Com ens prendríem que algú que apreciem ens digués alguna cosa desagradable d’allò que més estimem? Alguna cosa com que el nostre fill nounat és molt lleig? Doncs això és el que passa a La pell fina i desencadena una marató de confessar veritats. Quan es representa l’obra al Teatre Borràs tothom riu, però a la sortida la gent comença a parlar sobre tots els pensaments que els ha remogut.
Ells podrien ser nosaltres
El guió és obra de Carmen Marfà i Yago Alonso, companys de feina i de vida. Escriuen sobre les seves vivències i això dona com a resultat un guió molt natural, que compta tant amb la mirada femenina com amb la masculina sobre un mateix tema. A més, la interpretació està igual de compensada per dues parelles heterosexuals. D’una banda, Angela Cervantes i Francesc Ferrer fan de Miranda i Nacho i, d’altra banda, Biel Duran i Laura Pau encarnen els personatges Eloi i Sònia, qui recentment han sigut pares.
Es nota que entre ells hi ha hagut una gran connexió dalt i fora de l’escenari i això facilita que des que s’apaguen els llums fins al moment d’aplaudir, sents com si tots ells fossin amics teus. Aviat els coneixes a tots quatre i empatitzes amb el que senten, però sobretot rius molt, tant de les seves bromes, com de les seves incomoditats. A més, es troben a la terrasseta del pis de l’Eloi i la Sònia, un escenari que podria ser on ens trobem qualsevol de nosaltres un divendres al vespre amb els nostres amics.
El gran missatge de l’obra el dona el personatge de la Sònia al final de la funció: recorda als seus amics que l’important és cuidar-se a un mateix i a totes les persones que estimem i que ens estimen
L'acte de dir la veritat
Normalment, es diu que La pell fina parla sobre l’acte de dir la veritat i és ben cert. Es plantegen totes les possibilitats, des de ser un sincericida a ometre la veritat. Ara bé, jo diria que l’obra va més enllà; també tracta temes de la crisi que un pateix quan entra a la vida adulta; com ser pares, mudar-se fora de la capital o entomar les crítiques si ets director de cinema, cosa que toca de prop als autors. Però sobretot, el gran missatge de l’obra el dona el personatge de la Sònia al final de la funció: recorda als seus amics que l’important és cuidar-se a un mateix i a totes les persones que estimem i que ens estimen. I afegeix (sense citar paraules textuals) que està bé tenir la pell fina perquè demostra que som humans.
Al cap i a la fi, és una comèdia comercial que té tots els números per triomfar. Diuen que perquè una comèdia sigui bona, ha de tenir parts de drama i crec que en aquest cas es compleix. Es tracten temes que fan mal, com descobrir que havies estat idealitzant la teva parella durant molt de temps i no és com tu creies, o bé confessar les teves pors i els teus complexos com a mare, o adonar-te que no has estat bon pare des de fa més de deu anys. És una obra que té ingredients de comèdia i de drama i cadascú selecciona quins vol per fer el seu viatge. Per tant, és una obra que et convida a riure, a incomodar-te, a tancar ferides i a emocionar-te.
És una obra que té ingredients de comèdia i de drama i cadascú selecciona quins vol per fer el seu viatge
Totes aquestes emocions són gràcies a un guió tan ben cosit, la interpretació tan polida del repartiment i la naturalitat de l’escena. Així doncs, l’èxit està assegurat i la prova n’és haver reprogramat dues vegades l’obra després de l’estrena a la Sala Flyhard i amb una gira per Catalunya a l’esquena. A més, gairebé cada dia exhaureixen les entrades. Un èxit que el duet de dramaturgs ja va viure amb l’obra Ovelles, on també comptaven amb Biel Duran en el repartiment.