El periodista Albert Om (Taradell, 1966) és un dels rostres més populars del panorama audiovisual, amb programes com Malalts de tele, El club o El convidat. A més, ha estat director d'"El 9 Nou", fundador del diari "Ara" i des de 2016 dirigeix el programa Islàndia, a Rac1. Ara, vint anys després del seu darrer llibre, Els veïns de dalt, presenta El dia que vaig marxar, el relat d'una fuga a Ais de Provença per aprendre francès que esdevé, alhora, un homenatge als pares.
El periodista Albert Om/Sergi Alcàzar
Volia començar per la mateixa pregunta que et van fer el primer dia de classe: Per què vas anar a Ais de Provença a aprendre francès?
Vaig ser de les primeres generacions que va aprendre anglès, que veia com la modernitat absoluta enfront del francès, que representava el passat del qual volíem fugir. La manera de fugir era aprendre anglès. Amb 25 anys, quan treballava a "El 9 Nou", vaig agafar un any d'excedència per anar a Londres. Així com les generacions anteriors havien sortit de Catalunya via França, nosaltres ja ho fèiem via Anglaterra. A mi m'agraden molt les llengües i aprendre paraules noves i vaig decidir aprendre francès. Ara tinc la fe dels conversos amb el francès, perquè se m'ha obert tot un món que tenia tancat.
El llibre es pot llegir com un cant a la cultura francesa que havia estat molt important per les generacions anteriors.
Hi ha una frase que m'impressiona que me la va dir en Joan Manuel Serrat: "Nosaltres no volíem ser ni catalans ni espanyols. Nosaltres volíem ser francesos". Per les generacions que ens han precedit, durant el franquisme, la pàtria i la cultura que triaves voluntàriament i lliure era la francesa. A un altre nivell, pels meus pares hi havia unes escapades que feien amb un altre matrimoni a París, de les quals no en sabia res. Quan tornaven xampurrejaven quatre coses en francès i es parlava de París, la nuit... D'alguna manera, la llibertat que jo buscava en aquest parèntesi a França em connectava amb la llibertat de tota una generació.
El llibre també és un gran homenatge als teus pares.
L'escenari del llibre és l'escola d'idiomes d'Ais de Provença, el temps està acotat a la primavera del 2015, però hi ha molts viatges cap al passat. No només per la decadència dels pares, que comencen a estar malalts i els veus un final, sinó buscant també als seus anys d'esplendor. Els meus pares es casen l'any 1954, amb la mare de negre perquè és filla de vídua, i els han de deixar una maleta per anar a Barcelona. No tenien una maleta per anar de viatge de nuvis! És un homenatge a on ells es van trobar la vida i on els l'han deixat a nosaltres. No té res a veure.
Impressiona veure molt el salt que fa aquesta generació, que viu les conseqüències de la Guerra Civil i la postguerra, però que acaba fent videotrucades.
La història de la meva família, com tantes de Catalunya, està marcada per la guerra. Un avi, el pare de la meva mare, mort al front del Segre, i l'altre, que era tinent d'alcalde republicà de Vic, represaliat i mort jove després de passar per la presó. Els seus fills van intentar fondre's en l'anonimat, en una classe mitjana que, a base de silenci, pogués construir un futur millor per ells i pels que vam venir a darrere.
Malgrat que el primer viatge no tenen maleta, els teus pares van poder viatjar.
Tot i que no van fer grans viatges arreu del món, hi havia les escapades a França, per exemple. O les escapades a Barcelona, que em fascinava molt. Anàvem al Paral·lel, al Molino, i podien ser a Barcelona o a França, altres persones que no les que eren a Osona.
Vaig ser de les primeres generacions que va aprendre anglès i el francès representava el passat del qual volíem fugir
Foto: Sergi Alcàzar
És el teu cas, també, el d'algú que a Catalunya és molt popular, però quan va a França és completament anònim?
Quan neixes en un poble estàs entrenat a la mirada dels altres. Sempre m'he rebel·lat contra el "què dirà la gent" i he pensat que la gent digui el que vulgui, però això queda. Descansar, de tant en tant, de la mirada dels altres és necessari i per mi França ho va ser. I després hi ha una altra cosa. Sempre m'ha agradat conèixer gent d'arreu del món. Quan era petit estiuejava a Sant Antoni de Calonge i quan coneixia gent d'altres països, amb qui et podies entendre, em semblava que era una cosa important i interessant. Això també ho vaig trobar en aquella classe, la primavera de 2015.
Allà hi havia fins i tot assessors antiterroristes dels Estats Units!
Aquest era un personatge...! El primer dia ens presentàvem tots, i quan va dir que era assessor antiterrorista, que l'àrab ja el coneixia i venia a aprendre francès, la professora va dir-me que el periodista potser havia de fer-li preguntes. I durant tots aquells dies hi va haver un joc de veure què explicava. Ningú estava segur de res, ni sabia res dels altres.
No vas tenir la temptació d'inventar-te una vida que no fos la teva?
Fèiem molts jocs a classe. Per exemple, a un company i a mi ens van dir que havíem de fer veure que érem els lladres que havien comès un atracament a Ais de Provença, i que la resta ens interrogaran. Un joc fantàstic hauria estat inventar-se una vida i veure si els altres la descobrien.
Una classe així permet recloure durant un temps a gent de tot el món, que tenen un interès comú...
I que durant un temps esdevé la teva gent allà. Hi tens una relació d'amistat autèntica i molt intensa, que amb el temps quan s'acaba s'evapora. El fet de tornar a classe allà és un plaer. Però penses, si em fessin tornar aquí a una classe o em fessin jugar a petanca les tardes dels dijous!
La teva integració provençal arriba fins al fet d'aprendre a jugar a la petanca!
No sé si és una integració a la vida de jubilat o a la vida provençal, però és el plaer de suspendre durant un temps la teva vida. Prémer el botó de pausa, no per una crisi existencial, no perquè vulguis fer cap canvi a la teva vida, sinó per poder-ho reprendre en un punt molt semblant on eres a cap d'un temps. El monologuista Godoy té una frase que diu "la vida és collonuda, llàstima que sigui cada dia". Si fos dos o tres caps de setmana al mes seria fantàstica. Aquest és un desig universal, esborrar-se de la vida del dia a dia, i ja hi tornarem.
I si podem esborrar-nos a la Provença, millor.
Ais en Provença és una ciutat preciosa, molt còmoda, sense cotxes al centre. A mi em recorda, segons com, amb Girona. I després hi ha un motiu pràctic: a banda que fos una ciutat petita, volia estar relativament a prop dels pares. Estava a cinc hores en cotxe, pel que pogués passar.
Malgrat la voluntat d'esborrar-te i suspendre la vida de periodista, l'actualitat t'entra a classe. És el que passa amb l'accident de Germanwings.
Fas pausa de moltes coses, però el periodista hi és. Hi és amb els companys de classe de qui vols saber tot de les seves vides, però també quan llegeixes que hi ha un míting de Marine Le Pen i te n'hi vas. I, absolutament inesperat, el 24 de març de 2015 rebo una trucada de la meva mare...
A casa teva quan sonava el telèfon és que havia passat alguna cosa.
El telèfon mai portava bones notícies pel meu pare. Aquell dia no el vaig agafar, però una companya de Düsseldorf, que és on anava el vol, va rebre un missatge que s'acabava d'estavellar un avió a dues hores d'on érem. Li vaig dir al Carles Capdevila, llavors director de l'"Ara", que me n'hi anava. Vaig ser el primer periodista català a arribar-hi.
Si la vida fos només dos o tres caps de setmana al mes seria fantàstica
Foto: Sergi Alcàzar
Canviant de registre, al llibre també hi ha la França que té el to de sensualitat adient que connecta amb la imatge que en tenien els teus pares.
Tinc una escena gravada, de quan tenia dotze anys, quan vaig veure per primera vegada una dona despullada. Va ser per accident. Ella en tenia dinou i vam quedar durant quinze, vint segons mirant-nos fins que vaig tancar la porta, com si el temps s'hagués suspès. Ella es va petar de riure d'aquell nen que havia entrat al lavabo quan ella descorria la cortina. Tinc la sensació que ella era conscient que aquella era una imatge que em quedaria per sempre, i me la va voler regalar. Al llibre també hi ha la fascinació per Françoise Hardy, que havia estat una de les dones més boniques del món quan jo vaig néixer i que veig un dia per televisió que en té setanta.
Quan vas marxar estaves a punt de fer cinquanta anys. Això també va ser decisiu?
Els cinquanta són aquella edat que mires tan endavant com endarrere. Veus el final dels pares i un final molt proper a tu per tu i també mires els principis de la vida.
Als cinquanta pots fer aquest tipus de pauses i desaparicions?
A partir del 2014 vaig tenir la sensació que la cosa s'acabava. La referència dels pares feia pensar que no quedaven massa anys. Era el moment de marxar, perquè aniria bé reordenar-se personalment i professional. Es fa difícil dir si ho tornaré a fer o no, però vaig veure clar que era el moment de fer-ho.
Venies d'entrar a les cases dels espectadors amb El convidat. D'alguna manera, amb Islàndia, com a periodista has canviat d'etapa.
Aquesta escapada va ser just després de les cinc temporades d'El convidat. El programa em permetia fer viatges molt intensos a la vida dels altres, però aquest llibre és, sobretot, un viatge cap a mi mateix. Cap a la meva vida. Jo que sempre he estat molt pudorós, d'una Catalunya que no li agrada gaire mostrar-se massa, però que per feina ensenyes la vida dels altres, aquí em despullo. Hi ha aquesta paradoxa: m'he volgut esborrar l'any 2015, però quan el publico el 2021 és quan més m'ensenyo.
Tots pensem que et coneixem molt, però segurament no en sabem res de tu.
Sóc una persona oberta i extravertida, a qui agrada molt conèixer gent, però em costa molt ensenyar la meva vida. Fins i tot recordo la meva mare que em va dir un dia: "Tinc setanta anys i encara no sé quan parles seriosament i quan parles de conya". Aquí m'he intentat expulsar aquesta part. Hi ha coses que potser són ridícules, però són les meves coses. Hi ha un moment en què explico que la meva obsessió era ser gran. Tinc un germà deu anys més gran que jo i quan era petit hi havia una separació molt gran entre el món dels grans i el dels petits. Un estiu d'aquests a Sant Antoni de Calonge me'n vaig anar amb una noia i quan vam tornar amb la colla, vaig dir als nois que ja ho havia fet. Era mentida i es va descobrir amb el testimoni de la noia. Pel meu sant em van regalar un ninot que era un fantasma. Això és una situació ridícula, però quants nois no han fet veure que havien entrat al món dels grans?
Sóc una persona oberta i extravertida, però em costa molt ensenyar la meva vida
Per acabar, volia parlar del fet d'escriure. Feia vint-i-un anys que no escrivies un llibre.
Havia publicat reculls d'articles i contres de l'"Ara", però no havia escrit cap llibre des de zero. Em vaig dedicar al periodisme perquè m'agradava escriure. Vaig estar els primers tretze anys de la meva vida professional a la premsa, quan vaig fer el salt a la ràdio i la televisió. Des del 2014, coincidint amb la decadència dels pares, escric molt i regularment, però sense cap voluntat de publicar. En aquest cas va ser l'Ester Pujol que em va animar a fer un Joie de vivre sobre la meva estada a la Provença. Li vaig dir que ho faria, però que no seria un llibre de viatges, sinó que volia també incloure-hi una part memorialística i de records. Aquest és un llibre important per a mi. Pels anys que fa que no escrivia i perquè no voldria esperar vint anys més a fer-ho.