Andrea Quintero, periodista, badalonina, xarnega i essencialment quinteriana, camina amb una elegància innata, té el sud als seus ulls, el compàs als seus passos. Va néixer a les ribes del Guadalquivir, a la Sevilla del 92. Jesús Quintero, el seu pare, comunicador i periodista, era i és el geni dels silencis, de les respostes íntimes sense trampa ni cartró. Honest, lliure i provocador, aquesta setmana ha fet un any, el 3 d'octubre, que Quintero va deixar aquest món terrenal per esdevenir etern. Andrea Quintero, amb motiu de la presentació del llibre Memoria del silencio. El mundo desde la colina, editat per Planeta, i supervisat juntament amb la seva germana Lola Quintero, ens ofereix una conversa sobre periodisme, censura i un món que només els bojos i els amants de la vida podran comprendre.
Qui és l'Andrea Quintero?
Jo penso que és una pregunta bastant difícil. Sóc dona, soc filla, periodista i moltes coses, però principalment estic aquí per ser la filla d'un geni de la comunicació i del periodisme. Han estat setmanes molt intenses amb molts sentiments que es troben a la colina de les emociones. Estic molt orgullosa de la responsabilitat que tenim amb la meva germana Lola, estem posant el nostre granet de sorra perquè el meu pare sigui encara present.
Totes les persones que hem estudiat periodisme el tenim com un tòtem. Arribar al nivell que va arribar el teu pare és quasi impossible. Et sents més prop de la figura paternal o del Loco de la colina, del Perro verde, de l'home que va fer dels silencis un art? Per a tu va ser una persona críptica?
Tot el contrari, el meu pare va ser una persona totalment transparent, el que no vol dir que fos fàcil d'entendre. Com a tot geni, els genis es fan de les contradiccions. Era molt valentment transparent i es deixava accedir molt, no només per la seves filles, ho feia davant de tota Espanya, no tenia por de sentir-se i mostrar-se vulnerable. No sé si em sento més a prop del meu pare o del Jesús Quintero, o del Loco de la colina, perquè per a mi totes aquestes figures són diverses cares de la mateixa moneda. El tinc molt present, el veig en mi i el veig a les circumstàncies de la meva vida.
A Memoria del Silencio, tant la teva germana i tu heu posat molt de cor i molta feina en l'edició. Això es veu reflectit en la selecció dels personatges tan icònics com Antonio Gala o la Passionària. Ell va entrevistar persones molt importants del segle XX. Què ens han deixat el seu estil i el seus silencis?
Ens ha deixat lliçons molt valuoses, més encara per a qualsevol que sigui periodista. Però per qualsevol persona és molt important l'exemple de l'escolta, l'exemple de tenir una curiositat real i voler treure el millor de la persona que tenim davant. Si tots féssim això, no només en el context d'una entrevista. Si sortíssim al carrer volent treure el millor de la persona que tenim davant, el món seria meravellós. També ens ha deixat grans consells a través de les seves reflexions, el consell de la rebel·lia, de mantenir-se fidel a un mateix, de no renunciar als somnis per molt utòpics que semblin. Quan vius així, gaudeixes de la vida amb molta intensitat i el meu pare sempre va intentar contagiar això.
I el teu pare va viure la vida amb molta intensitat.
Sí, tant en allò bo, com en allò dolent.
Ho veiem a la seva biografia, però també laboralment. Ha tractat temes molt profunds que potser molt altres periodistes no s'han atrevit a fer, sobretot temes com la llibertat de premsa i de la llibertat en general. A la pàgina 68 del llibre diu: "Hablo porque una buena parte de mi vida he tenido que hablar con miedo y en voz baja". Es va sentir silenciat pels poders econòmics o polítics al llarg de la seva vida?
Sí, va sentir que el volien silenciar i això només li donava més força. Li feia entendre com de necessari és alçar la veu quan tens l'oportunitat i el privilegi de fer-ho. Ell aquest privilegi se'l va guanyar durant molts anys treballant molt dur i va arribar un punt que ja estava de tornada, ja no estava perquè ningú el silenciés. Per exemple, la mítica entrevista a José María García a Televisió Espanyola va ser censurada i es va finalitzar el programa en aquell moment perquè ell no tenia intenció de permetre això. Va ser un gran privilegiat per poder permetre's renunciar a la televisió abans que no haver-se d'adaptar, o vendre els seus valors periodístics, o haver de callar i no fer la pregunta que havia de fer.
Va ser un gran privilegiat per poder permetre's renunciar a la televisió abans que callar i no fer la pregunta que havia de fer
Va renunciar al seu amor, que era la televisió... Recordo un episodi èpic amb el Carlos Alsina a la Universitat de Màlaga on va dir que volia titular un llibre anomenat "A mis queridos hijos de puta".
Deia: "Mis queridos hijos de puta" i que s'estava pensant titolar "Mis queridos hijos de de la grandísima puta".
Tot perquè deia que els poders i la censura estaven operant al periodisme més que mai. A la pàgina 128 diu: "el poder siempre hace las cosas a medias: te da la voz, pero se tapa los oídos”. Quan es veia silenciat, com responia? També deia que un periodista que digui la veritat és una fal·làcia.
Diu exactament: quina és la teva excentricitat? I diu: creure que un periodista està aquí per a dir la veritat. El geni li sortia i feia apreciacions molt importants amb crítica i ràbia. Creia que no se l'estava ofenent a ell quan se'l callava, sinó a la intel·ligència dels espectadors. Les coses que no es diuen no deixen d'existir, sinó que no les podem entendre. Això l'indignava com a persona que aspira a una societat més justa i més igualitària, lliure. Ell sabia que qui no té dret a la informació, qui no té dret a entendre la realitat en la que viu, és una persona menys lliure.
Va trobar-se amb molts enemics?
Molts, però tothom l’estimava. Sempre posava la persona per davant i sempre trobava punts d'unió. Sense perdre mai la crítica, tenia l'habilitat de buscar el punt comú i partir des d'aquí. Jo no diria que tingués enemics que anessin contra ell, no tenien rostre com a tal; eren la injustícia, el poder. No s'enfadava amb el Carlos Alsina, s'enfadava amb la idea que volia defensar, amb voler buscar justificacions i no fer el periodisme que estem cridats a fer.
La Rocío Jurado és una de les figures icòniques a les que va entrevistar i la que va predir que la teva mare estava embarassada.
Va ser a Nova York i després anaven a Copacabana. I a un sopar on hi ha fotos divertidíssimes, la meva mare li va explicar a la Rocío que tenia un retard i ella li va dir que tenia "carita".
Mantens la relació amb la família Jurado-Carrasco?
Sí. La Rocío Carrasco, la seva filla, és una persona molt carinyosa, ens ha fet molt costat i estava a la llista d'entrevistes impossibles del meu pare. Totes les persones que han estat al costat del meu pare sempre tenen bones paraules per a nosaltres, sempre podem comptar amb ells i això dona testimoni de la classe de persona que va ser.
La depressió ha estat una constant en la vida del meu pare, formava part de la seva sensibilitat
A l'entrevista amb la Rocío Jurado que surt al llibre parlen de la "telebasura"
Sí, ell estava molt emprenyat amb la televisió que s'està fent perquè hi ha molt de xivarri, molt soroll, menys contingut i menys veritat. Serveix més com una eina d'alineació que com una eina per fer-nos més crítics i més lliures.
Ens estimem més el xivarri o el silenci? Suportem el silenci?
El xivarri. No podem viure amb el silenci, no el suportem. El silenci ens confronta amb nosaltres mateixos i no ens suportem, estem plens de malaltia i d'angoixa. Ens enfrontem a un fotimer —perdona l'expressió— d'informació que no ens diu res. Necessitem temps per digerir i menys estímuls.
El teu pare va confrontar-se molt amb ell mateix, va psicoanalitzar-se durant anys... què significava el psicoanàlisi?
Un camí cap a ell mateix, una eina per a entendre's i entendre l'altre. Ell deia que del psicoanàlisi havia après que "la persona que tienes delante es otro tan desgraciado como tú". Des d'aquest punt de vista és quan podia estendre un pont amb el convidat, fer-li sentir d'alguna manera, amb tota la seva comunicació, que no només la paraula, també el silenci, la presència, i les preguntes que van al cor, les preguntes que venen del psicoanàlisi a l'hora, doncs aconseguia que la persona que tingués davant quedés nua.
També li va comportar molt de dolor, sobretot quan va morir el seu germà i va caure en una depressió.
Aquesta va ser una de les primeres, la depressió ha estat una constant en la vida del meu pare. El psicoanàlisis va ser sanador, però sobretot va ser una companyia i una manera d'afrontar aquestes etapes, però el no es podia desprendre, perquè la depressió forma part de la seva sensibilitat, igual que tenia la capacitat de gaudir i d'estimar tan intensament, doncs amb el dolor era de la mateixa manera. Jesús Quintero no volia evitar aquestes situacions, les aprofitava per créixer, i en aquesta foscor trobar alguna cosa nova d'ell i rescatar la seva força. Creia molt en el poder transformador del dolor.
La petjada de les seves paraules ha estat tan intensa que jo encara quan li pregunto trobo una resposta; trobo a faltar comentar coses i tenir la seva visió
El teu pare va estar al costat sempre de les persones marginals, de les persones que ningú volia escoltar, dels "nadie", que deia Galeano. Per què li movia apropar-se a aquestes persones?
Era una persona extraordinàriament empàtica. Ell es va sentir l'estrany, el boig moltes vegades, no quan va començar a tenir èxit, o aparentment quan no tenia èxit. Al final, les companyies poden resultar molt superficials. Crec que ell es sentia identificat amb els contracorrents, de ser conscient de la importància de la saviesa senzilla i el que ens connecta a tots. Hi havia molt motius pels quals connectava amb la gent dels marges.
Què li diria Jesús Quintero a la joventut?
A tots els capítols hi ha consells per a la joventut. Ell el consell que tenia sempre per als seus iguals, ja que el meu pare va ser jove tota la vida era: no perdre la rebel·lia, no perdre l'esperit crític, les ganes de divertir-se senzillament sense grans aspiracions, de gaudir de les mels que ens ofereix el món i agafar-se a cada sentiment i exprimir-los.
Com va ser acomiadar-te d'ell? Sé que vau estar amb la teva germana al seu costat, vau veure'l morir. Què va passar quan no hi havia més paraules?
Ha estat per suposat l'experiència més dura de la meva vida, estar al seu costat al final va ser totalment inspirador. La lliçó de vida que va donar durant l'última etapa de la seva vida va ser brutal. Deien que se n'havia anat donant una lliçó de saviesa, d'acceptació. El meu pare era un ferm enamorat de la vida, no així del pas del temps, perquè deia que ell se sentia jove. Però a desaparèixer li tenia la por, i la va perdre. Ha sigut molt difícil, jo no sento que m'hagi acomiadat i mai ho faré. És veritat que el trobo molt a faltar perquè no em pot respondre, però ha deixat tant dit... La petjada de les seves paraules ha estat tan intensa que jo encara quan li pregunto trobo una resposta. Trobo a faltar comentar coses i tenir la seva visió. Tant la Lola com jo ens sentim molt plenes del nostre pare.
Molta gent deia que estava "loco de veritat", tant de bo tots els bojos fossin igual que ell. Pensava molt en l'amor i m'agradaria comentar una mica aquesta visió, perquè tu ets molt quinteriana estimant.
Sí, jo sempre li deia: "l'única persona que ha patit més que tu per amor soc jo". Per al meu pare l'amor era fonamental a la vida, l'amor a la vida. El meu pare s'havia d'estimar com estimen els gats i ell també estimava així. Estimava amb incondicionalitat, acceptant a l'altre com és, amb els seus defectes i les seves virtuts, però intensament. El signe més important d'estima és respectar la llibertat de l'altre i ell sempre ens va estimar d'aquesta manera, i nosaltres vam aprendre a estimar d'aquesta manera també.
Sempre deia "els meus amor xarnegos" referint-se a tu i a la teva germana. Sent l'andalús més universal, ha tingut dues filles catalanes. Com és això? Li agradava Catalunya?
Ell es sentia molt orgullós de les seves filles xarnegues, sempre deia que l'art entra pel sud i el seny entra pel nord. Pensava que el xarnego és una combinació màgica, jo ho penso també, sempre em presento així, m'encanta tenir les dues terres. Ell, com amant de la cultura, la llengua catalana li encantava i sempre ens feia parlar en català. De vegades intentava cantar la cançó de l'avi Siset, tot li generava molta curiositat. El meu pare era un amant de tots els pobles d'Espanya i més d'aquells com Catalunya que tenen una identitat pròpia. És veritat que Andalusia també la té, però l'andalusisme és diferent al catalanisme en molts punts. Ell sempre era un persona disposada a escoltar i aquest tema no era una excepció.
Tenia algun referent cultural d'aquí?
El Serrat, Lluís Llach, una figura tan estranya com Salvador Dalí, a qui mai va aconseguir entrevistar. Molts referents.
Ha deixat bona llavor i deixarà el seu llegat en alta estima.
El llibre és la millor manera de conèixer al meu pare. Crec que és una bona inspiració i serveix per a seguir fent-nos preguntes.