Joan Didion i Thomas Bernhard. Dos escriptors i assagistes del segle XX que Anna Pazos (Barcelona, 1991) cita durant l’entrevista. I que no resulta difícil intuir entre les pàgines de Matar el nervi (La Segona Perifèria en català / Random House en castellà). El llibre, que acaba de veure la llum, és un recull d’assajos en què Pazos repassa la seva pròpia joventut, sobretot a través dels períodes en què aquesta periodista, i ara autora, va viure a l’estranger. Hi desfilen els carrers de Grècia, Nova York i Jerusalem i un catàleg de vivències que passa per un bisturí esmolat per l’escepticisme, l’autoconsciència i una voluntat fèrria de pensar al marge de preceptes ideològics prefabricats. Ja sigui parlant de llibreries israelianes o d’una festa semiorgiàstica en un club novaiorquès, Matar el nervi ens fa trobar-nos amb una veu narrativa que estima els matisos, els grisos i la complexitat de l’experiència. I que s’entesta a tractar el lector com un adult que vol alguna cosa més que el confort de les conclusions comunes i esperables. És un esperit que Pazos també trasllada a Poder i desig, un dels volums de la sèrie Assaltar la Bíblia de l’editorial Fragmenta, que també acaba de sortir publicat. Parlem amb ella sobre fer tard, la nostàlgia dels activistes i la idea de caure al pou.
'Matar el nervi' ens fa trobar-nos amb una veu narrativa que estima els matisos, els grisos i la complexitat de l’experiència
“Als 26 anys pots tenir la sensació d’haver fet tard a la vida”, dius al llibre. De què feies tard tu?
Tenia sensació d’estar de tornada de tot, d’haver-ho viscut ja tot. Hi ha un assaig de la Joan Didion, que es diu Goodbye to all that, en què parla d’arribar a Nova York als 20 anys. Ella sent que és la primera vegada que surt de casa i està absolutament fascinada i meravellada, amb una sensació de possibilitats infinites. Jo hi vaig als 26 i ja l’he perdut.
No deixes de ser molt jove, però. S’ha accelerat la vivència de la joventut?
Ara hi ha moltíssimes opcions i possibilitats i, en la mesura que t’ho pots permetre, perquè no deixa de ser un privilegi, la pressió d’experimentar tot el possible. La part negativa d’aquesta sobreestimulació dels sentits és que tot s’acaba atenuant una mica.
Quan esclata el Me Too ets a Nova York. Expliques que vius el moviment des de certa distància.
Al principi em fascina com a tothom, perquè hi ha aquesta sensació que es té molt als inicis de qualsevol moviment d’estar subvertint alguna cosa. Però, realment, quan m’hi paro a pensar, no trobo res a la meva vida que em qualifiqui per participar-hi. Els termes en els quals el Me Too comença a explicar el món no es corresponen als que ha estat la meva vida. No té sentit que hi pugui participar.
La part negativa d’aquesta sobreestimulació dels sentits és que tot s’acaba atenuant una mica
La descripció que fas del moviment fa pensar que té molt a veure amb els valors americans.
Absolutament. No només amb l’americanitat, sinó amb un sector molt concret de la seva societat. És el que ells anomenen la PMZ (professional managerial class), és a dir, professions d’oficina de les grans ciutats, com Nova York i Los Angeles, i amb salaris de sis xifres. Així comença, amb aquest tipus de persones que són les que dicten l’opinió pública des dels grans mitjans liberals i que, per tant, la seva experiència del que pugui ser un abús... Quan ells eliminen la diferència entre una agressió i una interacció no desitjada a l’oficina, ho fan des d’aquesta perspectiva molt privilegiada.
Hi ha un èmfasi en el llibre de diferenciar i de buscar els matisos i la zona gris en tots els temes, i en aquest també.
Jo crec que és important marcar aquesta diferència, perquè, si no, ens podem fotre un tret. Si qualsevol interacció és sospitosa, d’entrada, això és paralitzant, t’enfonsa en una mena de paranoia molt infèrtil.
Aquesta reflexió es connecta molt bé amb l’inici de Poder i desig. L’ambivalència forma part de les relacions humanes i si no l’acceptem, convertim la vida en un malson, dius.
En el primer capítol, parlo de com és inevitable anar per la vida amb cert automatisme, perquè no podem estar constantment destriant per què fem el que fem. Però hi ha uns certs moments que ens permeten fer un cop d’ull al nostre diàleg interior, que es produeix sempre de forma soterrada. I és interessant fer-ho de tant en tant i no decantar-se immediatament cap al que et diu el discurs dominant, que ara mateix és que com a dona segurament estàs sent agredida i no estàs tenint cap iniciativa en la situació.
Però és difícil no caure-hi.
Si, és clar, és difícil. És més fàcil delegar aquest tipus d’escissió interna, que a vegades és dolorosa, a una força exterior o un discurs exterior que et guia i et fa d’aixopluc. I ara mateix hi ha molts al·licients per fer-ho. És a dir, al·licients polítics i socials
En determinades professions i estrats, sens dubte seguir un corrent determinat et beneficiarà sempre
En el sentit que en treus rèdit si ho fas?
No vull caure en el cinisme de dir que qualsevol denúncia sigui per això. Evidentment que no. Però en determinades professions i estrats, sens dubte, seguir un corrent determinat et beneficiarà sempre i el contrari et perjudicarà.
En el llibre poses molt d’èmfasi en la responsabilitat individual de tot plegat.
Al final és l’única cosa sobre la qual tens poder. Els canvis impulsats col·lectivament són molt importants, vull dir, agraeixo tenir dret de vot, diguéssim (riu). Sé que si no pogués tenir un compte bancari propi, ja podria tenir molta responsabilitat individual que... Però en l’etapa en la qual estem ara, en què l’èmfasi ja no està posat en això sinó en una altra cosa i parlant sobretot de relacions sexoafectives... quin terme més horrorós. M’ha fet fàstic només dir-ho. Però vaja, sí, la responsabilitat personal és el que més m’interessa.
En aquest sentit, defenses, com a dona, la idoneïtat d’abandonar l’autocompassió i apropiar-se del que assenyales com a capacitat masculina de viure i gaudir despreocupadament.
No sé si autocompassió és la paraula. Però sí que crec que hi ha una tendència femenina al que Natalia Ginzburg en diu ‘caure al pou’, que és una cosa debilitant. I també hi ha com una mena de lleugeresa en la manera en què els homes passen pel món i que prové de segles de trobar-s’hi a casa i no tenir dificultats, que jo crec que és positiva. No crec que s’hagi d’intentar trepitjar aquesta sensació de privilegi, sinó imitar-la o agafar-la prestada.
T’hi has apropat?
Jo soc bastant agonies (riu). Però això és la màgia d’escriure. Tens la capacitat de transformar l’experiència del teu pas pel món.
Quan estàs escrivint no hi ha res que sigui no-ficció
Vols dir que tens la sensació que has creat un relat al llibre que en realitat és ficció sobre tu mateixa?
A la portada del llibre hi posa que és no-ficció i tot el que explico es basa en coses que he viscut. Però quan estàs escrivint no hi ha res que sigui no-ficció. L’experiència immediata és una mena de garbuix incomprensible i llavors el que intentes fer després és endreçar-ho de manera que tingui un sentit, amb més o menys èxit.
Al capítol en què parles de la teva vida a Nova York també descrius una espècie d’idil·li amb la campanya de Bernie Sanders.
En el meu segon any a la ciutat, hi havia l’inici de les primàries demòcrates. Trump havia guanyat feia un parell d’anys i el Partit Demòcrata, que havia estat derrotat i humiliat, s’intenta recompondre. Les primàries eren una cosa dantesca. Tenia una amiga jamaicana amb qui volíem fer un pòdcast que es digués Highly informed on comentaríem les primàries fumant herba, però mai ho vam fer. Ens interessava molt Bernie Sanders perquè en un entorn en el qual no hi havia cap relació entre les coses que estaven passant i les coses que es venien en els programes polítics, ell semblava que volgués tornar a ajuntar les dues coses: realitat material i discurs polític. En els seus mítings hi havia un punt d’emoció a la gent similar en el que hi havia en els mítings de Trump.
Et recordava uns temps “menys confusos i més sòlids”, dius.
Era com es devia sentir una persona als anys vuitanta anant a un míting de Felipe González. Ara fa la sensació que la política ha perdut el seu poder, que està absolutament subordinada a forces econòmiques incontrolables, que també és un pensament que és desmobilitzador i descoratjador i que porta a un individualisme depressiu i cínic. La campanya de Sanders era com una mena d’il·lusió o de miratge allà al mig. Com si fos la mateixa persona que quan tenia vint anys i estava lluitant en els actes dels moviments dels drets civils.
Des de l’absolut benestar de no tenir cap lluita en què et juguis la vida, ens podem permetre idealitzar temps més durs
Parles del món de l’activisme polític. Hi veus una certa nostàlgia d’uns temps en què hi havia lluites polítiques èpiques i feréstegues i que ja no hi són.
Mai ho sento explícitament, perquè avui en dia també hi ha lluites i coses a millorar. Però és com si tot estigués més difús. Hi ha una mena de nostàlgia de quan podia haver-hi una vaga de La Canadenca que parés el país i les coses canviessin; una nostàlgia de lluites remotes o en el temps o en l’espai. Des de l’absolut benestar de no tenir cap lluita en què et juguis la vida, ens podem permetre idealitzar temps més durs.
La idea de Matar el nervi la connectes també amb la sensació amb què has crescut d’haver de ser, com se sol dir, ‘alguna cosa a la vida’.
He crescut en un entorn on la literatura tenia una qualitat gairebé mítica i sempre amb el neguit de si estaria a l'altura d’això.
Sents aquesta pressió encara?
Després d’acabar el llibre i enviar-lo, em va venir la pregunta de ‘i si fas un llibre i no passa res?’, ‘i si la vida segueix i ja està?’. Va ser un moment de claredat postorgasme. Quan una cosa ha estat la teva font de sentit durant molt de temps i l’aconsegueixes, ve una mica de vertigen. Però, alhora, la vida segueix.