Hi ha poques coses que facin tanta ràbia com el fet que no t’agradin (o no et sentin bé) coses que agraden a tothom. En el meu cas, els Pirineus. I ho dic absolutament a contracor! Fins i tot aquelles zones anomenades tel·lúriques, com per exemple la vall de Farrera, m’han escombrat emocionalment dues i tres vegades. Recordo que un dia, just arribat d’una d’aquestes experiències agredolces (en aquesta ocasió a la vall de Cardós), li vaig preguntar a ma mare si li veia alguna lògica a la sensació que les muntanyes imponents que rodegen Tavascan, territori ferotge, reservat als animals i a uns pocs valents, em fessin sentir petit i en certa manera, presoner i foraster. La seva resposta va ser que ella havia tingut aquesta mateixa sensació en l'època en què, durant un parell d'anys, ella i mon pare van viure a Andorra la Vella, just abans de tenir-me. Em va dir, textualment que “faltava horitzó”. El meu pare la va secundar, dient que sovint havien de baixar a la Seu d’Urgell a “respirar”, a exercir la mirada llarga. I si això se m’hagués encomanat durant l’embaràs? Soc carn de terapeuta holístic!
Ofec vital
I si bé Tavascan o Farrera encara tenen una bellesa natural que pot exercir de contrapunt, l’Andorra urbana de l’embús de trànsit, la voràgine comercial i els edificis d’oficines i grans marques, pot amplificar molt més aquesta sensació d’ofec vital, sobretot si no hi estàs acostumat. Entre les seves valls, però, hi habita un antídot contra aquest desassossec existencial, una joia musical anomenada Hysteriofunk, una banda instrumental que no fa massa van celebrar el seu 25è aniversari en un concert amb la Jove Orquestra Nacional d’Andorra, dirigia per l’intrèpid Albert Gumí.
Tot i descobrir-los un pèl tard (em vaig perdre la seva etapa inicial, en la qual els concerts devien ser una experiència salvatge) són un grup que m’ha marcat profundament, no només estèticament sinó emocionalment. Per a mi evoquen absolutament aquesta sensació de la qual us parlava. Ull! Obro aquí una teoria que no és en absolut demostrable i potser s’hauria de considerar pura llicència poètica: les seves composicions, que són massa funkis per agradar als puristes del rock progressiu i alhora massa rares per agradar als aficionats al funki més convencional, em semblen totalment condicionades o inspirades per aquests paisatges, especialment meravelles com 'Cannapé' o 'Fase pastoral' del seu disc del 2005, Juanjo. Temes que sembla que hagin sorgit d’una necessitat imperiosa de llibertat i de les ganes de sobrevolar o travessar les muntanyes, que són l’imant del turisme i alhora la barrera que enfosqueix la vall més aviat de l’aconsellable. Les melodies de guitarra són acollonants, els ritmes són trencats i complexos i alhora ballables, els teclats són evocadors i juganers i tot plegat construeix uns microclimes que et fan moure en un pla psicoanalític que els agermana amb el house o el techno més emocionals.
Concert d'Hysteriofunk el 21 de novembre de 2021 a l’Auditori Nacional d’Ordino. Foto: Ray Molinari
Lo-lo lo lo lo
A la sortida d’aquest concert, bolo que es va celebrar el 21 de novembre de 2021 a l’Auditori Nacional d’Ordino, una actuació que vaig poder viure des de dins i des de fora en condició de col·laborador puntual, vaig poder sentir alguns comentaris dels assistents que em van semblar que per si mateixos mereixen un article com aquest. Més d’una i de dues persones van comentar que els havia caigut alguna llàgrima al llarg de la nit, per la bellesa de les melodies però també per tot un bagatge conjunt en condició d’amics o familiars. I és que Hysteriofunk porten 25 anys tocant plegats però a més mai han tingut ni un sol canvi de formació. Segueixen sent els mateixos i segueixen gaudint dels concerts i dels assajos com el primer dia. Molts dels espectadors allí presents havien pogut seguir de manera més o menys constant la seva trajectòria, durant la qual tots junts havien crescut i viscut mil aventures.
I les melodies immortals dels histèrics andorrano-catalans (que és com ells se senten) no només envelleixen bé com el bo vi (tòpic) sinó que exerceixen de fil conductor de records i de vivències, fins i tot evocant sensacions imaginàries que no sabré mai si formen part de cadascú o d’una memòria col·lectiva ancestral. I em va flipar per dues raons. La primera és que és molt habitual sentir que algú ha plorat escoltant Chopin, Chavela Vargas o Álex Ubago, però vosaltres coneixeu algú que hagi plorat escoltant funki progressiu? Jo sí. I si no fos perquè estic escrivint aquest article en el meu bar de capçalera, avui ho hauria tornat a fer. I aquesta és la segona raó. Jo també he plorat escoltant Hysteriofunk. I aquell dia vaig comprovar que no era l’únic. Ara només em queda trobar algú que se senti sol, petit i enclaustrat entre les majestuoses muntanyes dels Pirineus. I plegats cantarem lo-lo lo lo lo lo lo loooo- lo lo lo lo lo lo lo- lo lo lo- lo - lo lo loo. Llarga vida a Hysteriofunk.