Illes de Saint-Pierre-et-Miquelon (actualment, Terranova-Canadà), 8 de maig de 1536. Fa 490 anys. Jacques Cartier, navegant bretó al servei de la monarquia francesa, prenia possessió d’aquest arxipèlag en nom de rei Francesc I de França. Les illes de Saint-Pierre-et-Miquelon no ocultaven grans tresors, ni eren agraciades climatològicament, ni presentaven un paisatge agrícolament prometedor. Però tenien una posició geogràfica de gran interès estratègic: eren a la boca del "canal dels bascos", l’estuari del Sant Llorenç, el gran riu navegable que connectava —i que connecta— el quadrant marítim dels bancs de pesca de Terranova, a l’Atlàntic nord-oest, i els Grans Llacs nord-americans, travessant el Quebec.
El difícil viatge de Cartier
L’empresa exploratòria d’aquells intrèpids bretons havia estat plena de dificultats. Després de solcar el riu Sant Llorenç fins als Grans Llacs, i d’explorar i cartografiar el que posteriorment seria la colònia francesa del Quebec, l’hivern especialment dur del 1535-1536 havia sorprès l’expedició de retorn a la metròpoli i el comboi –format per les naus Grand Hermine, Petite Hermine i Emerillon— havia quedat atrapat pel gel durant setmanes abans d’assolir el mar obert. Amb el desglaç de la primavera podrien posar rumb cap a l’oceà, no sense que el fred i l’escorbut haguessin causat la mort de 25 dels 110 tripulants de l’expedició. L’albirament de Saint-Pierre-et-Miquelon anunciava la fi de les seves penalitats.
L’illa de Miquelon
Però Cartier i els seus bretons no eren els primers europeus moderns que posaven els peus sobre aquestes illes. De fet, ja havien estat cartografiades amb anterioritat i les seves costes ja figuraven a la majoria dels portolans de l’època. En aquests portolans, s’identificava una de les dues illes principals (les úniques que posteriorment serien poblades) amb el topònim Miquelon, l’adaptació a una llengua romànica (probablement, gascó, l’occità de la Gascunya) de l’antropònim Miquelatz, que en la cosmogonia tradicional del poble basc (que remunta al neolític) és una de les figures primigènies de la humanitat. Seria, si fa no fa, l’equivalent a l’Abel de la tradició judeocristiana.
L’origen basc del topònim Miquelon
Aquesta particularitat es devia al fet que aquelles illes ja havien estat sovintejades i denominades per navegants bascos a mitjan segle anterior (dècades del 1440 i del 1450)... cinquanta anys abans que Colom possés els peus a la Hispaniola!!! Més concretament, per tripulacions baleneres dels ports de Donibane Lohitzune, Getaria, Bidart i Baiona, al País Basc nord, que, poc abans d’aquells viatges iniciàtics, havia passat de sobirania anglesa (l’estat angloaquítà, segles XII a XV) a titularitat francesa. Però quina raó havia impulsat aquells intrèpids baleners bascos a navegar fins a aquelles costes? Quina ruta havien traçat per a arribar-hi? I, sobretot, hi havien creat alguna mena d’establiment colonial?
La caça de la balena transforma la història dels bascos
A finals de l’edat mitjana (segles XIII a XV), la caça de la balena esdevindria una de les activitats més rendibles al litoral atlàntic europeu. Però qui hi va apostar més fort van ser les societats locals de la costa bretona i basca. Fins al punt que, al món costaner basc (en aquell moment dividit entre les corones de Castella, Euskadi peninsular, i d’Anglaterra, Euskadi continental) van ser creades diverses viles portuàries sobre recers naturals on abans no hi havia res. Seria el cas Bilbao, Bermeo, Lekeitio, Ondarroa, Zumaia, Zarautz o Donosti a la part peninsular; o de les anteriorment esmentades Donibane Lohitzune, Getaria o Bidart a la part continental.
La desitjada balena
Les fonts documentals baix-medievals revelen la forta competència entre les diferents confraries locals d’aquests ports. Expliquen que aquestes confraries tenien "avistadors" a port que permanentment fitaven l’horitzó esperant el pas d’un cetaci. Que la presa, que podia ser localitzada per diversos avistadors, provocava un gran enrenou als ports i curses de xalupes (una trainera petita i ràpida) de cadascuna d’aquestes diferents confraries per a arribar el primer al cetaci i clavar el primer l’arpó (per a "marcar" la presa). I que el resultat, malgrat els grans recursos que s’hi esmerçaven, era tan rendible, que de seguida els més emprenedors van decidir no esperar el pas del cetaci per l’horitzó i anar més enllà a la recerca de la presa.
Les factories basques a Miquelon
La presència basca a Terranova abans del primer viatge colombí ha estat, històricament, qüestionada. L’escassesa de testimonis materials, més enllà de la documentació que generaven les confraries, havia cobert el fenomen amb un halo de certa impostura. Però la investigació historiogràfica ha revelat diversos episodis puntuals que, units pel fil conductor de la lògica, expliquen que els baleners bascos haurien creat factories efímeres a la costa de Terranova —a Miquelon, per exemple—, que s’empraven per desballestar la balena caçada i estibar-la aprofitant fins al darrer racó de la nau. Factories que, per la seva naturalesa (construïdes amb fusta) i per a la seva destinació (construïdes per a un ús efímer), no ens arribarien fins a l’actualitat.
El llarg viatge a Terranova
Els baleners bascos van tocar Terranova molt abans que Colom desembarqués a la Hispaniola. La pesca de la balena catapultaria el món basc cap a l’era moderna i cap a un model econòmic precapitalista. I ho farien amb naus avarades per a grans viatges, que practicaven la navegació de cabotatge: País Basc-Bretanya-Anglaterra-Man-Escòcia-Fèroe-Islàndia-Groenlàndia-Terranova. I de retorn, el mateix camí a la inversa. Ells, com tampoc aquells islandesos pioners de l’any 1000 liderats per la intrèpida vikinga Freydis Eirikdottir, mai no arribarien a saber que havien tocat un continent nou. Però, perseguint les balenes, tocarien el continent americà mig segle abans que Colom, que, perseguint or, espècies i esclaus, no ho faria fins al 1492 a la Hispaniola.