Richard Linklater , un dels directors més personals del cinema en les darreres dècades, responsable de films tan icònics com Abans de l'alba o Boyhood, segueix explorant el concepte del temps a Apolo 10 1/2 . Estrenada a Netflix, la pel·lícula del realitzador nord-americà és una deliciosa, nostàlgica i animada mirada a la seva adolescència, marcada per l’arribada de l’home a la Lluna.

L’art d’esculpir el temps. Si hi ha alguna característica que defineixi el cinema de Richard Linklater, si més no gran part del seu corpus creatiu, és una mena d’obsessió per reflexionar, manipular i jugar amb el concepte del temps i el seu pas inexorable. Fa uns dies, el cineasta estrenava a Netflix, quasi d’amagat (i el mateix dia que també arribava a la plataforma La burbuja, de Judd Apatow, sense que ningú se n’assabentés), la seva nova pel·lícula, Apolo 10 1/2: Una infancia espacial. Un relat carregat de nostàlgia, en el millor dels sentits d’aquesta paraula carregada de perills, que recorda la seva adolescència: el cineasta es reencarna en l’Stan, el seu alter ego, un nano que viu en un barri residencial (el clàssic suburban neighborhood nord-americà) de Houston, a finals dels anys 60. 

Infància rotoscòpica

Sempre inconformista, sempre sorprenent, de vegades desconcertant, Linklater aposta aquí per narrar el seu relat mitjançant l’animació rotoscòpica que ja va experimentar en dues de les més estimulants rareses de la seva filmografia: Waking Life (2001) i A Scanner Darkly (2006). Una tècnica que suposa rodar de manera tradicional per convertir, després, les imatges en dibuixos animats. Però a diferència d’aquestes experiències més experimentals, a Apolo 10 1/2: Una infancia espacial, el cineasta aplica l’estil a una història ben oberta, que permet la identificació immediata de qualsevol membre de la generació boomer, però que també pot connectar a la perfecció amb els joves d’avui. “Inicialment estava pensada com una pel·lícula convencional, però la literalitat de l'acció en viu involucra un pensador crític, mentre que l’animació porta el teu cervell a un punt més lliure, més imaginatiu, més creatiu... potser un on les fantasies i els records encaixen millor”, explicava el director després de la presentació del film al South by Southwest, el festival que enlluerna Austin (Texas), on viu Linklater i on ha situat moltes de les seves històries. 

La pel·lícula arrenca amb la sorprenent oferta que el jove Stan rep de dos enviats de la NASA: les seves bones notes l’han fet l’aspirant ideal a formar part d’una missió espacial en una nau, més petita per un error de disseny i on només hi cap algú de determinat tamany, que ha d’aterrar a la Lluna, quasi en una prova pilot que precedirà l’allunatge d’Armstrong, Aldrin i Collins. Un punt de partida fantàstic, marcat per l’obsessió per la cursa espacial que es vivia a Houston, i al país en general, i també en el jove Linklater (“era una fantasia que vaig tenir de nen”, admetia el realitzador, que afegia un altre element que plasma a la narració convertint el pare del protagonista en empleat sense massa responsabilitats de la NASA: “donaven feina a molta gent del veïnat, molts dels pares dels meus amics hi treballaven, i sempre coneixies algú que coneixia un astronauta”).

Fotograma Boyhood
Boyhood, el clàssic modern que Richard Linklater va rodar durant dotze anys

Ser un nen els anys 60

Més enllà d’aquest element, desenvolupat a la trama en una mena de seqüències mirall entre la travessia de l’Apolo 10 1/2 tripulat pel protagonista i la veritable missió de l’Apolo XI, que va paralitzar els Estats Units i també la casa dels protagonistes, el que dona singularitat i encant a la pel·lícula és el viatge en el temps. És la reconstrucció d’una època, aquells turbulents anys 60 marcats per la Guerra Freda, la Guerra de Vietnam, la lluita pels drets civils i els assassinats dels germans Kennedy, de Martin Luther King i de Malcolm X. El que fa especial al llargmetratge de Linklater és la seva mirada a què significava llavors ser un nen. El cineasta dedica tres quarts d’hora a mostrar un captivador i detallista grapat de records, explicats per un Stan adult i amb la veu de Jack Black, estructurats quasi com si de vinyetes de còmic entrellaçades es tractés.

D’aquesta manera, construeix un costumista teixit relacional entre els membres de la família protagonista, els pares, les àvies i els sis germans, i viatja d’aquells partits de softball entre amics als vespres davant la televisió, on decidir quin programa o quina sèrie es mirava era tota una odissea. I aquí és on Richard Linklater afina la memòria, la seva i la d’aquells convençuts que l’edat d’or de la ficció televisiva es viu ara, oblidant l’època en que coincidien Missió Impossible, Bonanza, Embrujada, La Familia Munster o Hawai 5-0, o en què La dimensió desconeguda provocava malsons ja abans d’anar a dormir. Aquella era de jocs de taula o jocs al carrer, d’excursions familiars a un autocinema (amb dispersió un cop el cotxe estava aparcat, amb alguns dels germans preferint passejar-se entre els vehicles buscant el sexe furtiu dels seus ocupants), i quan als giradiscs sonaven els Archies, els Monkees, Joni Mitchell i els Beatles. I, aquí, el cineasta torna a demostrar una altra constant a les seves pel·lis, i que té a veure amb la seva magnífica selecció musical: aquí hi ha prop de cinquanta temes que ajuden a posar-nos en situació.

antes del amanecer
Abans de l'alba, la pel·lícula de Richard Linklater que va enamorar tota una generació

Connexions amb l’univers Linklater

Com dèiem, Apolo 10 1/2 abunda en l’obsessió de Richard Linklater per manipular o per mostrar el temps. La seva mirada connecta directament amb dues de les meravelles de la seva filmografia: Movida del 76 (així es va titular Dazed and Confused quan es va editar en DVD a l’estat espanyol, perquè no va tenir estrena comercial a les sales) i Tots volem alguna cosa. A totes dues, el cineasta recordava la seva experiència preuniversitària, fent també un viatge a finals dels 60 i principis dels 70. Lluminoses, bonrotlleres, fresques, ambdues podrien formar un tríptic irresistible amb Apolo 10 1/2.

És curiós perquè, quan es va estrenar Tots volem alguna cosa, si tots la consideràvem seqüela espiritual de Movida del 76, Linklater apuntava i la relacionava amb la magistral Boyhood. “Una començava on acabava l’altra”, explicava, recordant aquell afortunadíssim, i irrepetible, experiment. Nominada a sis Oscar (va guanyar el de Millor Secundària, per Patricia Arquette), Boyhood és, probablement la gran pel·lícula de la carrera: rodada al llarg de 12 anys, reunint el repartiment una setmana a l’any, aquesta mirada al pas del temps i a la memòria, oberta a tot el què passava al voltant i a la maduració del seu protagonista, Ellar Coltrane, Boyhood capturava el trànsit de la infantesa a l’adolescència millor que cap altra coming-of-age. Amb aires de pel·lícula casolana, apostava per una narrativa similar a l’experiència de mirar un vell àlbum de fotos. 

També experimentava amb el pas del temps a tres obres mestres, que podem concebre com un tot si no mantiguéssim l’esperança en una quarta part. De fet, enguany tocaria, perquè Abans de mitjanit (2013) va arribar nou anys després d’Abans de la posta (2004), que havia arribat nou anys més tard de la fundacional Abans de l’alba (1995). La trilogia seguía els personatges de Céline i Jesse, des que es coneixien en un vagó de tren i s’aturaven, mentre s’enamoraven, a passar una nit junts a Viena. Es reprenia amb el seu accidental retrobament a París, on ell presentava un llibre que explicava aquella història d’amor, per mirar d’aprofitar aquesta segona oportunitat que els oferia el destí. I tornava a mostrar-nos als personatges en unes vacances a Grècia, quan viuen una crisi de parella. Tant de bo Linklater, i els seus còmplices Julie Delpy i Ethan Hawke, tornin a oferir-nos per sorpresa una nova entrega d’aquesta història capitular que, si tens la sort de formar part de la mateixa generació que els personatges, es converteix en una experiència cinematogràfica única.

Així les coses, i amb una trajectòria on també hi ha hagut llargmetratges amb una major vocació comercial, com Escuela de rock (2003) o Una pandilla de pelotas (2005); pel·lis d’època no gaire reeixides, com The Newton Boys (1998) o Me and Orson Welles (2008), i estimulants rareses com Fast Food Nation (2006) o Bernie (2011), Richard Linklater continua sent un dels cineastes més atípics i interessants del panorama cinematogràfic nord-americà. Un insubornable creador que fuig de les temptacions de Hollywood i que s’ho mira tot des de la seva casa d’Austin, com aquells irreductibles gals que resistien l’atac dels romans des d’un racó del món.