Si hi ha hagut fins avui una època especialment fructífera en el teatre català, ha estat sobretot el darrer quart del segle XX. Amb l'arribada de la democràcia, la creació escènica viu un moment d'efervescència que, a Catalunya, es traduirà en projectes com el Teatre Lliure, nascut a Gràcia. Un grup d'artistes independents al voltant de Fabià Puigserver crea el teatre, que veu la llum el 2 de desembre de 1976 a l'edifici de l'antiga cooperativa La Lealtad. Camí de nit, 1854, amb text i direcció de Lluís Pasqual, és el punt de partida d'una aventura creativa que aniria creixent, amb una imatge pròpia molt potent i amb la definició d'uns principis molt clars sobre el que havia de ser el teatre: les arts escèniques concebudes com una artesania i com una forma de concebre també la vida. El projecte creixeria fins a incorporar el suport de les institucions, que actualment en fan viables les produccions. Aquest 2026, el teatre, que dirigeix Julio Manrique des del 2024, arriba al seu 50è aniversari i el Palau Robert acull una mostra que fa un repàs del seu llegat.
L’exposició, com explica a ElNacional.cat la seva comissària, Tània Balló, pretén "sortir de la norma pel que fa a exposicions commemoratives". La idea era aixecar una mostra que fes un recorregut històric, però que també parlés del present i es projectés cap al futur. La mostra es concreta en cinc instal·lacions creades per escenògrafs amb vincle amb el teatre. "Cada un s’inspira en la seva pròpia relació amb el Lliure i el seu concepte de treball escènic", explica Balló. Les cinc instal·lacions, que responen a la inspiració de cada escenògraf, estan intercalades per quatre entreactes en què s’aborden quatre conceptes fonamentals del Teatre Lliure: la comunitat, la identitat, l’espai i el públic. Els escenògrafs participants són Frederic Amat, Montse Amenós, Max Glaenzel, Lluc Castells i Sílvia Delagneau. Els creadors abracen també l’arc temporal que l’exposició cobreix amb l’objectiu de reunir els valors que actuen com a pilar d’una institució que va néixer com a cooperativa el 1976.
El trajecte l’obre Amat amb una instal·lació de set personatges d’autòmats que evoquen muntatges històrics. "És un joc quasi misteriós, on l’artista rememora escenografies en què va participar, com Tot esperant Godot", comenta Balló. La segona instal·lació correspon a Amenós, que treballa amb terres històrics de molts espectacles del Lliure i els presenta com a telons: "Fa un joc molt físic de recuperar aquests terres, alguns originals, pintats a mà". Glaenzel, en canvi, "juga amb la foscor i la llum" i evoca en la seva instal·lació "la caixa negra en les arts escèniques". Lluc Castells fa un homenatge als treballadors del teatre amb una instal·lació que recull la diversitat d’oficis implicats en la vida d’un teatre. La darrera instal·lació, de Sílvia Delagneau, presenta una selecció de vestits de produccions històriques del Lliure, que es converteix en un "homenatge al camp del disseny i el vestuari".
Submergits en un món sensitiu
Els visitants se submergeixen en un món sensitiu perquè les instal·lacions apel·len als sentits: sobretot el joc amb les llums i el mapa sonor que trasllada el visitant a l'atmosfera inconfusiblement lligada a les arts escèniques, especialment en la instal·lació dels terres històrics del teatre. "Totes les instal·lacions proposen una certa interacció sensorial, que li dona a l'exposició un caràcter juganer: el visitant podrà caminar i tenir la sensació que passen coses; no és tot estàtic, sinó que està viu, com el mateix Teatre Lliure", afegeix Balló. L'exposició no només rememora el passat, sinó que exposa "amb orgull" el seu present i ofereix "una perspectiva de futur" amb una visió contemporània.
Les instal·lacions estan separades per quatre entreactes que giren entorn de les idees de Comunitat, Identitat, Espai i Públic. L'espai Comunitat agrupa fotografies de Ros Ribas procedents de l’arxiu del teatre com a homenatge al treball col·lectiu que culmina a cada funció; Identitat recorre la memòria gràfica del teatre i el símbol de la T que va crear Francesc Espluga; Espai repassa el viatge arquitectònic des de la seu inicial de la cooperativa a Gràcia fins a l'actual seu de Montjuïc, i Públic recupera l'arribada dels espectadors l'any 1976 filmada per Antoni Chic en l'estrena de Camí de nit, 1854, i connecta amb una comunitat actual de més de 4.500 abonats i 17.000 carnets de Generació Lliure. La mostra, que ofereix visites guiades a càrrec del crític Juan Carlos Olivares tots els divendres a les 12 h, es pot veure fins al 17 de gener. També ofereix un espectacle per a públic escolar i familiar, a càrrec de Marga Socias.