La música pop pot fer-se per motius, que per a una crítica de 2.500 caràcters que serà llegida en diagonal, poden reduir-se a dos. Ego i vocació de transcendir. La pressa no marida bé ni amb l'un ni amb l'altre. I els singles caducs, menys. Però coses dels nostres dies, fins i tot als més escoltats els cauen les cançons de l'Ableton. Per no morir. Per no abandonar els feeds, els stories, els virals de TikTok... Qui aconseguirà un llegat que perduri? Hi haurà temes que sobrevisquin als trends i challenges del moment?
La música pop pot fer-se per motius, que per a una crítica de 2.500 caràcters que serà llegida en diagonal, poden reduir-se a dos. Ego i vocació de transcendir
Posar-se a vaticinar... Quina mandra, esteu aquí pel titular. Més estri que elucubrar és parlar sobre aquells que, almenys, tenen clar quina és la seva funció immediata en la música. "En un parell d'anys aquesta merda no val res", canta Alizzz en Superficial, del seu últim EP, Boicot. Té raó. Però una cosa és portar raó i una altra assumir-ho sense lluitar. Més encaera sent dels productors llatins més crucials de l'última dècada i havent llançat la seva aventura en solitari no fa ni dos anys, el majestuós Tiene que haber algo más.
El de Castelldefels ja preveu el final del seu llegat. Tristament, té motius: sembla haver oblidat el que va fer especial el seu disc debut. L'esperit pop i la distorsió bregant amb l'urbanda –sigui el que sigui això–, la seva música cosia generacions! Guai que faci el que vulgui i que ho vesteixi amb un llaç per nom boicot, o caos, o miscel·lània, però... Hi ha tan poc a rescatar en aquest treball... L'EP té pressa. Una mica de maquineo a Pierdo el sentido, alguna cosa de base acústica anecdòtica que fa un gir de samples a Los mejores... I Que pasa nen. S'entén la lletra, reivindicació justa, però el rotllo punk d'extraradi des d'una talaia de Grammys, comença a no colar.
El de Castelldefels ja preveu el final del seu llegat. Tristament, té motius: sembla haver oblidat el que va fer especial el seu disc debut
És molt estrany que als artistes que els ha tocat bregar amb un panorama de swipes tan tauró. Però encara ho és més que ells busquin directament productes de cristall que es trencaran a la tercera escolta. Afortunadament, no tot és "supersuperficial" a Boicot. Todo está bien persegueix alguna cosa universal, duradora, tot i ser un crit generacional. És una base de guitarra, una melodia del més britpop. Amb un final Oasis que espanta de bonic. Si els músics s'entreguen a l'efímer, la resta, estem venudes. Sucumbint a la realitat de forma explícita, ens fan un nul favor. Qui té el bolígraf ha d'aixecar la mirada del paper, allunyar-se. No deixar-se absorbir per la batedora-present. Els millors temes mai no parlen d'una única data.
