N’hi ha hagut de tots colors, però, per a molta gent, el primer superheroi conegut (i venerat) va ser Superman. Després n’han vingut molts més, primer en còmic, tant de la factoria DC (a la qual pertany Superman) com de Marvel. I més endavant, traslladats a la gran pantalla, on probablement s’ha convertit en el fenomen més gran (tant a nivell publicitari com de taquilla) que ha generat el cinema les darreres dues dècades. L’exposició als superherois ha estat excessiva, amb productes molt ben fets i d’altres que no han passat el tall. Per això, que algú com James Gunn —que provenia del món de la sèrie Z (tot i que després ja va dirigir un projecte amb gran pressupost com Guardians de la Galàxia)— es posi al capdavant d’una cosa així, afegeix atractiu. Li dona una capa de color nova i diferent. De fet, de tots els superherois, aquest era potser el que semblava més antiquat. Superman necessitava una adaptació més moderna i en sintonia amb els temps actuals. No només pel que fa a l’estètica: també pels temes que planteja i que formen part d’aquesta època difusa i en constant batalla amb la tecnologia. Per exemple, mai no hauríem imaginat que una trampa amb un selfie seria la solució a un conflicte, ni que una colla de micos enrabiats seria el reflex de l’odi cibernètic. Ni que les xarxes socials serien més influents que els mitjans de comunicació. Tampoc no pensàvem que, en una clara picada d’ullet a aquest món que viu atemorit i indignat per una guerra absurda (la de l’Orient Mitjà), la manipulació d’un missatge generaria un col·lapse tan gran.
Superman necessitava una adaptació més moderna conforme als temps actuals, no només quant a l'estètica: també els temes que planteja i que són part d'aquesta època difusa i en constant batalla amb la tecnologia
"Krypton, porta'm a casa", li diu Superman al seu fidel company, un gos també amb capa. Per primera vegada, el superheroi ha estat derrotat. Així que tocava posar ordre i vèncer el Martell de Boràvia. Darrere d’aquesta estratègia, un personatge que mou els fils: Lex Luthor (amb el cap rapat, l’actor Nicholas Hoult recorda Billy Corgan de Smashing Pumpkins). De fet, la primera idea era que l’actor de Jurat núm. 2, The Order o Nosferatu (totes s’estrenen el 2024) interpretés Superman. A posteriori, es va decidir que fos el dolent (i mai millor dit) de la pel·lícula. Ell mateix ha explicat que una de les seves inspiracions per al paper va ser la lectura d’una biografia d’Elon Musk (l’antic amic de Donald Trump). En qualsevol cas, un altre dels objectius de la pel·lícula és recuperar part de la família DC, aquesta peculiar banda de la justícia (Mr. Terrific, Metamorfo o Hawkgirl). I en la seva factura, elements de ciència-ficció innovadors en càpsules sorprenents i, en aquest cas, molt benvingudes.
Superman és un símbol
"No és estrany que Superman et doni tantes entrevistes?", li pregunta Lois Lane (Rachel Brosnahan) a Clark Kent (David Corenswet) a la redacció del Daily Planet. I sí, resulta que són parella (o almenys ho intenten), però ella vol saber més, no pas sobre aquell Clark que s’amaga rere les ulleres, sinó sobre l’altre, el que ha de salvar el món i aportar-hi una mica de bondat. És a dir, Superman, abans que res, és un símbol. Però això no impedeix que s’enamori (lògicament de la Lois). A més de tenir cor, és compassiu amb els seus: els pares adoptius tenen un paper fonamental. «Els pares no hem de dir als fills qui han de ser. Les teves decisions són les que et defineixen», li diu el pare a en Clark al darrere de la granja. Un matrimoni que, dit sigui de pas, fa servir l’humor per vehicular la seva vida en comú. És a dir, a Superman també s’hi riu. Aquí, aquest gos que no sap mesurar les seves forces (Gunn es va basar en el seu propi gos per incorporar-lo a la pel·lícula) és un factor determinant.
David Corenswet no substituirà en el nostre record Christopher Reeve, però des de la seva aparent senzillesa broda un paper gens fàcil i molt exigent
Així doncs, el film és àgil en la narració i gens previsible. David Corenswet no substituirà en el nostre record Christopher Reeve (l’home que ens va fer creure que es podia volar), però des de la seva aparent senzillesa broda un paper gens fàcil i molt exigent (la baralla amb el clon creat per Luthor amb el seu ADN és brutal). La pel·lícula té allò que tant es busca en el cinema (i en moltes altres arts): l’equilibri. Hi ha acció, sí, però no desborda. Hi ha catàstrofes (la esquerda a Metròpolis), però la sang no arriba al riu. Com dèiem, hi ha humor, però el just perquè això no sigui una comèdia. Els colors brillen (aquell blau, aquell vermell), però no tant com per saturar. I la història atrapa amb aquell missatge que, al final, el cervell sempre guanya al múscul. Fins i tot sent Superman o un dolent retorçat com Lex Luthor. «No faig el ruc, faig coses importants», diu l’home de la S gegant. A més, aquest Superman vola amb una capa catalana: una tela vermella, evidentment, de crêpe comprada a la botiga de teixits Gratacós de Barcelona.