Jean-Luc Godard ha mort, i el primer que em ve al cap és aquell “ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc” que Els Amics de les Arts van convertir en un himne. Sempre em va fer gràcia la figura de Godard com a conseller sentimental, una mica a la manera del fantasmagòric Bogart que se li apareixia a Woody Allen a Sueños de un seductor. I no pas perquè no tinguès èxit amb les dones (molt es va escriure sobre les seves relacions amb Anna Karina o amb Anne Wiazemsky), més aviat perquè el cineasta, abanderat de la Nouvelle Vague, era un paio tirant a esquerp, dels que et mira amb menyspreu per damunt de l’espatlla.
Només cal veure el deliciós darrer llargmetratge de la fabulosa Agnès Varda, Caras y lugares, per entendre que la genialitat del creador no s’acompanyava precisament d’un caràcter fàcil. La directora, també part importantíssima d’aquella nova onada de cineastes que van marcar el cinema francès, i mundial, a finals dels anys 50, es prenia una dolça revenja cap al que, durant molt de temps, va ser un amic íntim. Godard era, en realitat, tot un especialista en trencar relacions d’afecte: ho va fer també amb François Truffaut, íntim en els seus temps a la redacció de la revista Cahiers du Cinèma. Una sèrie de cartes al voltant de mitjans de 1973, quan Truffaut acabava de guanyar l’Oscar per La nit americana, van posar negre sobre blanc un enfrontament que no tenia marxa enrera. No prendrem partit aquí per un o per l’altre... o sí. Sobre el seu antic amic d’adolescència cinèfila, Truffaut va escriure: “Sento que ha arribat el moment de dir-te que et comportes com una merda (...) T'estimes més a tu mateix i posseeixes la veritat sobre la vida, la política, el compromís polític, el cinema, l'amor, tot això és molt clar per a tu i qualsevol que pensi diferent és un cretí, fins i tot si tu no penses el mateix al juny que a l'abril”.
Més enllà d’una personalitat difícil, la genialitat de Godard està fora de qualsevol dubte. Ell no feia pel·lícules, ell feia cine. La seva capacitat per explicar com ningú més ho havia fet abans era tan pròpia del personatge com la seva radicalitat conceptual, la seva militància política, les seves idees properes al maoisme, la seva debilitat per la filosofia i pels cigars, el seu gust per l’experimentació, el seu gaudi amb la provocació i l’insult o les seves inclinacions revolucionàries, també amb un cinema aburgesat del que calia trencar amb les estructures més convencionals: “No s'ha pogut, o no s'ha volgut deixar al cinema el paper de la pintura o la literatura. El cinema no ha sabut complir els deures. És una eina sobre la qual ens hem equivocat. No ha tingut el paper d'instrument del pensament. Perquè era, per descomptat, una manera singular de veure el món. Però pel fet que va tenir de seguida un enorme èxit popular, se'n va privilegiar l'aspecte espectacular. Molt aviat, la gent només va utilitzar el cinema per als seus interessos i no se li va fer exercir el seu paper cabdal. Es va extraviar”, afirmava.
Per entendre el paper revolucionari de Jean-Luc Godard al cinema, i potser per iniciar a qui no hagi vist les seves pel·lícules, us en destaquem un grapat d’entre el centenar de títols (molts d’ells curtmetratges i videoassajos) d’una llarguíssima trajectòria.
La pel·lícula fundacional del moviment de la Nouvelle Vague, i el debut (segurament el més rellevant de la història del cinema, juntament amb el Ciutadà Kane de Welles) d’un Godard decidit a trencar amb els codis narratius tradicionals. A la pel·lícula, juga amb el cinema negre i amb el romanticisme marcat per la fatalitat, a partir de la trobada entre un pròfug de la justícia admirador de Humphrey Bogart i una aspirant a escriptora que ven diaris pels carrers de París. La imatge de la guapíssima parella formada per Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg esdevindria icona de modernitat.
Una mirada a les crisis conjugals i una reflexió sobre el cinema, tot a l’hora, i des del prisma de Godard, amb la imatge de Brigitte Bardot seminua i amb les escales de la casa davant el mar de Curzio Malaparte a Capri, escenari icònic per tota una generació de cinèfils. I, obrint la pel·lícula, una frase d’André Bazin, fundador de Cahiers du Cinema, que forma part de l’ideari del director: “El cinema substitueix la nostra mirada per un món que s’ajusta als nostres desitjos”.
La volta al Louvre en nou minuts o la sincronitzada coreografia sobre la música de Michel Legrand que va inspirar Tarantino pel ball de Travolta i Uma a Pulp Fiction. Dues escenes que han passat a la història del cinema i que fan de Banda a part un dels cims de la carrera d’un Godard que tornava al cinema noir. I a fer saltar pels aires qualsevol convenció de gènere, posant el focus en una relació a tres bandes (dos homes i Anna Karina, musa i esposa de Godard) marcada per l’atzar.
Probablement una de les pel·lícules més polítiques de Godard, estrenada un any abans de maig del 68, i que va significar la primera col·laboració del cineasta i la que seria parella seva durant una dècada, Anne Wiazemsky. Ambientada al París de 1967, relata les inquietuts per canviar el món d’un grup d’estudiants seguidors del maoisme. Val a dir que Wiazemsky, anys després i ja com a respectada escriptora, publicaria Un año ajetreado, mostrant la faceta més íntima (la romàntica i hipersensible, però també la colèrica i plena de vanitat) de Godard.
La mirada de Godard a l’enregistrament d’un disc dels Rolling Stones (val a dir que la idea inicial era filmar els Beatles, però la banda de Liverpool no ho va veure clar) escapava, com no podia ser d’una altra manera, als límits del gènere documental per esdevenir un poderós assaig sobre tot el que estava passant a Europa en aquell convuls 1968. Les manifestacions de grups estudiantils, el discurs contra el consumisme capitalista, les reivindicacions del Black Power o el missatge en contra de la Guerra del Vietnam formaven part d’un film que és tota una raresa conceptual, però també un insospitat testimoni d’una època i d’uns potentíssims moviments contraculturals.
Els més veterans recordaran les sorolloses protestes de fidels catòlics d’arreu davant les sales on es projectava aquesta polèmica reinterpretació contemporània de l’embaràs de la Verge Maria (a Madrid van estar a punt de cremar els cinemes Alphaville, i a Barcelona hi va haver una concentració d’unes tres mil persones davant la sala). El Papa Joan Pau II la va condemnar per ferir el sentiment religiós dels creients i el respecte pel sagrat, i a la seva presentació al Festival de Cannes algú va llençar un pastís a la cara d’un Godard sempre còmode en la provocació.
Un dels títols més representatius de la darrera etapa creativa del cineasta, més propera a l’assaig fílmic i a l’experiment de puresa desacomplexada. Filmada en vídeo i estructurada en tres parts amb forma de sonata, viatja d’un creuer pel Mediterrani amb passatgers com Patti Smith fins a una casa del sud de França on una família debat sobre la llibertat, la igualtat i la fraternitat, per rematar l’arriscada aposta amb una idea: “La nació no és un país, és un territori en conflicte”.