No tothom té perquè saber-ho, encara que tampoc no és cap secret. L’escriptor i advocat Jordi Cabré i Trias (Barcelona, 1974) és nebot de Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946). Aquest tipus d’informacions, de fet, no acostumen a tenir relleu informatiu, però és pertinent esmentar-ho en ocasió de la publicació, per part del primer , de Xavier Trias. En conclusió (Ara Llibres, 2024) un recull de converses i reflexions entre Cabré i Trias en que la relació oncle-nebot té la seva transcendència. I és que no tothom es pot permetre el luxe de referir-se a l’alcalde Trias com en Xavier, ni té prou confiança per convertir un volum que d’alguna manera vol ser el testimoni polític final de Trias en un intercanvi d’opinions i una comparativa de posicionaments polítics amb un suggestiu rerefons generacional. Ni molt menys fer bromes sobre la particular dicció de Trias!
I és que aquest En conclusió parteix de la premissa que Trias deixarà aviat la política activa a l’Ajuntament de Barcelona -tot i que de moment va encavalcant pròrrogues-, i per això és el moment de confegir aquest llibre testimonial on, en l’ambient distès que segurament Cabré pot aconseguir com ningú, repassar la seva trajectòria política salpebrada de confessions, rampells d’humor i lamentacions pels mals moments -des del fals compte suïs fins a la jugada de Collboni per arrabassar-li l’alcaldia amb el ja famós “que us bombin a tots!”-, i encara treure’s alguna espineta històrica, com “la jugada de Pere Esteve”. I per sobre de tot, Trias aprofita, amb la complicitat de Cabré, per treure pit de la seva gestió com a conseller de Sanitat, amb la creació del Sistema Català de Salut.
Totes aquestes consideracions són les que serveixen a Cabré per anar bastint un retrat del Trias polític: bonhomiós, negociador i pactista, però també segur en les seves conviccions, ambiciós en els seus reptes i convençut dels seus assoliments. Resumint, la filosofia política de Trias segueix aquests principis: “Pactar no és perdre”; “només es pot pactar des de les conviccions profundes”; “pactar una rendició és un error”; “no pots esperar la rendició de l’adversari”; “el pacte ideal és el pacte possible”, i, com a colofó “si incompleixes els pactes, l’altre tard o d’hora se t’acabarà girant en contra”. I amb tot aquest bagatge, Collboni no ha volgut pactar amb ell.
Ara bé, aquesta semblança de Trias serveix també, i de quina manera, perquè l’escriptor -col·laborador habitual d'ElNacional.cat- hi digui la seva, confrontant arguments polítics, posicionaments vitals i comparant perspectives sobre un independentisme que tots dos professen però des d'enfocaments diferents. Atenció al concepte de “no-dependència” de l’oncle davant el maximalisme del nebot. De fet, dues maneres diferents de fer i pensar, sovint complementàries, que fins i tot es barregen al llibre, on de vegades es fa difícil esbrinar on acaba un i on comença l’altre. Cabré no ha volgut limitar-se al paper de biògraf ni molt menys al de taquígraf, i precisament aquest és el valor d’En conclusió, un llibre que ens acosta a la personalitat política d’un Xavier Trias passat pel tamís d’algú que, amb afecte familiar però sense amagar divergències, s’esplaia en llibertat. “De vegades sembla que tots els barcelonins siguem nebots seus” afirma Cabré. Potser és una mica això, sí.