Sempre s’ha dit que el cinema és una fàbrica d’il·lusions, on es fa possible allò que no ho és. Com a gran plató cinematogràfic, Barcelona també ha generat il·lusions, però sobretot, moltes localitzacions, i de tot tipus, des de grans espais paisatgístics fins a interiors rutinaris, passant per tot tipus d’entorns històrics. Amb tot, al cinema no tot és de veritat i sovint ens fan passar bou per bèstia grossa, fent-nos creure que som en un lloc quan, en realitat, som en un altre. Ara, el llibre Catalunya, plató de cinema (Viena Edicions, 2023), revela una quarantena d’espais cinematogràfics catalans, part d’ells barcelonins, i també descobreix com alguns d’aquests platós no estan situats on sembla que són.
El periodista i escriptor Daniel Romaní (Barcelona, 1966), autor, entre d’altres, de Castells de Catalunya (2020) i Cases amb història (2021), on oferia una selecció de cases amb inquilins notables i, a més, visitables, ofereix ara 38 espais on s’han filmat pel·lícules o sèries i han convertit el país en un gran plató. Valguin d’exemple els escenaris de Gràcia on es va rodar La plaça del Diamant, el castell de Cardona de Campanades a mitjanit, el far empordanès de La luz del fin del mundo o el castell de Begur de De sobte, l’últim estiu. Ara bé, com ja s’ha indicat, hi ha quatre localitzacions cinematogràfiques que semblen de Barcelona, però no ho són.
‘La ciutat dels prodigis’ i el Liceu de Reus
La pel·lícula La ciutat dels prodigis de Mario Camus de 1998, basada en la novel·la homònima d’Eduardo Mendoza està principalment ambientada a la ciutat de Barcelona en el període que va del 1888 al 1929, és a dir entre les dues grans exposicions. La trama, els personatges i l’escenari són eminentment barcelonins, però hi ha un detall que pot fer arrufar el nas als entesos. Les seqüències del Gran Teatre del Liceu es van filmar al… Teatre Fortuny de Reus. De fet, es tracta de dos espais semblants, però gravar al teatre líric de Barcelona era ben complicat en aquell moment, tenint en compte que es va cremar el 1994 i no es va reinaugurar fins a l’any 1999. Per les seves semblances, Camus va triar el de Reus i va fer el fet.
El dia que van afusellar Companys a Hostalric
L’any 1979 Josep Maria Forn va dirigir Companys, procés a Catalunya amb Luis Iriondo en el paper del president de la Generalitat que va acabar afusellat en un fossat del castell de… Montjuïc? Doncs no, en la ficció representa que va ser així, tal com va passar realment, però la filmació es va fer a la fortalesa d’Hostalric. Pensem que era el 1979 i els militars encara posaven el sabre sobre la taula a l’hora de negociar qualsevol cosa, i el castell de Montjuïc tot i estar cedit a la ciutat de Barcelona, encara estava sota jurisdicció militar, i els uniformats no van permetre que es rodés l’execució del president de la Generalitat al lloc dels fets. La solució, desplaçar-se setanta quilòmetres fins a Hostalric (Selva) i filmar a la fortalesa, que també té baluards i fossats i amb la màgia del cinema va passar com si fos plenament barceloní.
Verdaguer, il·lustre resident de Vilanova i la Geltrú
Jacint Verdaguer va ser durant quinze anys veí de la Rambla de Barcelona, ja que era hoste del Marquès de Comillas, amo del Palau Moja, edifici que fa cantonada amb el carrer de Portaferrissa. Ara bé, a la pel·lícula L’enigma Verdaguer, dirigida per Lluís Maria Güell i estrenada el 2019, es va optar per filmar els interiors a la seu del Museu Romàntic Can Papiol, situat a la finca senyorial del mateix nom de Vilanova i la Geltrú i que reuneix força semblances amb el palau de la Rambla barcelonina i menys inconvenients, ja que el palau Moja és seu de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat i és plena de despatxos i funcionaris treballant. Així que, a la ficció de la ficció, Verdaguer va viure un temps a Vilanova i la Geltrú.
Modernisme vilafranquí que passa per barceloní
No serà per falta de cases modernistes a l’Eixample de Barcelona, però per al rodatge de la sèrie Habitacions tancades, de Lluís Maria Güell basada en una novel·la de Care Santos i estrenada el 2015, no es va triar cap edifici barceloní, tal com demanava la trama, sinó la Casa Miró, un edifici també modernista, però de Vilafranca del Penedès. Malgrat estar situada al Penedès, la casa serveix igualment per explicar les vicissituds d’una família burgesa barcelonina a cavall dels segles XIX i XX i té, a més, un component familiar, ja que va ser obra de l’arquitecte Santiago Güell, besoncle del director de la sèrie.
