Durant 10 anys l’hem vist presentant el Telenotícies cap de setmana de TV3, des del setembre del 2017 la podem escoltar al ‘No ho sé’ de RAC1 cada vespre i ara, la popular periodista i també escriptora Agnès Marquès (42 anys, Palma de Mallorca), acaba de publicar la seva primera novel·la: Ningú sap que soc aquí. Un relat ambientat en un festival de música, on una colla d’amics viuen un seguit d’experiències que els transformen i els sacsegen.
“Aquest llibre no deixa de ser i de tenir moltes connexions amb el que fem en el periodisme, que és explicar històries de persones, de vides”, reconeix l’autora il·lusionada, recordant el moment en què va anar a la impremta a recollir els primers exemplars. “Recordo que l’encarregat em va donar un exemplar i encara estava calent, va ser una sensació similar a la de quan fas pa, d’una cosa molt artesanal, autèntica, bonica”, reconeix visiblement satisfeta, a l’inici d’aquesta entrevista.
La periodista Agnès Marquès parlant del seu llibre 'Ningú sap que soc aquí'. / Foto: Carlos Baglietto.
En anunciar que publicaries el llibre, escrivies a Instagram: “Ha estat com parir una altra filla; oh quina alegria, oh quin patir!”. Hi ha hagut més patiment o més alegria?
[Somriu] De moment tot estan sent alegries. Escriure en aquest format sempre m'ha fet molt de respecte, perquè d'alguna manera et despulles. No pel que expliques, sinó per com ho expliques. La forma d'escriure denota una mica com ets i, inevitablement, la teva manera de veure el món. Són quatre històries que no expliquen la meva vida, però sí que hi ha una mirada que és la meva. Tenia aquesta sensació de quin patir, quin vertigen. Però tot el que m'està retornant és molt bo i l'he escrit amb ganes que la gent la gaudeixi.
Quan una treballa dirigint i presentant un programa diari, fent classes a la universitat i ho compagina amb la feina de ser mare, quan decideixes posar-te a escriure i, sobretot, quan trobes el moment?
Vaig començar com un exercici privat, per a mi. M'agrada escriure i he escrit sempre. Al principi publicar el que escrivia era com una idea molt romàntica, que veia lluny. Fixa't, han passat quatre anys fins que no he vist la forma, ha passat molt de temps i per moltes fases, escrivint de matinada, despertant-me entre les 6 i les 8 del matí, que són dues hores molt productives perquè no hi ha soroll, el dia comença i em desperto amb el cap bastant clar. I amb una feina com la nostra, que t'exigeix estar cada dia pendent del que passa, això era com sortir al pati; ara parlaré de la vida d'aquests personatges, somiant una mica amb el que els hi passa. Arriba un punt que entres tant en la història que dius, i què li pot passar ara a la Julieta? A vegades tens una idea predeterminada i penses, al Diego no li pot passar això! És com estar enganxat a una sèrie o a un llibre.
Realment és com somiar o t’inspires amb l’entorn?
Escriure és imaginar. Hi ha moltes coses i algunes les he viscut en primera persona, d'altres les ha viscut el meu entorn i els personatges no estan inspirats en persones concretes, però sí en moltes persones que he conegut i que t’inspiren. Ho transformes.
Ningú ha viscut al 100% el que viuen els personatges del llibre
Ha estat com sortir al pati i imaginar per anar construint. Em sap greu dir-ho així, perquè sembla que sigui un registre menor, però per a mi ha estat una diversió escriure el llibre, i m'ha costat molt. Vaig estar nou mesos aturada perquè hi havia un personatge que no sabia què li passava i el que m'imaginava no m'agradava, perquè em semblava previsible. Li vaig dir a l'editora, a la Gloria Gasch; estic encallada, quan ho trobi t'avisaré. Va ser molt fàcil treballar amb ella, ens vam entendre molt bé.
Planteges dilemes, contradiccions i desitjos que podem tenir tots o totes en algun moment o altre de la vida. Pretens que tothom s'hi pugui sentir identificat d’alguna forma o altra?
Els personatges són molt humans, els passen moltes coses i es troben en una edat mitjana de la vida en què tots ens acabem fent les mateixes preguntes. Una edat que ja ets una persona adulta on sembla que determinades coses no te les puguis permetre, que només siguin privilegis de la joventut; dubtar, equivocar-te, ser contradictori... I això ens acompanyarà tota la vida. Però la mirada dels altres sobre nosaltres és la de; "no, tu has de ser una persona ferma, segura, i has d'encertar-la". No, escolta, soc humana i, a més, som éssers insignificants, viurem com a molt 100 anys en un planeta de 4.500 milions d'anys d'història. Som una ínfima part de la història de la humanitat, calma.
Tractes amb naturalitat el consum social de drogues, no hi estem habituats i està bé tractar-ho sense embuts. És una realitat que tots tenim a prop, però que sovint obviem, no?
Sí, necessitava que els personatges es trobessin immersos en una experiència molt intensa que, de per si, els festivals ja ho són, i portar-los a alguns d'ells a l'extrem de perdre una mica el control sobre si mateixos, perquè acabés aflorant tot allò que les persones normalment ens quedem només per a nosaltres. El “ningú sap que soc aquí”, és allò que ningú sap de nosaltres al 100%, sempre hi ha alguna cosa que amaguem per pur instint de protecció. També és una part literal de la trama, però sobretot, m'interessa en el sentit figurat.
El ‘Ningú sap que soc aquí’ és tot allò que ningú sap de nosaltres al 100%, sempre hi ha alguna cosa que amaguem per pur instint de protecció
Tampoc podem obviar que el consum de drogues vinculat a l'oci existeix i està força estès. El dia que ho vaig descobrir em va sorprendre molt, no n'era conscient, ningú m'ho havia explicat i com a periodista, també volia saldar un deute. Parlem de drogues quan parlem de tràfic o de consum extremadament problemàtic de persones que pateixen l’addicció, però entremig, hi ha tot un ventall de consum on som una mica hipòcrites com a societat. O estàs en un entorn en què es consumeix i es tracta amb total normalitat, o els que estem fora, ho vivim com si fos una realitat que no existís. No pretenc fer cap judici, senzillament retratar una realitat que existeix.
Agnès Marquès, presentadora del programa 'No ho sé' de RAC1. / Foto: Carlos Baglietto.
Què hi ha d’Agnès en aquest llibre, en els seus personatges, amb la història de cada un d’ells?
Hi ha la d'una persona que es troba en aquesta edat central de la vida de preguntar-se moltes coses; si és on vol ser, que es revisa el que ha fet i que es pregunta per què ho ha fet d'aquesta manera i, sobretot, la mirada d’algú que es qüestiona; a partir d'ara, què? Estem en un moment en què, amb 42 anys que ara tinc, tothom ens diu; "no, tu encara ets jove". Som els anomenats joves, però tenim moltes coses fetes, tenim, en el millor dels casos, una feina, una estabilitat emocional i familiar, criatures i, molt probablement, ens quedi per viure —si tot va bé—, el mateix temps que ja hem viscut. Jo m'he de plantejar què vull fer amb aquests pròxims 40 anys de la meva vida! Som persones encara joves, amb molta capacitat per fer moltes coses, amb molta vitalitat i, tot això, d'alguna manera està plasmat al llibre. El marge de joventut s'ha allargat, la meva mare quan tenia 42 anys ja era una senyora més gran que jo ara, però jo em sento jove i amb molta energia, amb moltes ganes de viure la vida i de viure experiències. Tot això, que són preguntes que tots els que estem en aquesta edat, tard o d'hora ens fem, estan en el llibre.
Està satisfeta l’Agnès amb el que ha fet fins ara, girant la vista enrere?
Sí, la veritat és que sí. Penso que he trobat l’equilibri entre buscar les coses que he volgut i que la vida et dona l'oportunitat de gaudir.
I pensant en la meitat de vida que et queda per davant, què et ve de gust fer?
Voldria fer tantes coses... L'altre dia, parlant amb un amic, dèiem que arribem en aquesta edat aconseguint o no uns objectius d'una vida que vam imaginar fa 20 anys. I si jo ara amb 40 anys dic que estic cansada d'això i vull pintar, què? És molt difícil començar de zero i de nou altra vegada ara. Bàsicament, perquè has de tenir calers per poder-t'ho permetre, és clar. L'Agnès el que no vol és deixar de fer coses que m'agradin. Amb això em sento una privilegiada i espero que la vida m'ho continuï deixant fer.
Al llibre s’hi troben moltes referències musicals, de fet, has creat una llista a l’Spotify amb les cançons que hi apareixen. Si n’haguessis d’escollir una i explicar-ne el motiu, amb quina et quedaries?
[Pensa]. M'agrada molt Love Will Tear Us Apart, de Joy Division, un temàs que vindria a ser que l'amor sempre ens destrossa. Al final l'amor és el que dona sentit a la vida, totes les formes d'amor. I la majoria de vegades que caiem i ens tornem a aixecar és per amor. L'amor com a motor de la vida, em quedo amb aquesta.
L’amor i totes les seves formes són el que donen sentit a la vida
Penses a tornar a fer televisió o et seguirem escoltant molt més temps entre ones?
No ho sé, no es pot tancar mai cap porta. A mi m'agrada comunicar, ara ho he gaudit molt en la fórmula literària, m'agrada comunicar a la ràdio, m'ha agradat molt comunicar a la tele i quan escric articles, també ho gaudeixo. Em sento una afortunada amb això, i ja veurem per on van les coses.
Moment de l'entrevista d'Agnès Marquès. / Foto: Carlos Baglietto.
Em consta que ja tens una filla, has publicat la primera novel·la... Només queda plantar l’arbre?
No, no, vaig plantar una olivera! Ja ho tinc tot, però no em vull morir encara, si us plau! [Riu]
Gràcies Agnès, un plaer.
A vosaltres.