La primera temporada d’Andor s’erigia en la millor sèrie que s’ha fet a partir d'Star Wars, però d’alguna manera ho vam normalitzar perquè el material de partida ja era la millor pel·lícula (amb el permís de L’Imperi contraataca) que s’havia fet a partir d’aquest univers, Rogue One. Si aquest film encertava de ple convertint les aventures dels rebels que robaven els plans de l’Estrella de la Mort en una relectura de Dotze del patíbul, Andor preservava i expandia les seves virtuts documentant l’inici de la Rebel·lió en una posada al dia de les històries clàssiques d’espies. Tot plegat, a més, aprofundint amb rigor en la construcció de personatges i creant un crescendo dramàtic que cristal·litzava en un lema: fight the empire, que ja és història del gènere.
🚀Catalunya es cola a Star Wars: aquest és el lloc màgic on s'ha gravat la temporada 2 d'Andor
Una sèrie de culte
La segona i última temporada tenia el repte d’estar a l'altura de la seva predecessora i també d’aportar alguna cosa més que una simple transició cap als esdeveniments de Rogue One. I un cop més el seu creador, Tony Gilroy, dona una lliçó de com engrandir aquest univers amb una genialitat de dotze episodis que aconsegueix, fins i tot, tenir una identitat pròpia. La segona temporada d’Andor no només és millor que la primera, sinó que és tan bona que hauria de ser el manual que guiés els camins de la saga. Continua sent el producte que millor recupera l’essència de la trilogia cinematogràfica original, és la que més arrisca en termes argumentals (hi ha un intent de violació que entra en terrenys absolutament inèdits a la saga) i, al final, es revela com la més ambiciosa des del punt de vista estructural. Dit d’una altra manera, és un gran Star Wars; però si no hi fos, seria igual de brillant.
La segona temporada d’Andor no només és millor que la primera, sinó que és tan bona que hauria de ser el manual que guiés els camins de la saga
El més sorprenent de la segona d’Andor és que abandona ràpidament la temptació de ser continuista. És igual de profunda a l’hora d’abordar les tensions i evolucions dels personatges, però ho canvia gairebé tot: des de l’esmentada estructura, que es divideix per blocs temporals sense que la narrativa mai en surt perjudicada, fins al to, que adopta un estil més aventurer sense deixar de tenir aquella aurèola de fatalisme que ja irradiaven Rogue One i la primera temporada. El resultat és un viatge corprenedor que està ple d’idees visuals realment esplèndides, moments íntims que saben generar empatia amb els personatges, incursions desarmants a la intriga palatina (amb un ús inesperat però molt efectiu de la banda sonora) i algunes picades d’ullet als incondicionals de la saga. Una vegada més, la cosa va pujant d’intensitat i acabes absolutament rendit a una història en què els (excel·lents) efectes visuals mai s’imposen a les emocions que projecta. I enmig de tot això, un Diego Luna que ofereix la millor interpretació de la seva carrera. La trobarem molt a faltar, però haver acabat a temps serà clau per veure-la com la sèrie de culte que ja és.