Fa 25 anys va morir el Perich, un dels humoristes més emblemàtics del tardofranquisme i la transició. Ara Angle Editorial, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona, recupera un projecte que va deixar molt avançat, però que no va poder enllestir: Un abric verd penicil·lina, que defineixen a la portada com "Un llibre vagament autobiogràfic sobre l'educació franquista en un col·legi de capellans" (que és, exactament, allò que el Perich va deixar escrit com a definició de l'obra). L'humorista Kap, seguidor del Perich, s'ha encarregat de l'edició d'aquesta obra carregada de l'humor sarcàstic a que tan aficionat era el dibuixant barceloní. Per a fer-la, ha aprofitat els materials del Perich que la seva família va dipositar a l'Arxiu Històric de la Ciutat, amb la voluntat de recomposar un document el més proper possible a allò que havia previst el Perich.
Més enllà de l'autobiografia
Hi ha episodis del llibre que sabem, per entrevistes i textos autobiogràfics, que es corresponen a vivències reals del Perich, que va anar a una escola de capellans que odiava (odiava l'escola i odiava els capellans). Amb aquesta obra, el Perich es lliura del complex que li produïa anar sempre amb l'abric color verd penicil·lina que la seva mare l'obligava a posar-se. Però això no és un intent d'autobiografia de l'humorista, sinó que més aviat intenta ser una crònica generacional que funcioni com a teràpia col·lectiva, mitjançant l'humor, per lliurar-se de les humiliacions i males experiències viscudes. De fet, el Perich, en els seus textos, ja apuntava que recollia també històries de gent que coneixia.
L'església
El Perich, deixa clar al principi de l'obra la seva posició respecte a l'educació catòlica: "No sé exactamente qué putada hice a mis padres siendo yo muy pequeño... ¡Pero ellos se vengaron sin contemplaciones llevándome a una escuela de curas!". El Perich no va enfrontar-se al mètode educatiu al que estava sotmès a la seva època. Ell confessa que era "un poco cándido... bastante tímido. No, en realidad... ¡muy burro!". La seva escapatòria era, justament, anar al quiosc a fullejar o comprar "tebeos". Però l'experiència a l'escola de capellans el va sacsejar. Ell escrivia "Soy anticlerical porque fui educado en un colegio de curas donde vi y sufrí las barbaridades más increíbles, la falta de dignidad, las mentiras más infames, la suciedad... todo. Los odio de una manera brutal". I afegeix que va necessitar 20 anys per recuperar-se. Aquest llibre formava part d'una mena de projecte de revenja a posteriori d'una Espanya franquista que el Perich descrivia com "desolada, sucia, gris, hambrienta, triste, católica, apostólica, burra, cruel, imbécil, una y grande".
Ben recuperat
Fa por obrir un llibre editat en base als materials d'un autor mort fa un quart de segle. Però en aquest cas les prevencions són absolutament injustificades. Tot i que Kap aclareix que no se sap si tots els materials estaven complets ni com volia ordenar-los el Perich, s'aconsegueix donar la sensació d'una obra tancada. Un magnífic llibre. La combinació de textos i dibuixos permet reconstruir l'estil més cru de l'humorista barceloní. Sens dubte el Perich quedaria molt satisfet amb aquesta darrera revenja post mortem de l'escola de capellans, que fascinarà, sobretot, als que també van passar per aquella dura experiència.