Ser català no és fàcil, però hi ha una cosa que encara té una vida més complicada que la dels habitants d'aquest racó de món entre Salses, Guardamar, Fraga i Maó: la nostra llengua, el català. Considerada per a molta gent el pilar fonamental de la nació, la llengua catalana no només ha de fer front cada dia a la difícil convivència amb dues llengües veïnes milions de cops més poderoses -el castellà, a l'estat espanyol; el francès, a la Catalunya Nord-, sinó que també s'ha d'enfrontar gairebé cada minut als centenars de trifulques, baralles i retrets que genera entre els seus propis parlants. És la llengua catalana un objecte digne del museu de cera? Esdevé la normativa oficial un cinturó que, en comptes de donar seguretat, genera la incomoditat d'un cinturó que estreny? I sobretot, per què la llengua catalana viu en una permanent crispació?

Amb el seu nou llibre, El català tranquil, l'escriptor Enric Gomà pretén respondre a aquestes preguntes. Com? Recuperant el sentit viu de la llengua, és a dir, acceptant-ne els seus canvis, evolucions, deformacions, vulgaritats i ultracorreccions. Escrit amb un estil fresc com un xarrup de llimona, aquest manifest lingüístic a favor d'una llengua catalana més reposada i menys autorepressiva proposa l'acceptació d'una cinquantena de paraules o expressions populars, col·loquials i dites per tothom però que, pels motius que siguin, encara no són acceptades normativament. Aquests en són alguns exemples.

portada el catala tranquil enric goma ribas 202011261044

Peta

Tots som conscients que a casa nostra parlar i escriure en català és sovint un esport de risc, per això als catalans només hi ha una cosa que ens inquieta més que la tensió sexual no resolta: la tensió lingüística no resolta. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll, i jo tampoc, però heus aquí: al bar de Lletres de la UAB, jo he vist alumnes de Filologia Catalana arribar a les mans en una discussió sobre si "peta", referint-se a "porro", havia de ser una paraula acceptada pel DIEC.

Àrbit

Diuen que economitzem les coses que tendim a fer servir més sovint. Vam créixer dient col·le al col·legi, soci a l'assignatura de socials o rotu als retoladors per dibuixar, ja que des de petits ens acostumem a reduir les paraules i entendre'ns perfectament dient-ne només una part d'elles, igual com fem amb les Cristines a qui diem Cris, els Oriols a qui diem Uri o les Margarides a qui diem Marga. I doncs, si durant noranta minuts de partit el mot més repetit per qualsevol aficionat, jugador o entrenador és la paraula àrbitre, no té tot el sentit del món gastar uns segons menys cada vegada i dir-li àrbit? Segons el DIEC, no. Segons Enric Gomà, evidentment que sí.

Cumbaià

Si àrbit no té bona fama perquè va néixer com un vulgarisme a l'època dels noucentistes i, a més, va creure's que es tractava d'un calc del castellà, que cumbaià no sigui un terme normatiu és absolutament incomprensible, ja que poques paraules descriuen millor la societat catalana en el darrer mig segle que cumbaià, sens dubte. No podrem tenir una llengua viva si girem l'esquena i arraconem durant cinquanta anys als pocs neologismes genuïnament catalans que apareixen, i cumbaià n'és un. O en va ser un, més ben dit: el seu origen es remunta als anys seixanta i s'insereix en el món de l'escoltisme català. Excursions amb senyera a la muntanya, cançons amb la guitarra prop del foc i pacifisme a ultrança: el dia que cumbaià entri al DIEC, esperem que a la definició hi digui "Esperit inherent en tots els àmbits del Procés independentista català". Per desgràcia.

Candau

Fa més de deu anys Federico Moccia va publicar Perdona si et dic amor i, de sobte, la majoria de ponts de les grans ciutats europees es van omplir de cadenats on els enamorats segellaven el seu amor. El que no sap Federico Moccia, i tampoc Enric Gomà, és que alguns anys més tard, al pont de la Princesa de Girona, una nit de juliol una jove parella d'enamorats van partir peres quan un dels dos va proposar-li a l'altre penjar un candau al pont. Per algú amb instint ultracorrector, sentir candau en comptes de cadenat és tan dolorós com rebre un cop de puny a l'estómac. "Abans el cor trencat que l'obra de Fabra profanada", diuen que va sentir-se aquella nit sobre el riu Onyar.

Llàpissos

Ja ho deia Vàlius en una de les seves cançons més recordades: tot i que et semblava que sí, tot i que t’ho semblava, era que no. Per algun motiu difícil de comprendre, el plural de la paraula llapis, llàpissos, no és normatiu. En català, alguns mots amb el singular acabat en -s són invariables quant al nombre, una norma que xoca amb la nostra tendència a diferenciar el singular del plural. Agafa paper i llapis i apunta: per desgràcia de Gomà –i fins que el DIEC no digui el contrari– està prohibit escriure o pronunciar la paraula llàpissos.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat