"Ja no ens passa". Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué, extremadament elegants, han pres l'escenari del Poble Espanyol per recordar-nos que no ens n'amaguem, que feia anys que fèiem el paper, "fingint que cada dia el rebíem com si fos el primer. 'Genial!', 'Que fort!', 'Que bé!'... Ja no ens passa. Ja no estem tan segurs que tinguem grans coses a fer, ni que un destí ens esperi amb els braços oberts i ens digui: 'Només tu podies ser'. Doncs, ja no ens passa", però tampoc passa res, especialment si, tot i que ja no improvisem, tenim la fortuna de viure nits com la d'avui, en què 6.000 seguidors hem pogut celebrar amb Els Amics de les Arts el seu 20 aniversari, un fet que només passa una vegada a la vida i, en aquest cas sí, ja no ens tornarà a passar mai més.
🟠Els Amics de les Arts: "Som un miracle"
Una nit memorable
La música és, de totes les disciplines artístiques, la més evocativa. Tornem una vegada i una altra a una cançó, a un disc, perquè la seva melodia, la seva harmonia, el pont, els arranjaments, la lletra... ens apel·la, per via directa i sense requerir un gran esforç intel·lectual, als racons més emotius de la nostra essència. Però molt especialment, perquè escoltar música és la manera més directa de tornar a ser aquells que vam ser. Una cançó és un estiu, un petó, un passeig, uns riures, un comiat, uns beures, uns plors, una ruptura, una abraçada... Una cançó és la nostra cartografia vital. La música és un retrovisor que ens permet seguir veient el nostre jo adolescent, el nostre jo jove, del que cada vegada ens allunyem més, però que, atrapats en els compromisos irrenunciables d'allò que en diem edat adulta, no volem perdre de vista. Un viatge nostàlgic pervers si ens atrapa perennement, dolçament agradable si, com aquesta nit, ens permet retrocedir dues dècades durant un parell d'hores.
"Ja no ens passa", però aquesta nit ens ha passat, que hem tornat al pis d'estudiants, aquell cau que manteníem brut i atrotinat, on la merda se'ns menjava. A aquells dies en què no importava què sopàvem sinó amb qui ho fèiem. A aquelles tardes en què, després de veure una pel·lícula en un cicle de cinema francès a la fresca, la idea era tornar cap casa, però tot s'anava allargant fent-nos creure que acabaria sent una nit memorable. I, pobrets de nosaltres, finalment no passava res de res. Ai Jean-luc, de tot allò ara fa vint anys, i, amb les criatures a casa dels avis, ho hem celebrat cantant a viva veu El seu gran hit, Citant Mercè Rodoreda, L'affaire Sofia, o Apunto Shakespeare i Tots els homes d'Escòcia, aquestes dues interpretades amb la companyia de l'Orfeó Català.
Ferran Piqué, d'Els Amics de les Arts, al Poble Espanyol de Barcelona / Foto: Jordi Borràs
Si Els Amics de les Arts celebren el seu 20 aniversari, significa que, evidentment, es van formar el 2005. Quatre anys més tard, el 2009, ho van petar molt fort amb el seu primer 'disc oficial', Bed & Breakfast. Eren els dies del nou pop català, el de la generació de Manel, Mishima, Antònia Font, Mazoni, Sanjosex, del festival PopArb i de creure que iCat podia ser la nostra Radio 3. Poca cosa queda de tot allò, alguns s'han separat, perquè Tothom es separa (tema amb què han tancat el primer bloc de concert), i d'altres s'han retirat temporalment i després s'han tornat a reunir i s'han tornat a dissoldre i s'han tornat a trobar, i s'han... Els únics que sempre han continuat allà, perquè com ens confessaven mesos enrere quan els vam entrevistar, són un miracle, han estat Els Amics de les Arts, que àlbum rere àlbum, han anat ampliant un repertori que aquestes alçades vessa temacles per totes bandes. Tants que aquesta nit, amb una posada en escena força espectacular, han hagut de comprimir molts dels seus èxits en dos medleys; un primer en què, entre altres, han sonat A vegades, Les meves ex i tu o Bed & Breakfast (aquí amb la col·laboració de l'actriu Júlia Bonjoch); un segon de tall acústic, on han destacat Déjà vu, La merda se'ns menja o Reykjavík.
No per previsible, la cloenda ha estat menys emotiva. Han sonat les que tothom esperava, han tocat les que tocava: L'home que treballa fent de gos, la guardiolesca Quatre-tres-tres, Louisiana o els camps de cotó (aquesta de nou amb l'Orfeó Català) i Jean-Luc. Un viatge que ha tingut la seva última parada amb Semblava que fossis tu. I sí, ja sé que amb nits com aquesta m’autoenganyo, però que bonic és fer-se trampes al solitari, mentir-se a un mateix volent fer veure per una estona que tornes a tenir 25 anys. Per cert, l'home que treballa fent de gos és en Jordi Roca, que els ha fet el pastís amb què Els Amics de les Arts han celebrat el seu aniversari.