Frank Moulaert, professor emèrit de la universitat de Lovaina, és especialista en planificació i en desenvolupament. Des de fa anys està molt preocupat per les desigualtats socials i creu que les iniciatives a nivell local, i especialment en espais urbans, poden servir per reduir els problemes en aquest àmbit. Ha vingut a Barcelona per tal de participar, amb Marisol García, al debat Innovació social i urbana per combatre la desigualtat, que s’ha celebrat al Palau Macaya, impulsat per la Fundació Catalunya-Europa i l’Obra Social “la Caixa” amb la col·laboració de l’Oficina del Club de Roma a Barcelona i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya.
Què pretén explicar en el debat d’avui?
La Marisol García i jo parlarem del passat, del futur i de la innovació social, dels orígens històrics i contemporanis de la innovació social. Ho focalitzarem sobre la innovació social en el context territorial, a un barri, a un territori urbà... I parlarem també de la governança, construïda des de baix. Parlarem de la relació entre les organitzacions locals i el govern local, en els dos sentits. Una relació bilateral que pot ser enriquidora per als dos.
Vostè es refereix sovint al terme “innovació social”. A què es refereix?
En termes contemporanis, i a nivell territorial, parlem d’un canvi en tres dimensions, lligades entre sí. La primera és la satisfacció de les necessitats de ciutadans (qui sigui, immigrants, marginats, pobres), com poden ser l’educació, la sanitat, els espais públics... Són béns que resulten amenaçats quan entres en la pobresa o quan el sistema no allibera prou recursos com per satisfer aquestes necessitats. La segona dimensió és la millora de les relacions socials, el que implica construir noves relacions de solidaritat, de reciprocitat, de codecisions, que poden ser informals o institucionalitzades (per exemple, en un consell de barri, o en un projecte de barri). La tercera dimensió és que tot aquest moviment de innovació social contribueix a una transformació socio-política, que pot ser molt modesta, però que també pot ser molt revolucionària. Tot això, integrat, constitueix el procés d’innovació social.
Hi ha hagut experiències modèliques d’innovació social?
Sí, hi ha experiències amb resultats molt bons, a diferents països. Nosaltres hem treballat sobre aquest tema, a nivell local, des de finals dels anys 1980, quan la Unió Europea i molts països europeus van descobrir el problema dels barris i municipis que havien de fer front a la reconversió industrial (com Barakaldo). Jo vaig estar implicat en el projecte integral del barri Nord-Est, a Anvers, a Bèlgica, on els veïns hi van tenir un fort protagonisme. A nivell de municipi hi havia una gran flexibilitat per crear programes de desenvolupament de barri, en que hi havia integrats representants de les institucions, de la societat civil i del sector privat. Van funcionar prou bé durant 15 anys, però amb l’augment del neoliberalisme les institucions han anat absorbint aquestes iniciatives.
Cal un sistema fiscal unificat per a Europa. Cal que Europa estableixi normes impositives fermes
Vostè aposta per reduir les desigualtats, però des de la darrera crisi no paren de créixer...
Sí, però s’ha de revertir aquest procés. Cal un sistema fiscal unificat per a Europa. Cal que Europa estableixi normes impositives fermes. Cal tancar totes les rutes de fuita dels capitals cap a paradisos fiscals. Cal taxar els ingressos de tot tipus, capital i treball, de la mateixa forma... Això és una necessitat.
Vostè també ha estudiat la innovació científica, i l’ha criticat, tot apuntant que hauria de contemplar més el benestar social del que ho fa.
La innovació científica està massa centrada en la innovació tecnològica i en l’organització empresarial, però no hi ha interès en l’organització social. Falta recerca per a la innovació social en diversos camps. És molt important, sobretot a mitjà i llarg termini, la recerca sobre els tipus de govern, tant a nivell d’Estat, de govern regional, de govern local... Cal alliberar pressupostos per fer recerca sobre com fer l’Estat més democràtic, sobre com pot ser més sensible a les necessitats de tothom. Per a mi, la innovació social també afecta a les relacions entre els individus, les relacions interpersonals. I sovint hi ha problemes entre la gent perquè hi ha malfiança.
I què es pot fer per resoldre el problema de les relacions interpersonals?
Cal desenvolupar nous sistemes de formació, que ajudin a superar els prejudicis i les actituds de malfiança cap als altres. Cal aprendre de nou a tenir confiança l’un en l’altre, a cooperar entre nosaltres. Cal més recerca en psicologia, però també en educació. El sistema d’educació és massa competitiu, cal transformar-lo. Una part del dèficit de la democràcia es deu a l’individualisme de la gent, que és alimentat per una ideologia i una filosofia de competitivitat, d’apropiació. Cal superar tot això.
Perquè una ciutat sobrevisqui a llarg terme, cal una política de control de preus de l’habitatge
És difícil construir xarxes veïnals quan l’augment continu dels preus dels lloguers obliga a la gent a canviar sovint de casa.
El mercat immobiliari és extremadament important. Perquè una ciutat sobrevisqui a llarg terme, cal una política de control de preusde l'habitatge. Això ha existit a Bèlgica durant molt de temps, i això va garantir que el lloguer fos accessible per tots els nivells de la població. I si entrem en una dinàmica de mercat, cal assegurar que les institucions garanteixin una oferta de lloguer social que equilibri el mercat, però això exigeix un pressupost, inevitablement.
Calen més impostos, doncs?
Perquè funcioni un bon pla de barris cal transferència de recursos, del sector privat al públic. Han de créixer els impostos de les classes superiors i que disminueixin o desapareguin els de les classes més baixes. Cal una redistribució major, que dignifiqui l’Estat.
Fins i tot el món més conservador comença a comprendre que les dinàmiques del mercat i de l’acumulació han anat massa lluny
Creu que hi ha l’onada de reacció conservadora a nivell mundial pot paralitzar els projectes d’innovació social en marxa?
No crec. Fins i tot el món més conservador comença a comprendre que les dinàmiques del mercat i de l’acumulació han anat massa lluny. Ha entès que per a l’equilibri socio-econòmic de la societat, caldrà fer passos enrere. Caldrà regular els mercats, aturar la fuga fiscal... I caldrà més recursos per garantir el benestar de la societat. Poc a poc la classe posseïdora va sent conscient que per evitar una revolució violenta, caldrà fer passos enrere en aquesta dinàmica d’egoisme. Cal que tothom tingui un accés decent a l’educació, a la sanitat, a l’espai públic, a la natura... Però per a això es necessitaran recursos. Caldrà mobilitzar diners per reforçar la solidaritat social.
Jo no crec en la violència, perquè transforma les coses a curt termini, però a mitjà i llarg termini tot torna al mateix punt. Crec molt més en l’educació i en la mediació
Què es pot fer per canviar el món?
Jo no crec en la violència, perquè transforma les coses a curt termini, però a mitjà i llarg termini tot torna al mateix punt. Jo crec molt més en l’educació i en la mediació, que poden transformar l’individu. El projecte de transformació social que volem aplicar a la societat a nivell macro, l’hem de començar a aplicar als individus, de forma particular. Això ja ho estem fent nosaltres, a les escoles que participen en els nostres projectes.