Els catalans fidels a la telenovel·la de TV3 Com si fos ahir coneixeran l’Ángela Cervantes (Barcelona, 1993) pel seu paper d’Anna. Reconeix que està molt contenta d’haver participat en aquesta ficció, perquè n’ha après moltíssim. Després de cinc anys, ha tancat aquesta etapa. Ara bé, el 2021 va començar a ser coneguda també fora de Catalunya gràcies al paper de la Soraya a la pel·lícula Chavalas (2021), pel qual va guanyar un Gaudí a la millor actriu secundària. Més endavant, ja estava en boca de tothom a partir de La Maternal (2022), on feia de Penélope, una àvia de trenta anys. La pel·lícula, que tractava sobre les mares adolescents, va valer-li una nominació als Goya i un nou premi Gaudí com a millor actriu de repartiment. Entre tots aquests projectes, l’hem vist fent el paper de Miranda a La pell fina; obra que va ser estrenada originalment a la Sala Flyhard i que aquest estiu s'ha pogut tornar a veure al Teatre Borràs. Parlem amb l'actriu barcelonina abans que avui doni vida per última vegada aquesta temporada a la Miranda.
Tercera vegada que s'ha programat La pell fina.
Just l’altre dia comptava les funcions que hem fet i crec que són quasi cent, però és una obra que no em cansa gens. De fet, moltes vegades m’he d’aguantar el riure a l’escenari i encara ara a vegades m’emociono quan acaba la funció. A més, hi ha hagut intervals llargs entre cada programació i això també ha permès que els personatges respiressin. Jo no vaig poder representar la segona vegada que es va fer a la Flyhard perquè estava rodant una pel·lícula, però crec que han de passar aquestes coses perquè una funció tingui vida, i és bonic compartir-la.
Per què creus que ha tingut tant d’èxit aquesta obra?
Venim d’una època que fa que necessitem riure. No volem recordar històries tristes, anem al teatre a gaudir. A més, és una obra molt intergeneracional perquè es parla de temes que poden tocar a tothom i et pots sentir identificat una mica amb els quatre personatges. Des de les relacions d’amics o el pas de la maternitat, que pot connectar amb algú que ho estigui vivint en aquell moment o amb algú que ho ha viscut fa cinc o fa vint anys. És una obra on constantment estan passant coses i és molt fàcil pujar al tren i fer el viatge, cadascú a la seva manera. Quan acaba la funció, moltes vegades sortim al vestíbul del teatre i escoltem gent del públic que surt parlant de temes que els ha remogut l’obra, és molt gratificant. Saber, per exemple, que una parella ha rigut quan veia una discussió que ells també havien tingut em sembla molt sanador i transformador. Crec que això és la màgia del teatre. Es tracta de riure’s d’un mateix i alliberar tensió.
No volem recordar històries tristes, anem al teatre a gaudir
És el projecte teatral més gran que has dut a terme fins ara?
Sí. Jo vaig estudiar teatre a l’escola de la Laura Jou i allà vaig fer teatre amateur amb els companys, però no havia participat mai en una obra d’aquesta repercussió. Crec que fer teatre és un acte de valentia, has d’estar molt fort mentalment i has de notar que tens el poder per sortir a l’escenari. Cada funció és un món i poden passar mil coses. Diria que quedar-me en blanc a l’escenari és la pitjor sensació que he viscut mai. M’ha passat en alguna funció de La pell fina i aquells segons que et queda el cervell en blanc es fan eterns. Actuant a La pell fina he après un munt i gràcies a això ara em veig amb cor d’acceptar un projecte que m’ha sortit al Teatre Romea.
És difícil fer comèdia al teatre?
És una comèdia molt ben escrita. El guió està ple de referències que van lligant unes amb altres. La Carmen (Marfà) i el Yago (Alonso) (dramaturgs i directors de l'obra) escriuen sobre experiències que han viscut de primera mà; en aquest cas, ser pares, o les crítiques que comporta la seva professió, i això facilita molt representar el text. Per això mai improvisem i ens concentrem a no deixar que caigui el ritme de la comèdia. Nosaltres tenim clar quina funció volem fer i no ens deixem portar pel públic. Ara bé, és diferent fer-la a la Sala Flyhard, on tot és més acollidor, que al Teatre Borràs, que és a la italiana i, com hi ha més gent, el riure es contagia fàcilment; o fer-la de gira, que ens trobem públics diferents i ja sabem quins gags poden engrescar més. És una comèdia comercial i mai falla. Jo estic molt orgullosa de participar-hi i em fa riure moltíssim.
És difícil posar-se a la pell de la Miranda?
La Miranda m’ha sortit bastant sola. Un dia la Carmen i el Yago em van trucar perquè havien pensat en mi per a aquest personatge. Després de la trucada vaig anar a veure Ovelles i vaig tenir clar que volia fer un projecte com aquell. Quan vam començar a treballar plegats, em van dir que era el personatge menys escrit i amb els assajos el vam anar definint. A mi m’encanta fer de Miranda perquè té un punt de submissió que també té l’Ángela, però com a Ángela soc conscient quan em poso en aquesta submissió i per què m’hi poso. A més, la Miranda no només és això. Mola molt veure totes les capes del personatge a mesura que avança l’obra.
Tens alguna rutina abans de cada funció?
Soc molt maniàtica. Aleshores, intento no fer massa coses abans, perquè si no, les hauria de fer totes abans de cada funció. Sempre arribo una hora abans, vaig a buscar-me un cafè, això sí, sempre al mateix lloc i llavors ja passo per maquillatge. Quan estic llesta, xerro una mica amb els companys. Hem connectat molt i m’emporto tres bons amics. Després ja començo a repassar les parts més llargues del meu text i vocalitzo les parts més breus, cosa que també faig els moments que surto sola de l’escenari. Sempre m’agrada actuar des de la veritat i des del moment present. Penso que entre tots estem explicant una història i això m’emociona i em permet actuar des de l’amor. Jo no coincideixo fora de l’escenari amb cap dels companys fins al final de la funció, però quan ens trobem sempre ens preguntem com hem viscut la funció cada un de nosaltres i això és molt xulo. Algunes vegades notem que el públic ha rigut moltíssim i d’altres percebem més tensió a l’ambient, i mola veure aquests canvis.
Teatre, cinema o televisió?
No tenen res a veure, crec que no són comparables perquè cada un et dona coses molt diferents. El teatre té la màgia que cada dia és una experiència nova encara que facis la mateixa obra. En canvi, les pel·lícules i les sèries es roden en un dia i a una hora en concret. Ara bé, el rodatge també em posa molt nerviosa, inclús alguna nit abans de rodar una escena important l’he passada sense dormir. El meu somni és poder compaginar projectes de teatre i projectes cinematogràfics. M’encantaria que el teatre pogués estar a la meva vida recurrentment, però també he vist que és molt difícil viure del teatre, econòmicament parlant. És una feina molt vocacional.
El teatre té la màgia que cada dia és una experiència nova encara que facis la mateixa obra
Com portes això dels premis que has guanyat per les teves últimes feines?
Estic molt agraïda pels premis i les nominacions rebudes i pel reconeixement que comporten. Crec que ho he pogut portar molt bé gràcies a la teràpia. Jo sempre vull mirar-ho tot amb lupa per poder viure bé i tranquil·la, i deixar de banda les opinions dels altres. Tothom et diu que rebre aquests premis és un breu moment, i per això s’ha de gaudir al màxim i jo ho intento fer, però sense pensar que soc més important per estar nominada. Soc la mateixa persona i treballo igual. Al principi vaig tenir sovint la síndrome de la impostora, però després de pair-ho i també parlant amb el meu terapeuta, vaig reconèixer que havia pencat molt per merèixer aquests premis. No només compta la feina feta en el rodatge de la pel·lícula guanyadora, sinó també tota la feina anterior. A més, també he après que abraçar aquests premis ajuda a inspirar altres companyes de la professió.
Com actriu, sents que tens alguna responsabilitat vers la societat?
Me’n vaig adonar a partir de les entrevistes que vaig fer després d’estrenar Chavalas. De cop et posen un micròfon i et pregunten qui és Angela Cervantes, i et trobes a tu mateixa fent-te aquesta pregunta i pensant per què ho he d’explicar a segons qui. Al principi em creava una mica de rebuig, perquè jo ho donava tot i llavors veia que la gent recollia el que volia i com volia. Després ja em vaig reconciliar amb el tema perquè vaig veure que era una oportunitat de dir el que pensava a una plataforma amb altaveu. És important ser conscient que ser actriu no és només estar en un escenari o en un rodatge, sinó que va una mica més enllà; s’hi sumen les gales, les catifes vermelles, etc. Al final has de fer-ho i forma part del show, ajuda que la gent consumeixi cultura.
Reprenent l’argument de l’obra, ets més partidària de dir la veritat sense pèls a la llengua, d’ometre-la o directament de mentir?
Jo soc més partidària de cuidar, de tenir una responsabilitat afectiva amb els altres. Primer m’escolto a mi i penso el perquè ho vull dir. Així analitzo si ho vull dir simplement per desfogar-me i passar-li el problema a l’altre o perquè realment li anirà bé saber-ho. Crec que el text final de la Sònia ho resumeix molt bé quan diu que ens hem de cuidar. Jo penso que ens hem de cuidar entre tots, ja no només entre els amics, la parella o la família; estem tots compartint un mateix món!