El carrer Bellesguard de Barcelona, situat al districte de Sarrià-Sant Gervasi, té diversos punts d’interès, el més conegut dels quals és la torre Bellesguard, important obra d’Antoni Gaudí. Una construcció que rememora la grandesa medieval de Catalunya amb uns resultats molt sorprenents. A la mateixa alçada però a l’altra banda del carrer es pot observar un viaducte gaudinià fet amb el mateix estil que els més coneguts del Park Güell. Ara bé, si es baixa una mica més pel carrer en direcció mar, el passejant inquiet trobarà un tercer punt d’interès en una construcció que per fora ofereix només una anodina portalada entre parets de formigó sense gaires indicacions del que es pot trobar dins.
De fet, aquesta entrada tan aviat podria ser la d’un recinte industrial d’última generació com la d’un refugi per a una guerra nuclear, però no és ni una cosa ni l’altra, sinó que és la porta d’accés a una de les edificacions més insospitades de la ciutat de Barcelona, tant pel seu ús original, com per la història del seu redescobriment i rehabilitació així com, malauradament, per la seva situació d’absoluta inutilitat. Ras i curt un equipament perfectament restaurat i a punt de ser utilitzat per a… no se sap ben bé què. Amb tots vostès, el Dipòsit del Rei Martí.
Situat al carrer Bellesguard, 14, al barri de la Bonanova, el Dipòsit del Rei Martí és una gran cisterna d’aigüa. Bàsicament, es tracta d’un quadrat de 30 per 30 metres, dividit en set naus longitudinals sostingudes per 30 columnes, tot de maó i volta catalana construït a la segona meitat del segle XIX. És a dir, una sala hipòstila subterrània que cal imaginar en algun moment plena d’aigua -la capacitat és de més de 2.000 metres cúbics- provinent d’una mina de la zona documentada ja el 1361. Qui hagi visitat la cisterna Yerebatan d’Istambul s’en pot fer una idea, malgrat que la barcelonina és setze vegades més petita i com a molt la meitat d’alta.
Una edificació oblidada
En tot cas, després d’una important rehabilitació l’any 2015 per part de l’estudi Archikubik, l’espai està en perfectes condicions d’ús, el problema és que no se sap ben bé perquè, més enllà de ser punt habitual de visita del festival d’arquitectura Open House. Anem a pams, el nom de dipòsit del Rei Martí és un nom modern que se li dona per la proximitat amb la Torre Bellesguard, emplaçada on hi havia el castell del mateix nom, última residència del rei Martí l’Humà, l’últim monarca de la casa de Barcelona, que va morir el 1410. Per tant, no som davant d’una obra medieval per bé que hi ha documentada l’existència d’una font a mitjans del segle XIV.
El dipòsit és una edificació escripturada l’any 1876 dins una sèrie d’obres hidràuliques destinades a proveir d’aigua la zona de la Bonanova. És a dir, originalment servia per emmagatzemar l’aigua provinent de la mina, no d’aigües pluvials, i es va canalitzar el 1927 per redirigir-la a l’abastiment dels veïns de la zona. Ara bé, la singularitat de la construcció és que l’edificació, semienterrada al vessant de la muntanya, va quedar en desús a partir del 1968 i completament oblidada. Per sobre hi va créixer un bosc de pins i la parcel·la va quedar sense edificar com un espai adjacent a la torre gaudiniana.
El cas és que en data tan recent com el març del 1997, en el marc de la construcció d’habitatges unifamiliars a la zona, va aflorar l'edificació. Segons va recollir ‘La Vanguardia’ en el moment de la troballa ja es va començar a estudiar la seva rehabilitació i fins i tot cita la intenció de l’aleshores regidor del districte, Jaume Ciurana, de reconvertir-la en algun tipus d’equipament cultural. Amb tot, la somiada rehabilitació va haver d’esperar anys, ja que no va tenir lloc fins a l’any 2015, en una de les últimes intervencions del mandat de Xavier Trias -i amb Ciurana com a regidor de Cultura-. I només es va intervenir a l’interior, però no a l’exterior, encara pendent de reurbanització.
Obert un cop l’any?
Com ja s’ha dit, el dipòsit del Rei Martí és un espai visitable durant el Festival d’Arquitectura 48Open House, que va tenir lloc el passat cap de setmana. El problema és que la seva activitat no va gaire més enllà d’aquestes jornades de portes obertes a les visites del públic. Tot i que es tracta d’un espai rehabilitat i modernitzat, amb jocs de llums que poden realçar la construcció, i amb un tractament de la sonoritat que li ha eliminat la peculiar ressonància original, l’Ajuntament de Barcelona, que gestiona l’espai, no sap ben bé què fer-ne. De fet, la mateixa web del consistori el considera un ‘espai cultural polivalent’, però sense definir-ne gaire més l’ús.
Cal tenir en compte que es tracta d’una sala plena de columnes, la qual cosa resta visibilitat per a determinats tipus d’espectacles o cerimònies que s’hi puguin dur a terme, així mateix, com li passa a l’obra de Gaudí situada just una mica més amunt del mateix carrer, està situada lluny dels espais de centralitat no només de Barcelona, sino del mateix districte de Sarrià-Sant Gervasi, cosa que fa que l’accés en transport públic es limiti a tres línies d’autobús i, una mica més lluny, l’estació d’FGC d’Avinguda Tibidabo. Un lloc prou allunyat per fer-hi exposicions. Amb tot, ha estat recentment reivindicat per Junts per Catalunya com un dels espais en desús del districte que el govern Colau té abandonat. Fins quan?
Barcelona xocant
En tot cas, el Dipòsit del Rei Martí entra per dret propi en el catàleg de les construccions més sorprenents d'una Barcelona sempre xocant, on hi ha lloc per a contemplar el Guernica de Picasso al seu emplaçament 'original', visitar una cotxera prefabricada a la falda de Collserola, gaudir d'un temple neoclàssic al cor de l'Eixample, admirar la bellesa d'un gratacel brutalista, descobrir que al costat del Palau de la Música hi ha una altra joia modernista o jugar a trobar el drac amagat de l'obra més catalanista de Gaudí.