perquè lliga del tot amb Unica Zürn i acabo l’article. “Lo que había ahí también era la vida,/otro de sus cantos remedados /lo que había ahí en el ciclo del hierro/ en la forja:/ tu pulpa en manos del verdugo”. Zürn és dura i formidable. Ja ho deixaré dit, quan toqui, però en el meu que soni Wilco. I que hi hagi quintos.