Les 2.750 tones de nitrat d'amoni que en 2020 van explotar en el port de Beirut, Líban, també van passar per damunt la seva cultura. El Cinema Metròpolis, el cor fílmic dels libanesos, va quedar arrasat per l'incident, així com el restaurant libanès Le Chief, considerat un dels millors esdeveniments gastronòmics del país segons el cuiner nord-americà Anthony Bourdain. Tots dos símbols van ser socorreguts per mecenes que van decidir gastar-se petites fortunes per  sufragar-los, com l'actriu Cate Blanchett o l'actor Russell Crowe. En la reobertura del Cinema Metròpolis va sobrar l'emoció. La icònica sala feia 18 anys que projectava interrompudament fins que es va veure obligat a abaixar el teló en 2019 per la crisi econòmica que afrontava el país. El que ningú s'esperava va arribar un any després, l'explosió del port de Beirut, catalogada com la detonació més gran no nuclear de la història. L'incident va destruir les instal·lacions i gran part del barri pròxim, Mar Mikhael. L'explosió, però, va despertar un gran moviment de recuperació, poc després les esperances de reobrir van desaparèixer amb l'esclat bèl·lic entre Hezbollah i Israel. Per sort, aquesta història té final feliç. Amb molta ajuda de petits i grans mecenes, les instal·lacions noves destaquen pel seu estil industrial i modern, vermell carmesí que il·lumina amb neó les nits de Beirut.

'La cultura no sobreviu, reneix', va exclamar l'actriu Cate Blanchett, una de les principals mecenes del Cinema Metròpolis

"Aquest cinema no serà només un lloc on el cinema libanès podrà brillar com una nit d'estrena, sinó que, en aquests temps tan tràgics, esquinçadors i confusos, aquest espai a Mar Mikhael és una prova que la cultura no sols sobreviu: reneix. És el que tots necessitàvem, portant històries a la vida i unint a la comunitat", va exclamar Cate Blanchett, actriu en El curiós cas de Benjamin Button o Tár, durant la reobertura del Cinema Metròpolis. En la seva cerimònia, Nisrine Wehbe, directora de la sala, va esclafir a plorar durant la lectura de missatges d'ànim de mecenes i col·laboradors, d'amics i cineastes, alguns presents en les mateixes butaques. Qui també es va unir a l'estrena va ser la directora libanesa-canadenca Nadine Labaki, coneguda per la pel·lícula Caramel. “Sabem que necessitem un espai com aquest mes que mai, donades les circumstàncies actuals. Aquest cinema no és només un teatre, és un refugi per als somnis, les idees i les aspiracions! És bell veure que, malgrat tot, encara hi ha els qui s'atreveixen a sembrar bellesa, art i cultura”, va declarar, emocionada, amb un micròfon tremolós.

No hi ha més alternativa que la cultura

“Que us fotin, no som resilients, com si tinguéssim una altra alternativa!”, exclama Amal en sortir del Metròpolis en la seva reobertura després de la guerra. La seva alternativa és continuar endavant, la seva alternativa és la seva cultura. “Líban és molt difícil de definir, però jo ho faria a través de la seva cultura, de la seva música, del seu art… Ara bé, si algú et diu que pot explicar-te la història del Líban, t'està enganyant. Hi ha moltes històries i cap d'elles defineixen el país del tot”, assegura. En la seva estrena, el Cinema Metròpolis, juntament amb el Cinema Montaigne de l'Institut français du Liban, va acollir el passat mes de gener la 19a edició del festival de cinema documental Écrans du Réel (en àrab, 'شاشات الواقع'). Els libanesos han vist la seva cultura realçar-se i ara volen imposar-la com a símbol de resistència. Pels carrers de Beirut es llegeixen grafitis de protesta que els joves han plasmat. Centenars de cartells penjats que mostren als mals de la seva societat: una espècie de collage del president xinès, Xi Jing Ping, sostenint en braços a dos nadons amb la cara de Donald Trump i Vladímir Putin conformant una trinitat blasfema. En un altre, una legió amb banderes sota el títol Marxar en línia o morir en el caos. Tot això per anunciar un espai de resistència, el MakOuk, una marca de disseny subversiva i alternativa.

Els libanesos han vist la seva cultura realçar-se i ara volen imposar-la com a símbol de resistència

“Tenim TDAH de fàbrica”, riu Hélèna mentre dina al restaurant Le Chief amb la seva amiga Nour, una jove estudiant d'infermeria. Explica que una matinada es va aixecar d'un esglai per un gran esclat. “Tan sols va ser un tro”, reconeix. Per a ella recuperar aquests espais no sols és afrontar que han tornat a la seva normalitat, sinó que han ressuscitat la seva cultura. En la mateixa taula de l'Hélèna, s'asseuria dies després el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, en una visita llampec a la capital libanesa, per provar els seus brioixos tradicionals, considerats patrimoni del barri francès. No gaire lluny del restaurant, una església del carrer Armènia prepara la seva reobertura, però amb retard. El temple també va ser afectat per la incertesa bèl·lica, que va alentir tots els processos artístics i de construcció. El guàrdia al costat del pòrtic comenta que encara han de portar els taulells i les talles des de Roma. “Han de ser originals per preservar el patrimoni d'aquest temple”, explica. Amal assegura que la resistència està marcada a foc en l'ADN de tots els joves de Beirut. “A més de ser generacional, aquesta ràbia i força neix des del cinema, la literatura i la música, especialment Fairuz, la veu del Líban”, confessa Amal, qui a més comparteix un moment emotiu de quan va conèixer a la cantant libanesa. Nuhad Haddad, més tard coneguda com a Fairuz, va néixer el 21 de novembre de 1935 en Yabal al Arz, una localitat de les muntanyes libaneses, en el si d'una modesta família de religió sirio-ortodoxa. Aviat es va convertir en la veu més emblemàtica del Líban i una de les artistes més influents del món àrab. La seva música, que fusiona tradició i modernitat, ha servit com un símbol d'unitat i esperança per als libanesos, especialment durant la guerra civil. Les seves cançons, moltes d'elles compostes pels germans Rahbani, han transcendit generacions, evocant amor per Beirut. Fairuz no sols és una cantant, sinó una icona. “Ella és el nexe de tots els països àrabs”, assegura Nour, al costat de Hélèna. “Quan Fairuz falti, el món àrab caurà amb ella”, lamenta.