Podríem dir que Netflix és la plataforma que tots tenim al cap quan parlem de contingut en streaming per mirar un dia qualsevol. Tots sabem que n’hi ha moltes altres però estic bastant convençuda que aquesta és la primera que la gran majoria dels mortals obrim quan ens apalanquem al sofà. Sigui com sigui, aquí una notícia que igual no sabies: hi ha vida a part de Netflix. I bastant interessant, he de dir.
I no, no em refereixo a les birres fresquetes a la terrassa, a les excursions marítimes amb pàdel surf o a les capbussades a la piscina. Parlo de les mini sèries que habiten en algun lloc d’HBO esperant el moment ideal per consagrar-se com les més ben parides de totes. I per varis motius.
Primer, duren el que han de durar: no esteu farts de sèries eternes que s’emboliquen i s’enreden eternament i, al final, no t’has assabentat de res? Amb aquestes, això no passa. Són un cercle perfecte, ni més ni menys. Segon: tenen rere les seves files autèntics monstres escènics, personatges vinguts del mateix Hollywood per callar totes les boques del món. I tercer, i més important: els temes que toquen et deixen totalment tocat (i enfonsat), amb la boca oberta i l’ànima encongida, perquè aconsegueixen arribar-te a l’entranya. Voldràs que plogui molt fora per veure aquestes 8 relíquies de la petita pantalla.
Us imagineu a la supèrbia Amy Adams protagonitzant una periodista traumatitzada, que acaba de sortir d’un psiquiàtric i que ha de cobrir els assassinats de dues noies adolescents del seu poble? Doncs no imagineu més i poseu el play, perquè a Heridas abiertas fa un paperàs digne d’admirar. Aquí, el doble crim importa però també és l’excusa per parlar del present i del passat, d’una relació mare-filla molt complicada i, sobretot, d’un procés emocional que mantindrà la protagonista en constant lluita amb sí mateixa (i amb el seu voltant) durant 8 capítols.
Encara hi ha molta gent, molta, que té calfreds a l’esquena quan escolta parlar del que va passar a Txernòbil el 26 d’abril de 1986. Aquell dia, un accident nuclear va marcar el pervenir de la Unió Soviètica i de la política internacional dels propers anys: va ser el pitjor de tota la història. Van morir 50 persones però el que passaria després... ningú s’ho imaginava. Aquesta mini sèrie de 5 capítols recrea d’una manera magistral les hores prèvies i posteriors del desastre, posa cara als protagonistes i verbalitza científicament tot el relat. Una història real que Filmaffinity puntua amb un 8,5.
Si m’he de quedar amb un adjectiu, definiria aquesta obra mestra com a rodona. O ja he dit dos adjectius? Sigui com sigui, It’s a sin parla d’una malaltia, el VIH, que va arribar silenciosament per quedar-se. Ningú en sabia res i la ignorància va deixar pas als estigmes, que van atormentar la comunitat gai d’una manera exagerada durant anys i anys. L’heu de veure. La vida d’en Ritchie, en Roscoe i en Colin, l’alliberament de la seva orientació sexual al Londres dels 80 i la seva lluita diària per sortejar les moltes situacions infrahumanes que viuen. Cinc capítols. Rumors, estigmes i negacionisme es mesclen amb les ganes de viure d'una generació plenament estigmatitzada per la SIDA que no va voler deixar de viure.
Poc més a dir sobre aquesta sèrie i sobre la brutal actuació d'una Kate Winslet que no pot fer-ho millor. Mostra la imperfecció de les persones i com el que ens passa a la vida marca el nostre destí, el nostre comportament i les nostres relacions. Molt més encara en una zona tancada on tothom es coneix. Totes aquestes disputes internes estan representades en la Mare, la detectiu d’un petit poble de Pennsilvània, i s’aguditzen quan ha d’investigar un assassinat al mateix temps que continua lluitant contra tots els seus dimonis. Imperdible.
Aquesta té 10 anys però és tan bona que val molt la pena posar-la en aquesta llista. I és que és un must en tota regla, tot i ser un pèl més llarga que les altres: 10 capítols. Està basada en fets reals, concretament en la història de la Easy Company, un batalló nord americà del regiment 506 de paracaigudistes que va lluitar a Europa durant la Segona Guerra Mundial. A part d’incloure entrevistes a supervivents, records de periodistes i cartes dels soldats, la seva narració és realista i aconsegueix que entris totalment en un dels episodis més cruents de la història recent. Ah: i Tom Hanks va dirigir algun capítol.
Una societat futurista no massa llunyana i catàstrofes vitals que, sens dubte, podríem viure si no parem de fer l’idiota. Una distòpia probable si seguim per aquest camí. Years and years ens mostra com l’impacte tecnològic pot interferir en les nostres vides de forma maquiavèl·lica i com poden agreujar-se algunes problemàtiques socials i polítiques actuals si no comencem a revertir la situació. L’auge de l’extrema dreta i dels populismes, la polarització ideològica o la crisi dels refugiats s’expliquen d’una manera contundent des dels ulls d’una família que mescla ironia, drama i comicitat d’una manera sublim. Boníssima.
Frances McDormand és garantia d’èxit, tot el que toca aquesta dona es tenyeix de bellesa. Només 4 episodis són suficients per encandilar-nos i emocionar-nos d’una manera punyent, dramàtica i angoixant. Olive Kitteridge és una professora de matemàtiques d’un petit poble de Maine casada amb en Henry, farmacèutic i bon jan. Ella, a més, es una dona que no vessa precisament amabilitat i que troba en la hostilitat un camí on ser honesta, inclús quan la seva mala baba no té cap mena de sentit. Una sèrie humana, dura i absolutament tendre que no deixa gens indiferent. De fet, està basada en la novel·la homònima d’Elisabeth Strout, que va guanyar el Pulitzer el 2009.
Un passeig real per personatges de carn i ossos que van tenir un pes important en la lluita (o crítica) per la igualtat de drets de les dones als Estats Units dels anys 70. La política conservadora Phyllis Schlafly s’oposava fermament a l’Esmena d’Igualtat de Drets, un projecte revolucionari en matèria laboral, de divorci i de propietat; per Schlafly (meravellosament interpretada per Cate Blanchett), era un camí que condemnava a la dona a anar a la guerra i a deixar de cuidar la casa. Personalitats feministes crucials com Gloria Steinem, Betty Friedan o Shirley Chisholm contraposen aquests arguments en una mini sèrie de 9 capítols que cal veure.