"Vull felicitar l'Emma Taylor i el Derek Carter... Estan esperant un bebè. Desitjo que estigueu realment enamorats i que la vostra relació funcioni. Sempre vostra, la dona del Derek, Lila Carter". Aquest anunci publicat al setmanari local va escandalitzar Hemphill, un petit poble d'uns mil habitant a l'est de Texas, en ple cinturó bíblic dels Estats Units. És també la llavor d'on neix La segona vida de Ginebra Vern, la novel·la amb la qual Agnès Marquès ha guanyat el premi Ramon Llull. Quan a la protagonista de la novel·la, una periodista "en hores baixes", l'encomanen escriure un article pescaclics sobre aquest triangle amorós, es replanteja la seva pròpia vida. L'autora reflexionar en conversa amb El Nacional sobre la venjança, l'amor, el periodisme i el seu propi viatge a Texas.
No ha de ser casual que el llibre comenci amb una cita del Richard Linklater, director texà. Li agrada el seu cinema?
Juntament amb Sofia Coppola ha fet les pel·lícules que potser més m'han impactat a la vida. Els interessa la condició humana més que no pas una trama. Les persones, els sentiments, la complexitat de la vida i com afrontem les coses. Coincideixo amb això.
Alguna recomanació?
De Linklater, Boyhood i la trilogia d'Antes del amanecer. De Coppola, Lost in Translation. En aquesta pel·lícula sembla que no passi res, i en realitat hi passa tot.
Com neix la idea de la novel·la?
Després de publicar l'altra, vaig entrar en una fase de badar i remenar per buscar temes. Em cridava molt l'atenció l'esperit de venjança, podia ser un bon motor. Molta part de la humanitat no arriba mai a executar-ne una, però n'hi ha que sí que s'hi torna. Em va aparèixer aquest article pescaclics amb un titular molt cridaner: Brutal venjança d'una dona a Texas amb el seu marit i la seva amant. Tothom comentava amb molt d'entusiasme i la majoria de gent l'aplaudia. Aquesta dona té un sentiment tan profund de dolor o ràbia que prefereix exposar-se a l'ull de l'huracà per fer mal als altres abans que no deixar que facin la seva vida. Déu-n'hi-do, què feia jo tenint aquest trosset d'intimitat d'unes persones que vivien tan lluny? El triangle amorós és una matèria molt universal i em donava a peu a tibar una mica del fil de la venjança i el perdó. Estem en una societat i cultura que ens ha educat molt en què hem de perdonar. Fins i tot quan ets incapaç de fer-ho, a vegades pots arribar a sentir-te malament. El perdó és només una possibilitat. Volia explorar això.
Llavors, va anar a Hemphill a conèixer la història de primera mà.
Tenia la història bastant avançada, però em trobava en fals quan estava escrivint. Hi va haver un moment, crec que per formació professional, que vaig pensar que havia de conèixer aquest entorn. Vaig anar-hi sola, una excusa fantàstica per fer també una escapada.
I què va trobar a aquella Amèrica profunda?
Hemphill està molt lluny de la primera ciutat important, Houston. A tres hores i mitja per una carretera que travessa una extensió enorme de boscos. És un Texas humit, completament diferent del que t'imagines. Hi vaig anar en plena onada de fred i fins i tot va nevar. El poble, molt petit, forma part del cinturó bíblic dels Estats Units, on la fe i l'existència de Déu condiciona absolutament totes les relacions. La religió evangèlica està molt arrelada. Fan rituals jo diria que catàrtics, molt allunyats del que estem acostumats amb l'Església catòlica. És una societat bastant tancada. No era fàcil de parlar amb ells sobre aquest tema, tot i que feia dotze anys que es va publicar l'anunci.
Com van ser aquells dies allà?
Amb mi van ser fantàstics i em van acollir molt bé. Respectuosos, molt educats. No entenien què feia jo allà. La primera pregunta era què pensava de Donald Trump i la segona, si creia en Déu. Això és el que els interessava. Jo intentava respondre amb certa complicitat amb un acudit que jo pensava que entendrien: els hi deia "és que soc europea". Com dient, "mira, ni Trump ni la fe els entenc igual que vosaltres". No m'acabaven d'entendre. Hi ha una distància cultural molt gran. És un altre món.
La religió ho travessa tot.
En aquest poble tan petit hi ha quatre esglésies: la catòlica, la baptista, la metodista i l'evangèlica. Vaig anar a missa i la catòlica estava pràcticament buida. Només gent molt gran. En canvi, en l'ofici de l'església evangèlica, que té un paper també important en la novel·la, allò era multitudinari. És una fe de masses. Aquells rituals són catàrtics i se t'arriba a encomanar una certa passió. En aquest poble hi ha restaurants on no serveixen alcohol, per la religió. Vaig anar a dinar i en demanar una cervesa la senyora em va mirar amb cara de sorpresa. Són coses que sorprenen, perquè sovint entenem els Estats Units com casa, el món occidental, tot i estar a molts quilòmetres de distància.
Els urbanites pequem sovint de romantitzar la vida als pobles petits. Aquella fantasia quan estàs cremat de ho deixo tot i me'n vaig al camp, que sembla un beatus ille, un paradís més senzill. Per contra, vostè mostra un ambient asfixiant.
No és intencionat, però és el que em vaig trobar. Hi ha una certa capa d'hipocresia, perquè després la humanitat és humanitat arreu del món, i la vida s'assembla molt, tot i la distància física i cultura de milers de quilòmetres. Passen coses, com a altres llocs, però amb aquest mantell de la fe sembla que no passi res i que tothom es comporti de manera correcta. La vida és vida, i és imperfecta, ens fa prendre decisions controvertides. En ser un cercle tan tancat on tothom es coneix, això actua com una mena de cinturó que tenalla les vides d'algunes de les persones que potser volen viure diferent.
Es podria treure una lectura feminista d'això?
No he volgut fer cap judici, és més aviat un mapa de riscos. El que es troba la Ginebra és la mentalitat pròpia de persones que no han pogut sortir d'allà. El seu món és allò. Molta més gent del que em podia imaginar no coneixia Barcelona. Una ciutat olímpica, una cosa que arriba a totes les cases. No parlem ja de Gaudí. En canvi, coneixien Saragossa. Pel Pilar, perquè hi havia hagut una aparició mariana al segle II dC. L'exemple serveix de fotografia.
No entenien què feia jo allà. La primera pregunta era què pensava de Donald Trump i la segona, si creia en Déu
La novel·la es planteja com una història de venjança, però diria que l'amor al final hi té més pes.
Crec que és una novel·la d'amor. La venjança és el disparador, des d'on es construeix la novel·la, però al final és un viatge per la vida de la Ginebra. L'expedició a Texas és en un moment de conflicte a la seva vida i el que fa és revisar-la tota i girar-la. L'amor travessa absolutament totes les trames i les decisions de tots els personatges es prenen des de l'amor. No un amor entès com un lloc lluminós. L'amor el necessitem perquè ens reconforta, ens fa sentir acompanyats i és el que tots desitgem. Però a vegades també és aquell lloc obscur i opac des d'on prenem decisions que poden ser qüestionables. Cal llegir el llibre per acabar d'entendre les meves paraules.
Amb aquesta història tenia intenció de donar una lliçó explícita o més aviat de moure's en un mapa de grisos?
La Ginebra dubta tota l'estona. Es fa constantment la pregunta moral per antonomàsia: davant d'aquesta situació, què he de fer? Ja sé què puc fer i que han demanat que escrigui aquest article, però què he de fer? He d'anar a conèixer els protagonistes? Pel que fa a la meva vida, què he de fer? Quan planteges preguntes estàs al lloc oposat de les sentències. Estic satisfeta de no fer sentències i de crear preguntes.
Què té la Ginebra Vern de vostè?
Al final tots els personatges tenen alguna cosa. És pràcticament inevitable. Una amiga que ja se l'ha llegit va veure a la novel·la una anècdota de fa quinze anys, i potser m'ha vingut la idea partir d'allò. Però crec que he teixit una distància amb el personatge. T'he de dir que si jo em trobés amb el dilema final de la Ginebra, no sabria quina decisió prendre.
El que fa arrencar la història és la ràbia d'una periodista cremada que tracta de redimir-se. La novel·la parla de precarietat, d'acomiadaments, de clickbait i d'ètica. Envia un missatge a la professió?
No vull jutjar, al final és un retrat. Això de la Ginebra passa. M'interessa que com a lectors siguem conscients que hi ha alguns articles que passen per articles periodístics, però que s'han fet sense utilitzar cap dels mecanismes clàssics del periodisme. Faig que la Ginebra es trobi en aquesta situació, perquè, al final, a la vida tots tirem endavant com podem. Ella ha de sobreviure i ho fa tot i no estar-ne orgullosa. Està bé que com a lectors sapiguem que la intenció d'aquest tipus d'articles és que hi cliquem. Tenen un efecte perniciós, perquè el que busquen és que ens posicionem ràpidament i emocionalment sobre una qüestió i, per tant, anul·la el que en principi busca un article periodístic de veritat: que entenguis què està passant. Ens conviden a un pensament binari: bé o dolent, blanc o negre. Ja sabem que a la realitat hi ha tots els matisos pel mig. Per això estem tan enfangats en grans temes socials polítics, perquè són complexes i no es resolen fàcilment. Si a algun lector li arriba aquesta reflexió, serà fantàstic. Si no, és una novel·la, ficció, pur entreteniment, ja està.
Ho sent diferent quan escriu periodisme i quan escriu ficció?
El periodisme té uns codis rígids a l'hora d'elaborar una informació que hem de defensar amb dents i ungles justament per poder-nos diferenciar de publicacions que no els segueixen i per defensar la nostra feina. Estem més continguts. I la literatura flueix d'una altra manera. És com el jardí on fer volar la imaginació, abocar molta emoció i jugar amb finals alternatius. Amb la literatura abaixo barreres i m'oblido de la pressió, que no se m'estigui escapant cap punt de vista, cap fil del qual hauria d'haver tibat.
És molt Ginebra Vern el que em diu.
Amb això sí que potser coincideixo amb la Ginebra [riu].
Al llibre fa una distinció entre veritat i realitat. Creu que a vegades cal la ficció per explicar una veritat que al periodisme se li escapa o no arriba a aquesta profunditat qualitativa?
Una part la començo amb una cita de Nietzsche que va molt bé per respondre això. "Contra el positivisme, que s'atura davant els fenòmens i diu: 'Només hi ha fets', jo diria: no, precisament no hi ha fets, sinó només interpretacions". Els fets són els fets, la realitat, i després hi ha el relat, el que en diem la veritat. La veritat és el relat, és un constructe. Si tu i jo anem a observar els mateixos fets com que tenim experiències diferents, segurament en traurem conclusions diferents. El relat és subjectiu. Aleshores hi ha un marge que sempre és insalvable entre el relat i el que va passar realment. Nietzsche diu que hi ha tants relats possibles que el fet no existeix, s'evapora. A la següent part de la novel·la, però, hi ha una altra cita que ve a dir "malgrat la teva interpretació, els fets estan allà igualment". Amb els judicis passa igual. Una sentència és l'intent franc d'intentar aproximar-se als fets, a la realitat. A vegades no s'ha pogut aclarir del tot què va passar, però hi ha una sentència que queda com a veritat absoluta. Què va passar? El que diu la sentència. És la realitat? No ho sabem. En l'exercici del periodisme també hi ha una interpretació. M'interessava que la novel·la passés en aquest marge entre el relat que es crea del fet inicial i el que podria haver estat la realitat. Tu em preguntes: en la ficció es pot apropar un més a la realitat? Tampoc, perquè tot és interpretació de l'autor. Crec que la realitat queda un pas més lluny d'allà on nosaltres podem arribar. Filosofia això, eh.
Estic satisfeta de no fer sentències i de crear preguntes
A la presentació parlava de les narratives que ens diem a nosaltres mateixos i que intentem creure per fer-nos suportables l'existència. Em dona algun exemple?
Tots necessitem explicar-nos. Jo ara, amb 46 anys, estic aquí asseguda parlant amb tu de La segona vida de Ginebra Vern i el premi Ramon Llull, i em faig un relat de tot això: vaig presentar la novel·la al concurs amb un pseudònim, que és Esperança Cama, el nom d'una de les meves àvies i el cognom de l'altra, perquè al final jo soc fruit de l'esforç d'elles, que després va ser el dels meus pares, i després ha estat el meu propi esforç. A l'entrega del premi vaig convidar el meu professor de literatura de l'escola, professors de la universitat que després s'han convertit en companys i que m'han ensenyat també a mirar i a dubtar, amics de professió a qui també admiro. M'he fet un relat fantàstic de per què he arribat aquí: jo soc fruit de totes aquestes experiències i de totes aquestes persones. Un altre relat podria ser que aquesta història em neix a mi d'aquell fracàs i aquells mesos que vaig estar tan malament... He d'explicar-m'ho a mi mateixa. I amb un relat que puguem suportar, perquè viure és molt difícil. En el cas de la novel·la, la Ginebra ha construït un relat de la seva vida que després, amb el pas dels anys, quan el revisa s'adona que tot fa aigües. I s'ha de preguntar aleshores per què ha pres algunes decisions, i per què acaba a Texas.
Sense entrar en espòilers, hi ha secrets que no es poden confessar i que és millor callar, que estiguin allà amagats?
Conviure amb els secrets també és una cosa molt difícil, depèn de cada persona i del secret. Fàcilment es poden acabar fent malbé dins teu i et poden afectar molt.
Quan es va anunciar que havia guanyat el Ramon Llull va haver-hi un cert rebombori. L’habitual dels premis literaris: es va dir que li donen per endavant a famosos per vendre. Què va pensar?
No ho vaig veure perquè vaig sortir de Twitter fa un any i mig o dos, cosa que és molt saludable i que recomano. Em van avisar que hi havia hagut algun article. Pobres els que l'han escrit perquè han caigut en la trampa. Vaig pensar que era una falta de respecte pel Pere Gimferrer, la Carme Riera, el Gerard Quintana, l'Emili Rosales, l'Estel Solé, la Isona Passola, que formen part d'aquest jurat, i que entre cinc manuscrits van acabar triant el meu. Poca cosa més a dir. Crec que el llibre s'ha de defensar sol, no jo.
Hi ha escriptors que diuen tenir un armari ple d’històries que volen escriure, com si estigueren allà esperant el seu moment. Ja té pensat un següent llibre?
Soc lenta, han passat tres o quatre anys entre una novel·la i altra, i no passarà menys temps en aquesta ocasió. Tinc el tema, sé de què voldria parlar. Encara no la trama ni els personatges. M'ho guardo per si no prospera. Amb això ja tinc molt. És com veure un planeta, en el qual comences a fer expedicions i cada vegada t'hi quedes més estona. Allà intentes construir alguna cosa. La veritat és que és molt xulo. Em dona molt, perquè és un espai d'evasió també. Quan viatges al planeta no estàs pensant en altres coses més quotidianes. Hi ha qui fa esport i qui fa altres coses per evadir-se.
Com porta la solitud de l'escriptor?
M'agrada. Soc una persona molt sociable, però introvertida. El silenci i la solitud em senten molt bé. Potser també per molts anys d'exposició mediàtica.