Antoni Llena (Barcelona, 1943), escultor, pintor i dibuixant, ha viscut el confinament en silenci, rodejat de bosc a Vallvidrera, on ha reordenat, triat i destruït dibuixos que no li agradaven “-et trobes davant de coses que sents vergonya d’haver fet-” fins arribar a tenir una certa depressió per tot plegat. Afortunadament, però, n’ha creat de nous, fins 350 dibuixos, fins que se li va acabar el paper i els colors. Una selecció d’aquesta creació confinada, que li recorda un quadre de Brueghel o el Bosco, l’exposarà l’any vinent a la Fundació Vila-Casas.

 

“Sempre he tingut consciència de relativitat”. Aquest artista conjuga l’obra petita amb d’altres gegantines. El paper i el guix són materials simples que li permeten crear. “Feia petites escultures de paper, molt fràgils, per contradir els grans monuments” faceta que curiosament ha acabant fent. A David i Goliat, a la Vila Olímpica, Preferiria no fer-lo, a l'edifici Novíssim de l'Ajuntament, i Homenatge als Castellers, a la plaça Sant Miquel, fa servir metalls durs com l'acer. “Era un repte i una satisfacció passar de l’escala petita a l’escala gran”. Són escultures que van generar algunes crítiques “però que el final la gent ha acabat fent-les seves”.

El David i Goliat, tombat pel Glòria, tornarà a ser enlairat un cop es solucioni el problema de la pròtesi de genoll vençuda pel vent huracanat. Aquesta escultura és un encàrrec que va assumir tot i ser conscient de la dificultat de competir visualment amb dos gratacels, la font i la xemeneia que l’envolten. “Vaig pensar en una escultura que obligués a la gent a aixecar el cap per veure la màscara i que permetés transitar per sota. Sempre hi ha hagut aquest risc de la fragilitat, de si cau o no cau, de que un dia vindria una ventada i la policia m’aniria a buscar”. Fins que va passar. El gegant de 160 metres quadrats i nou tones va doblegar el genoll. La inspiració li arriba a l’artista treballant i de vegades fruit de petits detalls. Pel monument dels castellers , que no volia que fos carrincló a base de ninots que munten uns damunt els altres, es va inspirar en la malla de les ampolles de Marqués de Riscal una nit que portava vi a casa d’uns amics. “La referència folklòrica no m’interessava, volia donar-li una dimensió mítica, de 30 metres en lloc de 15”. La va voler encabir a la petita plaça de Sant Miquel per integrar-la en el rovell de l’ou artístic-històric de Barcelona, entre mig del gòtic, el renaixentista i el neoclàssic.

Com molts artistes ha patit canvis de caràcter I de ganes. Influït per Antoni Tàpies, que el va descobrir, va arrencar la carrera l’any 1966, però l’any 1969 la deixaria interrompuda deu anys. Ara porta quaranta anys seguits de creació i encàrrecs no li manquen: “No ofereixo res, em venen a buscar i sempre dic que sí”. Com a aquesta entrevista.

 

La campanya #joimpulsotalent permet fer aportacions econòmiques per apadrinar talent d'una forma molt senzilla, ara i aquí.