Quan el Gran Teatre del Liceu comunicà que iniciaria la temporada amb La guineueta astuta (Príhody lisky Bystrousky) del compositor txec Leoš Janáček molts melòmans i d’altres animals de la música s’esveraren pel fet de regalar aquest tret de sortida a una òpera allunyada dels greatest hits canònics de la majoria dels teatres occidentals. La cosa té certa conya, no només per la genialitat del seu autor i l’originalitat indiscutible de l’obra mateixa, sinó també perquè estem parlant d’una peça estrenada... el 1924! Per posar les coses en context ampli, en aquell mateix any va publicar-se el Manifeste du surréalisme ordit per Breton i Goll, es creà el Wiener Kreis liderat pel filòsof Moritz Schlick, Joan Miró pintava la seva Terra Llaurada i -en el terreny estrictament musical- s’hi sentiren obres d’estils tan dispars com Rhapsody in blue de Gershwin, Die glückliche Hand de Schönberg o Pini di Roma de Respighi.
Celebrem que La guineueta torni al Liceu, car l’obra de Janáček és una delícia i, si es produeix com toca, val més que set-mil Nabuccos o Bohèmes fetes a mig gas
Seria difícil que qualsevol persona negués el caràcter reperotial o clàssic a les obres que he mencionat. Però la música sempre va a remolc, no pas perquè sigui una forma d’art més especial que les altres, sinó perquè el conservadorisme del seu públic (alimentat per la parsimònia programadora dels directors artístics d’arreu del món) ha convertit la majoria de cartelloni operístics en un karaoke estandarditzat dels mateixos cinquanta títols. Sigui com sigui, celebrem que la guineueta torni al Liceu, car l’obra de Janáček és una delícia i, si es produeix com toca, val més que set-mil Nabuccos o Bohèmes fetes a mig gas. Aquesta és una obra d’una estructura difícil i un pèl antiga, orientada al post-romanticisme (recordeu que el Skandalkonzert s’esdevingué el 1913!), però requereix un instrument i un mestre que pugui relligar la cosa mel·líflua amb l’Sprechgesang, i la comicitat delirant amb un clima lànguid.
Una guineueta un pèl coixa
Teòricament, aquest és -per tant- el repertori que més escauria a un músic integral com Josep Pons. Com acostuma a passar sempre, el mestre de Puig-reig estigué més pendent del fossat que no pas de les veus (a qui massa sovint tapà amb excessives unces de volum). Si pensem en com va heretar-la, la consistència de l’orquestra ha millorat d’una forma dramàtica; justament perquè ens té mal acostumats, aquesta guineueta va sonar un pèl coixa, segurament pensada més com a simfonia en mixtura de veus que no pas com a òpera estricta. Això no vol dir que no hi hagués teca de la bona, especialment als meravellosos interludis que ens ofereix el compositor, però -suposo que per la manca de rodatge, escassetat d’assaigs i falta d’avinentesa entre el repertori de l’orquestra i l’autor- acabàrem escoltant una versió notable. És una llàstima, i segur que les posteriors representacions podran arribar a l’excel·lència.
Xerrant amb el poeta Enric Casasses a la platea del teatre, el nostre molt honorable em comentà que, més que astuta, l’òpera que comentem es podria anomenar “la guineueta múrria.” Això ve a tomb per comentar la producció d’un ironista important com Barrie Kosky, perquè diria que l’australià tenia al cap allunyar-se de l’infantilisme habitual amb el què es llegeix aquesta peça, pintant la seva protagonista com una espècie de femme fatale que desvirtua la relació prototípica entre les bèsties i els humans. La cosa funciona a les parts més bufonesques de la trama, quan l’animaló incontrolable sedueix la comunitat d’homo sàpiens que l’acull i -encara més- a l’escena del desmembrament de les gallines. Però les intencions no ho són tot i el vodevil acaba desfigurant la penetració filosòfica del llibret del mateix compositor i l’estètica brilli brilli de tot plegat resulta realment fatigosa de veure.
Les intencions no ho són tot i el vodevil acaba desfigurant la penetració filosòfica del llibret del mateix compositor i l’estètica brilli brilli de tot plegat resulta realment fatigosa de veure
Pel que fa les veus, aquesta guineueta s’aguanta més enllà d’un binomi de protagonistes excel·lent i permeteu-me que m’hi avanci lloant aquesta política de la casa d’oferir rols secundaris a cantants de la terra. Hi ha il·lustres veterans que ho broden, com ara els tenors David Alegret i Roger Padullés i la mezzo Mireia Pintó, i després magnífiques veus com Mercedes Gancedo o Anaïs Masllorens que voldríem sentir en papers de més relleu en un futur no gaire llunyà. Pel que fa les vocal stars, el baríton suec Peter Mattei va demostrar que continua amb una forma canora envejable com per afrontar el final de la seva carrera en saníssimes condicions. Tot i posseir una veu un pèl mat, d’escola russa, la soprano Elena Tsallagova té el paper de la guineueta molt ben digerit i s’adapta a la producció amb gran murrieria, així com Paula Murphy, una mezzo notable de qui voldríem un pèl més de carnassa vocal.
Finalment, cal dir que sembla que la pandèmia ja s’ha acabat... i el Liceu torna a disposar de programes de mà per a la seva benemèrita audiència. Queden moltes entrades disponibles i hi ha descomptes d’un 50%. Voleu descobrir la guineueta. No pas amb por, com diuen que s’han de glopar les òperes recents (sic) o poc conegudes, sinó amb un simple i joliu desig de gaudi. Esperem que la bèstia torni aviat.