L'any passat la concessió del Premi Nobel es va haver de suspendre a causa d'un escàndol d'abusos sexuals protagonitzat pel fotògraf Jean-Claude Arnault, marit de l'acadèmica Katarina Frostenson. L'Acadèmia Sueca va postposar el lliurament del Nobel de 2018 al 2019 per redissenyar el premi i el jurat. Van ampliar el comitè de preselecció i van canviar el jurat, tot incorporant cinc "especialistes" de fora de l'acadèmia. I van prometre una visió més oberta del món i de la literatura. No semblen haver aconseguit els seus objectius.

Enguany ja estava previst que com a mínim un dels dos premis recaigués en una dona (al llarg de la història només 14 dones havien guanyat el Nobel de Literatura). No ha estranyat, doncs, que premiessin Olga Tokarczuk, que figurava a les travesses en lloc destacat, ja que al fet de ser dona s'hi unia la seva militància ecologista i la seva posició en contra de l'enduriment del control fronterer. Però hi havia l'esperança que l'Acadèmia donés el premi a dues dones, per recuperar el dèficit històric del premi. Sonava amb força el nom de la canadenca Margaret Atwood, l'autora d'El conte de la serventa. Però sens dubte la preferida era l'autora de Guadalupe Maryse Condé, que l'any passat ja va guanyar el simbòlic Nobel alternatiu l'any passat.

Era menys previsible que li donessin el premi a Peter Handke, que tot i tenir un prestigi literari molt consolidat, tenia un perfil més controvertit. Alguns l'han presentat com un autor "políticament incorrecte". De fet, el seu suport a la dictadura de Milosevic i a la neteja ètnica a Bòsnia practicada per Radovan Karadzic podria ser alguna cosa més que ser "políticament incorrecte". Hi ha hagut crítiques al premi des del govern kosovar, i el Pen Club dels Estats Units ha condemnat la decisió de l'Acadèmia Sueca.

Però la principal crítica al jurat és haver donat dos premis a dos autors europeus, blancs, de dos països veïns: Aústria i Polònia. Els Nobels s'han quedat molt a prop de Suècia. La visió eurocentrista del jurat ha decebut molt al continent americà, però també al món de la literatura asiàtica i africana. S'esperava que algun dels dos premis, com a mínim, recaigués sobre un autor extraeuropeu (com Condé). Alguns apostaven pel japonès Haruki Murakami, que acumula èxits de vendes arreu del món, tot i que molt creuen que l'etern candidat al Nobel no guanyarà mai el premi. També molts creien que era un deure oferir el premi a l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, que ja té 81 anys, i que no només és un gran novel·lista, sinó també un destacat defensor de les llengües minoritàries i un agud pensador, molt crític amb el colonialisme.

Hi havia qui esperava que els acadèmics fessin el gest de premiar a un autor que arribés molt al gran públic, trencant amb l'elitisme de l'alta literatura. I en aquest sentit no hi havia opció més clara que George R.R. Martin, l'autor d'Una cançó de gel i foc, la sèrie de novel·les que va ser adaptada a la televisió com Joc de trons. Però sembla ser que finalment aquesta també ha estat una aposta massa arriscada per al jurat, especialment després de la polèmica generada el 2017 pel lliurament del Nobel a Bob Dylan, a qui alguns van considerar "poc literari".

A la premsa, i també a les xarxes socials, la decisió de l'Acadèmia Sueca ha obert nous interrogants sobre el premi. És normal que sigui l'Acadèmia Sueca la que doni el que en teoria és el premi més important de la literatura mundial?  És possible premiar a un literat sobre tots els altres? Es pot prescindir de consideracions morals al premiar a un autor? Cal anar equilibrant territoris a l'hora de triar els guardonats? La concessió dels premis de 2018 i 2019 no ha fet més que agreujar la crisi de l'Acadèmia Sueca i del propi premi Nobel de Literatura.