Carla Simón i Cesc Gay, amb les excel·lents Romería i Mi amiga Eva, obriran l‘allau del nostre cinema a partir d'aquest pròxim mes de setembre. La nostra cineasta més internacional i el director que ha sabut imprimir segell de qualitat i finezza a cadascuna de les seves pel·lícules, dos noms propis que, cap dubte, portaran moltíssima gent a les sales, i que inauguren temporada. Però no seran els únics representants del talent català que seguirà marcant tendència: a partir de la tardor i fins a final d'any, els cinemes acolliran una desena de llargmetratges de producció, o coproducció, catalana. Algunes signades per autors contrastats i d'altres parides per nouvinguts que asseguren un sensacional relleu generacional.
La primera onada de films aixecats i desenvolupats a Catalunya i estrenats abans de l'estiu va ser ben
potent: de les Tardes de soledad del banyolí Albert Serra (que aquests dies recollirà premi honorífic al Festival de Venècia) fins a la taquillera Wolfgang, de Javier Ruiz Caldera, passant per la confirmació de Belén Funes amb la magnífica Los Tortuga. També vam veure pel·lícules dels ja consolidats Jaime Rosales (Morlaix), Celia Rico (La buena letra), Manuel Huerga (Parenostre), Maria Ripoll (También esto pasará) o Laura Mañà (Les irresponsables), i les primeres obres dels novells Gemma Blasco (La furia), Eva Libertad (Sorda), Gerard Oms (Molt lluny), Ivan Morales (Esmorza amb mi), Asier Urbieta (La isla de los faisanes) o Eloy Calvo (La furgo).
10 pel·lícules clau: així serà la segona onada del cinema català de l'any
Ara és el moment d'avançar-nos a la segona onada catalana, la d'aquells títols que buscaran el seu públic fins que 2025 arribi a la seva fi. En el llistat hi conviuen comèdies i drames, ficcions i documentals, animació i reflexió, i s'hi continua barrejant autoria contrastada i noms tan consolidats com els de Judith Colell, David Trueba, Adrià Garcia, Lluís Miñarro o Manuel Gómez Pereira, amb noves i estimulants mirades com les d'Irene Iborra, Guillermo Galoe, Guillem Miró o Jaume Claret Muxart. Preneu nota...
Estrany riu
El protagonista d'Estrany riu té setze anys i passa un estiu en família, recorrent una part d'Alemanya en bicicleta, seguint el curs del Danubi
El 3 d'octubre arribarà als cinemes, però aquests dies comença a fer soroll dins la prestigiosa secció Orizzonti del Festival de Venècia. El debut en el llargmetratge de Jaume Claret Muxart encaixa en un cinema d'autor que fuig de camins massa transitats, tot i parlar d'un tema tan universal com fer-se gran. El protagonista d'Estrany riu té setze anys i passa un estiu en família, recorrent una part d'Alemanya en bicicleta, seguint el curs del Danubi. Travessant boscos, dormint en càmpings, nedant i patint l'efecte de furioses tempestes, i visitant joies arquitectòniques com l'Escola d'Ulm o el barri de Puchenau. El seu trànsit de la infantesa cap a una nova etapa vital, el descobriment i, sobretot, l'autoconeixement: dels afectes i de la sexualitat, a partir d'una trobada amb un misteriós jove que farà que en Dídac (interpretat pel debutant Jan Monter) connecti amb parts desconegudes de si mateix, però que també reconstrueixi la seva relació amb el seu germà i la seva mare (Nausicaa Bonnín). A través d'un realisme poètic que a estones conviu amb un cert costumisme, Estrany riu aconsegueix apel·lar a les emocions sense deixar de suggerir i fer reflexionar l'espectador. Compte amb aquest debut.
Ciudad sin sueño
Una aproximació a la vida al barri de la Cañada Real, un dels assentaments irregulars més grans d'Europa
Una altra secció paral·lela d'un festival de prestigi assenyalant-nos que aquesta pel·lícula catalana és una joia que no hem de perdre de vista. Dirigida pel madrileny Guillermo Galoe i presentada a Canes dins la Semaine de la Critique, es va endur el premi a Millor Guió, que va caure en mans del mateix Galoe i del català Víctor Alonso-Berbel: tots dos dibuixen una aproximació a la vida al barri de la Cañada Real, un dels assentaments irregulars més grans d'Europa, on hi malviuen unes set mil persones sense recursos. Galoe tira del fil del seu anterior curtmetratge Aunque es de noche, i juga amb les possibilitats d'una ficció amb les eines del documental (actors no professionals, arrelament a la veritat del barri...). I el jurat que els va guardonar ho justificava així: “És un poema que té la bellesa dura i salvatge d'aquestes terres desafavorides que ningú no visita mai, on els camins no condueixen i on no hi ha res més que pedres, sol i vent. Aquesta pel·lícula podria haver-se anomenat Los olvidados (Luis Buñuel), però l'autor va preferir citar Lorca, el poeta del món gitano”. Ciudad sin sueño arribarà a les sales el 21 novembre.
Olivia i el terratrèmol invisible
Marqueu el 21 novembre als calendaris, perquè arribarà als cinemes la primera pel·lícula d'animació en stop-motion produïda a Catalunya
Marqueu el 21 novembre als calendaris, perquè arribarà als cinemes la primera pel·lícula d'animació en stop-motion produïda a Catalunya. Una petita meravella de la qual ja vam parlar a Revers, i que adapta la novel·la homònima de Maite Carranza i que vol explicar als nens assumptes tan presents en el nostre dia a dia com la precarietat, la violència habitacional o la marginació de les minories: “Volem contribuir a desestigmatitzar els desnonaments i la pobresa infantil, i fer-ho amb una història tan bonica és una manera molt poderosa de compartir aquest tema tan delicat amb els nens, perquè el missatge és esperançador i està ple de llum”, diu la cineasta Irene Iborra sobre aquesta prodigiosa i bellíssima mostra de les possibilitats d'una tècnica com l'stop-motion. Cinema social disfressat de conte per a tots els públics, on us trobareu amb una Barcelona minuciosament reconstruïda, i que posa el focus en un dels grans drames dels nostres dies. Presentada al Festival d'Annecy, el més important del món pel què fa al cinema d'animació, som davant d'una de les joies de la producció catalana de 2025.
El tresor de Barracuda
El tresor de Barracuda explica la història d'una nena que busca els seus pares i aterra al vaixell d'un pirata
Més animació, i més lliçons de vida pels més petits de la casa. El 26 de setembre s'estrenarà l'adaptació d'un fenomen literari infantil, escrit per Llanos Campos i amb més de 160.000 lectors a tot el món. Cinema d'aventures i animació clàssica en 2D, allunyada del realisme digital, per deixar caure un missatge poderós, tal com explica el director català Adrià Garcia, guanyador del Goya a Millor Pel·lícula d'Animació per la seva òpera prima Nocturna (2007): “La lectura transforma, uneix i ens fa lliures”. Especialment adreçada als nens entre sis i dotze anys, la trepidant El tresor de Barracuda barreja aventures i humor amb essència humanista i ens explica la història d'una nena que, buscant els seus pares, aterra al vaixell d'un pirata, el capità d'una tripulació analfabeta. La protagonista es convertirà en indispensable per tal de llegir les pistes que poden conduir els corsaris fins a un cobdiciat tresor amagat.
Frontera
Judith Colell ens porta fins a un poble del Pirineu el 1943, quan Franco va bloquejar les fronteres per evitar l'arribada de jueus que fugen del nazisme
Un dels plats forts del cinema català que ens ve és aquest drama d'època que, d'alguna manera, uneix
passat i present. Perquè no és gens difícil establir connexions entre la trama de Frontera i la realitat que vivim, amb tantíssima gent escapant de la guerra, de la fam i de l'horror, i tan poca disposada a arriscar per ajudar-los. La cineasta Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, ens porta fins a un poble del Pirineu lleidatà, l'any 1943, quan el Caudillo Franco ha bloquejat les fronteres per evitar l'arribada de jueus que fugen del nazisme. La trama posa el focus en un grup de vilatans que planten cara a la dictadura per ajudar els fugitius a escapar d'una mort segura. Miki Esparbé, Maria Rodríguez Soto, Bruna Cusí i Jordi Sánchez són els protagonistes d'una pel·lícula que arribarà als cinemes el pròxim 12 de desembre.
Siempre es invierno
Siempre es invierno explica la particular relació afectiva que neix entre un arquitecte català que viatja a un congrés a Lieja, i una dona més gran que ell que hi treballa com a voluntària
Després d'entendre's més que bé quan van rodar Saben aquell, David Trueba i David Verdaguer tornen a unir forces en l'autoadaptació que el cineasta fa de la seva pròpia novel·la Blitz. En to de dramèdia humanista, Siempre es invierno explica la particular relació afectiva que neix entre un arquitecte català que viatja a un congrés a Lieja, i una dona més gran que ell que hi treballa com a voluntària. Diu Verdaguer que el film “és, entre milions de cometes, una comèdia romàntica. Però molt fosca, gris i amarga”. Amb el sempre intel·ligent i suggeridor punt de vista de Trueba, i un to que el productor Edmond Roch defineix com “d'abraçada reparadora”, la pel·lícula suposa la primera adaptació que el cineasta fa d'un llibre propi. S'estrenarà el 7 de novembre.
Mario
Comèdia negra i coral sobre les falses aparences
En Mario és el millor amic que pots tenir, la millor parella que pots imaginar, un cunyat meravellós i un
gendre impecable. Tothom l'estima, l'escolta, el valora, quasi l'idolatra. És un entre un milió. O, com a
mínim, això creia tot el seu entorn abans d'organitzar-li una festa d'aniversari sorpresa... A partir d'aquí, Guillem Miró ofereix un embolicat joc de miralls que aborda la veritat des de múltiples mirades. Com diu el cineasta, “no hem fet només una pel·lícula sobre la identitat, sinó també una reflexió sobre la tensió entre veritat i percepció. Per a què una mentida funcioni, no n'hi ha prou amb un bon mentider, cal algú disposat a creure-se-la. I aquesta ignorància voluntària pot ser tan poderosa com el mateix engany”. Comèdia negra i coral sobre les falses aparences, Mario té com a protagonistes Glòria March, Jaume Madaula, José Pérez-Ocaña i Raquel Ferri, entre d'altres. Arribarà a les sales el proper 10 d'octubre.
Emergency Exit
Road movie coral que explora la dicotomia entre somni i realitat, vida i mort, des d'un to guiat per la
ironia i l'absurd
Road movie coral que explora la dicotomia entre somni i realitat, vida i mort, des d'un to guiat per la
ironia i l'absurd, la nova pel·lícula del sempre singular Lluís Miñarro (Love Me Not, Stella Cadente) és
també la interpretació pòstuma de l'enyorada Marisa Paredes. Realisme màgic actualitzat amb el què
Miñarro dialoga amb escriptors com Arturo Uslar Pietri, Gabriel García Márquez o Alejo Carpentier, i amb cineastes com Luis Buñuel, Raoul Ruiz o João César Monteiro. Rodada majoritàriament en català, però també en castellà i en japonès, el cineasta compta amb un repartiment tan estelar com coral: a banda de la Paredes, hi seran Emma Suárez, Oriol Pla, Francesc Orella, Aida Folch, Albert Pla, la francesa Arielle Dombasle i la cineasta japonesa Naomi Kawase. Emergency Exit s'estrenarà el 19 de desembre.
La cena
Franco proposa celebrar la victòria amb un sopar a l'Hotel Palace amb tots els seus generals, que no saben que els àpats estaran prepararats per republicans
15 d'abril de 1939. Dues setmanes després d'acabar la Guerra Civil, Franco proposa celebrar la victòria amb un sopar a l'Hotel Palace, convidant tots els seus generals. El que cap d'ells no sap és que els àpats estaran prepararats per uns cuiners republicans que es troben al davant de la seva última oportunitat per fugir del país. Amb aquesta premissa, Manuel Gómez Pereira (Un funeral de locos) escriu un guió a sis mans, acompanyat dels seus col·laboradors habituals Joaquim Oristrell i Yolanda García Serrano. I dirigeix una comèdia amb coproducció catalana, que compta amb Mario Casas (vestit de militar, pentinat amb ratlla i tocat per un bigotet ben falangista) i Alberto San Juan com a parella protagonista. S'estrenarà el 17 d'octubre.
Boris Skossyreff, l'estafador que va ser rei
Un personatge carismàtic i aventurer, membre de la noblesa russa, espia britànic, apàtrida, col·laboracionista nazi, estafador professional, gigolò i Rei d'Andorra el 1934
I tanquem el reportatge fent una mica de trampes, perquè aquesta no és una pel·lícula catalana, però sí andorrana. El català, per tant, vehicula la història d'un personatge carismàtic i aventurer, que va ser membre de la noblesa russa, espia britànic, apàtrida, ajudant de la reina d’Holanda, col·laboracionista nazi, falsificador i estafador professional, gigolò i organitzador d’orgies, i, fins i tot, Rei d’Andorra l’any 1934. Dirigit per Jorge Cebrián després d'una dècada d'investigacions i recerca, aquest documental ressegueix una figura tan desconeguda com apassionant, i compta amb la col·laboració de Manel Piñero, el popular i enyorat Homo APM, que es posa a la pell de Boris Skossyreff. El film passarà per les sales a partir del 17 de setembre i després es veurà a Filmin i al Sense Ficció de 3Cat.