Aprofitant l’onada de best-sellers sobre el procés, Borja de Riquer és a punt de publicar Anar de debò. Els catalans i Espanya (Rosa dels Vents). És una compilació d’articles en què aquest historiador tracta d’analitzar les relacions entre Catalunya i Espanya des del segle XIX fins als nostres dies. La seva tesi: que els esforços dels catalans per integrar-se en una Espanya diversa han fracassat repetidament. Els intents dels catalans per fer-se escoltar en la política espanyola serien una "experiència fallida". Per això, ara cal “Anar de debò” i aconseguir la independència, perquè deixa clar que "El procés és irreversible i no té marxa enrere".

Què hi havia abans de l’Estatut?

Els politòlegs estan d’acord que el procés sobiranista s’inicia per l’oposició del Govern central i dels aparells de l’Estat a l’Estatut de 2006. La sentència del Constitucional del 2010 va obrir les portes a una mobilització social sense precedents. El moviment independentista, que fins aleshores havia estat molt minoritari, va guanyar terreny ràpidament. Però Riquer argumenta que les arrels del problema poden detectar-se molt de temps abans. I intenta investigar les relacions històriques entre Catalunya i Espanya per entendre com han anat evolucionant durant els últims dos segles. I assegura que no han estat un camí de roses.

Espanya versus Catalunya, una llarga història

Borja de Riquer planteja que des del segle XIX la cultura política de Catalunya ha estat diferent de la de la resta de l’Estat, possiblement perquè mentre Catalunya s’industrialitzava, el centre d’Espanya desconfiava profundament de la industrialització. Però aquesta cultura política catalana no es va fer present als aparells de l’Estat: Riquer denuncia el baix nombre dels catalans al govern, ja al segle XIX. En diferents moments d'aquest període, com durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874), hi va haver intents seriosos d'articulació de les polítiques espanyoles i catalanes, però aquests intents no van tenir gaire durada i van acabar anant-se'n en orris.

Les bases populars del catalanisme

Enfront d'una esquerra centralista que sempre acusa el catalanisme de burgès, Borja de Riquer argumenta que els principis del catalanisme els trobem a l’esquerra, i parla d’un precatalanisme d’arrel popular. Revisa la figura de Valentí Almirall i del seu catalanisme democràtic, i constata que es tracta d’un catalanisme que no es basa en un passat mitificat, sinó en la voluntat de consens entre la població. Un catalanisme que és perfectament compatible amb la reivindicació d'altres drets i que representa un moviment molt modern, davant el catalanisme catòlic, de base cultural i històrica, que no aconsegueix ser tant integrador.

Una burgesia fracassada

Borja de Riquer constata que l’alta burgesia, sistemàticament, va intentar fer de pont entre l’Estat i la societat catalana. Però en aquest intent va acceptar una posició de subordinació davant els aparells de l’Estat, que els va impedir d'actuar amb independència de criteri. Per a Riquer, l’única possibilitat que les demandes dels catalans puguin reeixir és que les classes altes, o part d’elles, s’aliïn a les classes populars, en una aposta que resultarà beneficiosa a ambdues a mitjà termini. Però assegura que la major part d’intents interclassistes han fracassat, per la por de les classes dominants al canvi polític i a la inestabilitat. L'alta burgesia catalana històricament ha estat, per convicció o per estratègia, una aliada de l'Estat.

Unió efímera al segle XX

Borja de Riquer analitza la Solidaritat Catalana, la gran aliança catalanista del 1906, i assegura que el seu fracàs era previsible, perquè s’havia format amb objectius conjunturals. Però per Riquer, la Solidaritat va canviar el punt de vista polític català, ja que l’eix catalanista es va incorporar a totes les forces polítiques que a partir d'aleshores es van haver de posicionar respecte a aquesta qüestió. El catalanisme va constituir un dels eixos centrals de la política catalana del darrer segle.

El fracàs d’en Cambó

Riquer és especialista en l'estudi de la Lliga i del catalanisme conservador de principis del segle XX, dirigit per Prat de la Riba i Francesc Cambó. Davant els apologistes de Francesc Cambó, i del "seny" de la Lliga, Riquer es mostra molt crític envers la seva figura. Assegura que no va tenir res de líder modernitzador, apuntant que el seu projecte era inviable, ja que pretenia renovar la política espanyola, sense donar el més mínim marge d’actuació a les forces d’esquerra espanyoles, les que realment podien aliar-se amb els catalans pel seu desig de renovació. Assegura que la visió dels canvis polítics de Cambó era molt limitada, i que no tenia cap possibilitat de triomf. Per altra banda, constata que el polític conservador mai va denunciar les violències del règim franquista; en això, Riquer el contraposa a Companys, qui va ser molt crític amb la violació de drets al seu propi bàndol durant la guerra civil.

El compromís republicà

En canvi, Riquer valora molt positivament el plantejament dels grups republicans durant la República. Assegura que la col·laboració entre els grups progressistes d’Espanya i de Catalunya va permetre avenços importants, i no tan sols en la qüestió territorial, sinó en aspectes estratègics com la reforma militar o en els afers socials. I, malgrat tot, reconeix que aquest procés es va veure seriosament obstaculitzat per dues forces oposades entre si: l’obrerisme i el centralisme conservador. I, constata, inevitablement, que la Guerra Civil, l'èxode posterior i la implantació de la dictadura franquista van suposar un cop duríssim a la cultura i a la política catalanes, que trigarien dècades a recuperar-se d'aquesta situació. Però el llibre no se centra en aquest període: de fet, salta de la II República a "El Temps Present", que s'analitza a la segona part de l'obra.

Contra el PP

Borja de Riquer no és conegut pel seu radicalisme, però el seu llibre constitueix una crítica ferotge als governs de Rajoy i Aznar, en tots els àmbits. La tesi de Riquer és que Catalunya, i el conjunt d'Espanya, travessen una triple crisi: una crisi de model territorial derivada del procés, una crisi de model polític derivada de la pèrdua de prestigi dels partits polítics i una crisi social, derivada de la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars. Borja de Riquer centra la seva anàlisi en la primera, però mostra també la seva preocupació per les altres, i assegura que cal millorar la situació de les classes populars urbanes de Barcelona i el seu entorn, que són les que més han patit la precarització. I afegeix que això és necessari, per justícia, però també per sumar al procés sectors de població que no s'han compromès especialment amb ell.

I ara?

El llibre de Borja de Riquer s'ha enllestit en les darreres setmanes, i per tant recull fins als darrers esdeveniments. L'historiador de la Universitat Autònoma deixa clar que el debat de la investidura espanyola és clau per als catalans: "No és cert que als catalans tant ens faci qui mana a Madrid. No, de cap manera". I afegeix: "Cal estar, per tant, força atents al que passa a Madrid". Sobretot perquè, segons Riquer, els moments de crisi política a Espanya acostumen a ser moments d'oportunitat política per als catalans.

'Fast-food' intel·lectual

Borja de Riquer és un prestigiós historiador, especialista en història contemporània de Catalunya. I, malgrat tot, aquest no és un llibre rodó. De fet, es tracta d’una compilació d’articles de tipus molt diferent: alguns són acadèmics, altres divulgatius... Fins i tot hi ha alguns discursos i conferències. I això fa que el conjunt quedi poc sòlid i articulat. Té més coherència la part dedicada a la història de les relacions Catalunya-Espanya, encara que hi ha dos capítols sobre el període de la II República, que se solapen obertament. En canvi, la part destinada al període més recent, basada en una acumulació de 34 articles de premsa, peca d’una contínua reiteració: molts articles usen els mateixos arguments, que es repeteixen una vegada i una altra. I hi ha articles de difícil contextualització: apareix una rèplica a un article de Santos Juliá, tot i que en sabem ben poc de què deia l'article original de Santos Juliá... Apareixen alguns articles sense relació directa amb el tema, com un sobre l'accés als arxius espanyols. I l'ordre dels articles és molt qüestionable, ja que hi ha salts cronològics constants. El tema mereixia una edició millor.