Fa 50 anys, el 1975, Lluís Llach publicava Viatge a Ítaca, un disc que acabaria convertint-se en una de les obres fonamentals de la cançó catalana i, probablement, en el seu manifest més espiritual i universal. Inspirat en el poema homònim de Kavafis, Viatge a Ítaca és molt més que una cançó o un àlbum: és una metàfora sobre el camí, sobre el valor de la resistència i la maduresa que neix de les dificultats. I també, en el context de la fi del franquisme, una manera poètica de parlar de llibertat quan encara no era permès fer-ho obertament.

Més lluny, sempre molt més lluny

Quan Llach compon el disc, el franquisme encara agonitza, però la censura i la repressió continuen actives. La Nova Cançó, nascuda a principis dels seixanta com a moviment de resistència cultural, ja ha esdevingut la veu d’una generació que lluita per mantenir viva la llengua i la consciència col·lectiva. En aquell moment, Llach ja és un dels noms més destacats del moviment, amb cançons com L’estaca o Que tinguem sort, però amb Viatge a Ítaca vol fer un pas més: abandonar l’himne per buscar la veritat interior. El disc, enregistrat entre París i Barcelona amb el suport de músics de jazz i arranjadors que aporten una sonoritat més internacional, és també un treball de maduresa artística. Llach hi combina orquestracions subtils amb moments de gran austeritat, una estructura quasi simfònica, per moments pròxim al simfonisme de bandes de King Crimson o Pink Floyd, i un discurs que transcendeix la lluita política per entrar en el terreny de la reflexió existencial.

El cor del disc és, naturalment, la peça de 18 minuts Viatge a Ítaca, una de les composicions més ambicioses de la cançó d’autor en català. Llach la va concebre com una suite dividida en diversos passatges, amb una progressió emocional que acompanya el text de Kavafis, en una traducció adaptada pel mateix Llach, tret de la primera estrofa, basada en la traducció feta per Carles Riba. “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca / has de pregar que el camí sigui llarg”, diu el poema —i Llach ho converteix en una experiència musical de lent aprenentatge i creixement. Les sessions de gravació van ser lentes i meticuloses. Llach treballava llavors amb el productor Joan Molas, el director musical Manuel Molas,  i un conjunt de músics que incloïa vent, corda i percussió. El resultat és un so càlid, envoltant, que barreja mediterraneïtat i classicisme, i que va obrir camí a tota una generació de músics catalans que buscaven sortir dels esquemes del folk tradicional.

Ítaca era, naturalment, la llibertat col·lectiva, però també la maduresa personal

En plena dictadura, Viatge a Ítaca va ser llegit per molts com una al·legoria de la lluita per la llibertat. Ítaca era, naturalment, la llibertat col·lectiva, però també la maduresa personal, el desig d’una vida digna. Llach hi proposa una ètica del camí, un aprenentatge a través de l’esforç i de la bellesa. Era una manera de parlar del país sense anomenar-lo, d’encoratjar sense consignes. Quan el disc va sortir, pocs mesos abans de la mort de Franco, va córrer de mà en mà com un tresor. El públic de Llach, que omplia teatres i universitats, trobava en aquella veu una mena de guia moral. En una època de confusió, Viatge a Ítaca convidava a no perdre el nord, a entendre que la llibertat és un camí, no un lloc. Mig segle després, Viatge a Ítaca conserva una força intacta. El seu missatge —la importància del viatge per damunt de l’arribada— continua ressonant en noves generacions. Lluís Llach mateix ha dit sovint que és una obra que l’ha acompanyat tota la vida, i que cada vegada hi descobreix significats nous.

Musicalment, el disc va marcar una fita: demostrava que la cançó catalana podia ser ambiciosa, complexa i universal. Ideològicament, sintetitzava l’esperit de la transició: la necessitat de caminar junts cap a una Ítaca col·lectiva, sabent que potser no s’hi arriba mai del tot.  Cinquanta anys després, Viatge a Ítaca continua recordant-nos el que Kavafis —i Llach— van voler dir: que l’important no és arribar, sinó créixer mentre hi anem. I que fins i tot quan Ítaca sembla lluny, sempre val la pena continuar navegant.