L'estiu de 1968, mentre a Nevada l'exèrcit dels Estats Units detonava la bomba atòmica Diana Moon a cent metres sota terra com a part d'un estudi militar, The Paris Review treia a la venda un nou número, el 41, aquesta vegada amb un protagonista molt especial. Setmanes abans, Ted Berrigan es presentava a casa de Jack Kerouac, a Lowell, Massachusetts, amb la intenció d'entrevistar-lo per la prestigiosa publicació. L'acompanyaven els poetes Aram Saroyan i Duncan McNaughton. Havien parlat per telèfon amb l'escriptor, que havia donat el seu vistiplau a la conversa. Quan van trucar a la porta, va obrir ell, però ràpidament va aparèixer per darrere la seva dona, Stella Sampas. Una mica més i els fa fora d'allà a hòsties.
En aquell moment, Jack Kerouac tenia quaranta-llargs i ja era un dels novel·listes amb més fama del país. La bandera beatnik, l'ídol d'una nova generació. Cada poques setmanes apareixien per la finca grups de joves que, cegats pel mite, acampaven a les habitacions, el convidaven a beure i no el deixaven treballar. Stella intentava impedir-ho —per això la seva reacció—, però a vegades resultava impossible. Encara més si ell no hi posava de la seva part. L'home que va firmar On the road, A la carretera en la seva versió en català, no estava gens còmode dalt d'aquella onada salvatge de popularitat. Però tampoc sabia frenar els seus impulsos. Poc després, als 47, moriria víctima d'una hemorràgia interna, massacrat pels seus excessos amb l'alcohol.
Aquell dia, malgrat tot, Berrigan va poder reconduir la situació. La seva missió era clara i concreta. Més enllà de la seva vida, els seus viatges i les seves amistats, que molts americans ja coneixien de memòria, volia saber de què estava fet el geni. Com escrivia, quina classe de combustible el travessava per dins. Stella va entendre que es tractava d'una trobada professional i els va deixar passar. A partir d'aleshores, el tornado de Kerouac es va desfermar. Com una columna d'aire, aixecant cadires i mobles al seu pas. "El més sorprenent era la seva veu, màgica, idèntica a la dels seus llibres, capaç de les inflexions més fabuloses i desconcertants en un tres i no res", va escriure Berrigan. "Ho dirigia tot, inclosa aquesta entrevista". Avui el celebrem en el centenari del seu naixement.
Jack Kerouac, el centenari rei dels beatniks
A poc a poc
"T'asseguro que vaig passar tota la meva joventut escrivint a poc a poc, fent revisions constants i retocs interminables, suprimint coses aquí i allà, de manera que escrivia una frase al dia i aquella frase mancava de sentiment. Quina merda, si el que a mi m'agrada de l'art és el sentiment, no l'artifici que amaga els sentiments", va confessar en un moment donat l'autor als conversadors, com si aquelles molèsties haguessin marcat el sorgiment del seu estil, a la llarga inconfusible. Admirador dels llibres de Thomas Wolfe, Kerouac va identificar el que deien Goethe o Dostoievski, que el futur de la literatura a Occident només podia passar per la confessió. I s'hi va tirar de cap. Fart que allò que li sortia de les entranyes, tot i ser estètic, no quedés reflectit al foli tal com ho sentia, va optar per canviar radicalment de direcció.
Kerouac va identificar que el futur de la literatura a Occident només podia passar per la confessió
Quan va llençar-se a la carretera, quan va conèixer a Neal Cassady, Allen Ginsberg, Herbert Huncke o William S. Burroughs, quan va dedicar-se a voltar esbojarradament per les geografies de Mèxic i els Estats Units, Kerouac ja havia entès que l'escriptura no havia de ser res més que una eina per transcriure el pensament. Va fer un pacte amb ell mateix: les paraules mai pesarien prou per esclafar les emocions. Per això el famós rotlle de més de 30 metres que va utilitzar per parir d'una sola tirada el manuscrit que l'acabaria fent famós. On the road és una pensada estirada com un xiclet. Una pensada amb forma de novel·la, amb argument, paisatges i personatges, però una sola pensada, crua i ininterrompuda, desplegada sobre la marxa, al cap i a la fi.
A velocitat endimoniada
"No revisar el que has escrit és una forma de permetre al lector que apreciï com funciona el teu cap durant el procés d'escriptura: confesses els teus pensaments sobre el que ha passat d'una manera personal i intransferible", sostenia l'escriptor, que també es caracteritzava per treballar a una velocitat endimoniada. La mateixa On the road va ser mecanografiada en només tres setmanes. La fórmula màgica? Amfetamines, tabac, cafè, sopes de pèsol i zero complexes. Per donar forma a The Subterraneans (Els subterranis) en canvi, només va necessitar tres dies i tres nits. "Va ser tota una proesa atlètica i mental, m'hauries d'haver vist en acabar", li va dir a Berrigan. "Estava pàl·lid com un sudari, havia perdut sis quilos i no em reconeixia al mirall. (...) En realitat, odio escriure".
On the road va ser mecanografiada en només tres setmanes. La fórmula màgica? Amfetamines, tabac, cafè, sopes de pèsol i zero complexes
Gran entès musical, Kerouac s'inspirava en els saxofonistes del jazz quan es plantava davant de la màquina. De la mateixa manera que aquells homes negres amb les mans enormes i delicades agafaven aire i bufaven una melodia fins que es quedaven sense alè, ell no tancava una oració fins que el cervell no li demanava un descans per respirar. "Així és com jo separo les frases, són pauses respiratòries de la ment". Una estratègia que el consumia físicament, però que valia la pena. Posant-la en pràctica, aconseguia una fluïdesa en la prosa que feia que els textos semblessin gotes de sang lliscant-li pel braç.
Jack Kerouac, un rotllo d'escriptor que teclejava amb el ritme d'un saxofonista de jazz
Tancat al lavabo
Després d'acabar molt decebut amb el procés d'edició de la primera novel·la, la més coneguda, Kerouac ja no va permetre que cap editor posés mai més un dit sobre les seves línies. Tenia un motiu per fer-ho. Havia de protegir la seva espontaneïtat. Continuar modelant-la al seu aire. A October in the Railroad Earth va prioritzar un estil més experimental. A Tristessa va tombar cap al misticisme. Tot el contingut de Satori in Paris el va escriure amb una copa de whisky a la mà. I a Book of Dreams es va endinsar al món dels somnis, prenent nota des del llit de les visions que tenia mentre dormia.
Després d'acabar molt decebut amb el procés d'edició de la primera novel·la, Kerouac ja no va permetre que cap editor posés mai més un dit sobre les seves línies
Va agafar el costum d'encendre una espelma cada cop que començava un relat. Com si, a part de la inspiració, hagués de convocar alguna cosa més. L'escenografia era important. Tant, que es colava a les seves pàgines. Malcolm Cowley li va assenyalar en una ocasió que a Doctor Sax es feia referència constantment a l'orina. Normal: l'havia escrit tancat al lavabo, mentre viatjava, perquè era l'únic lloc on es podia aïllar dels altres hostes de l'apartament. També, si era necessari, acudia a certes substàncies per trobar el to. "El poema 230 de Mexico City Blues el vaig escriure completament sota l'efecte de la morfina. Entre cada vers d'aquell poema va passar una hora... de la col·locada que portava a sobre".
Lliure com un ocell
Curiosament, el Kerouac poeta estava fet de la mateixa pasta que el novel·lista. En general, les estrofes es configuraven igual de ràpid, com si se li escapessin de les mans. També l'afectaven les mateixes manies: la mida de la pàgina de la llibreta determinava la forma i la longitud del poema, de la mateixa manera que els músics que admirava improvisaven però atenint-se a un cert nombre de compassos, per clavar el final de la seqüència de la tornada. Tot era caòtic, tot estava controlat. Si hi havia algun cop que s'atrevia a apartar-se del ritual, era quan preparava haikus. En aquest cas, la ment havia de seguir vagant sense restriccions, però calia control i precisió per fer-la baixar a terra en el moment adequat. És meravellós que Kerouac, el narrador que teclejava com qui ensorra amb el peu l'accelerador, també fos capaç d'escriure coses com aquesta:
Borratxo com un mussol
escric cartes
en la tempesta elèctrica
Berrigan, Saroyan i McNaughton sabien a qui tenien davant. Potser per això, quan van sortir d'aquella casa, devien fer-ho amb la serenor de qui confirma una teoria molts cops plantejada. El rei dels beatniks, en efecte, era capaç de tot. "Que bé que m'ho he passat, nano! He recorregut tot el país lliure com un ocell!".