No es pot dir mai l’última paraula sobre l’obra d’un artista, i menys si es tracta d’algú com el fotògraf Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998), integrant de la gran nissaga fotogràfica dels Català, juntament amb Pere Català Pic (Valls, 1889 – Barcelona, 1971), a més de germans i descendents. Si fa uns mesos era notícia, una molt bona notícia, que el Departament de Cultura de la Generalitat havia adquirit el fons fotogràfic Català-Roca, format per 167.701 negatius en blanc i negre i color, 3.109 diapositives a color, prop de 14.000 fulls de contacte i 2.000 còpies d’època d’autor, ara és notícia l’edició d’un llibre que Català-Roca va deixar maquetat i pràcticament enllestit, La Pell de Barcelona (Grup Enciclopèdia - Ajuntament de Barcelona, 2023), un particular homenatge del pintor a la ciutat que fins veu la llum quan ja ha passat un quart de segle de la seva mort.
Es tracta d’una obra de fotografia total, ja que és un volum que només conté imatges, sense cap text, tal com volia Català-Roca, que s’acompanya d’un llibre annex amb textos de context a càrrec de la historiadora de la fotografia Laura Terré; Guim Costa Calsamiglia, degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya; el cronista Lluís Permanyer; un fragment de les memòries del mateix Català-Roca, i un article del músic i fotògraf Andreu Català Pedersen (Barcelona, 1963), fill de Francesc Català-Roca. Aquest últim atén un equip d’ElNacional.cat al Cafè de l’Òpera de la Rambla de Barcelona, un espai prou cèntric que reflecteix l’estima de Català-Roca per la ciutat: “Estava absolutament enamorat de Barcelona”, afirma amb el llibre a les mans, una gran mostra de l’amor del fotògraf per la ciutat. L’acompanya en l’entrevista, per contextualitzar l’obra, Joan Ricart (l’Hospitalet de Llobregat, 1969), director editorial d’Enciclopèdia Art i Grans Obres.
Primer de tot, com s’ha d’entendre aquest llibre que, per una banda, és un volum només fotogràfic i per l’altra conté tot de textos contextualitzadors?
Joan Ricart: És una coedició d'Enciclopèdia i l'Ajuntament de Barcelona i va ser una troballa així com per atzar, perquè volíem fer un altre llibre, però l'Andreu va recordar que hi havia les fotografies d'una maqueta inèdita del Francesc Català-Roca, que havia treballat durant molts anys i quan l'arxivera del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ens la va portar i vam veure que aquell material era molt interessant, vam canviar de projecte. Ha estat una edició molt difícil perquè els negatius s'han hagut de netejar i restaurar, amb una tasca d'edició gràfica molt important i amb el criteri principal de l'edició que ha estat la fidelitat absoluta als desitjos de Català-Roca, que sempre havia volgut fer un llibre net de textos, sense cap mena d'intervenció externa.
Sempre van saber que existia aquest llibre o va ser una sorpresa?
Andreu Català: Al seu despatx tenia uns prestatges en què tenia potser mitja dotzena o vuit projectes, un sobre imatge, un sobre personatges, un altre de blanc i negre, un altre de color... I evidentment en tenia un de Barcelona, perquè estava absolutament enamorat de Barcelona, que coneixia des que l'any 31 va venir la família. Aleshores, aquí teníem, per exemple, una maqueta de tauromàquia, tenim una altra maqueta de Nova York, però diguem que aquest és un llibre que comença l'any 48, on hi ha fotos de les que li van servir per guanyar el Premi Ciutat de Barcelona, com l'Estació de França, i fins als darrers mesos que va poder anar per Barcelona i va fer fotografies amb la càmera petita.
Encara hi ha alguna obra inèdita que podria veure la llum en un futur?
A.C.: Sí, per exemple, una tauromàquia per vegans. Ell estava a favor més del toro que del torero, és un tema molt sensible i ell va fer una tauromàquia extraordinària, i no ho dic només perquè sigui el seu fill.
Quin discurs visual recull La pell de Barcelona?
A.C.: Es veu clarament que comença amb les entrades de les cases. Això són coses que es veuen a l'entrada. Són figures que hi ha a la façana que sembla que et saludin en entrar. I si anem al final de tot, són precisament les tanques, és el final. Ell sempre treballava per l'espectador intel·ligent i que anés descobrint. O sigui, ell es considerava un professional. Era una persona que s'havia anat al món a veure informació rellevant, era capaç de captar-la, era capaç de transmetre-la i esperava que realment hi hagués un públic interessat, no simplement una persona que deglutís, sinó que mirés les fotografies com qui mira un mirall i s'interroga a si mateix. La persona que s'interroga, com més temps hi passes, descobreix coses noves. Fa falta aquesta actitud proactiva del públic, no simplement un consumidor o una persona que vegi etiquetes.
No és una paradoxa el fet que Francesc Català-Roca faci un llibre només de fotos, i després calgui un llibre de text per contextualitzar-ho?
J.R.: És com una obra autònoma, és a dir, això és com un facsímil, fins i tot el títol aquí és com realment a ell li hagués agradat, és el títol en català i ja està. El que hem fet és intentar ser molt, molt fidels al que ell volia, i ell ho expressa a les seves memòries. Hi ha un fragment que es reprodueix aquí, on ell expressa el seu desig de fer La pell de Barcelona i fer-lo així, un llibre sense textos. Ens va semblar que el que havíem de fer era respectar l'autor i tractar-lo com aquest doble artista que és, en fer la foto i en combinar-la. En aquest cas, l'únic que vam fer és el mateix format de les seves cartolines, el mateix ordre amb què ho vam trobar, hem afegit només una coberta amb la tela que ell acostumava a utilitzar en els llibres de Destino. Però també ens semblava que no explicar res d'això quedava coix, per això tot plegat ens posa en context i posem els peus de foto i expliquem el procés de tot això, que és important també per entendre el llibre.
Barcelona és un festí per una persona que té ansietat de veure coses. És una invitació constant a reflexionar"
Com definiríeu la relació de Francesc Català-Roca amb Barcelona? S'ha dit que era el gran retratista de Barcelona.
A.C.: Hi ha poques ciutats que tinguin restes romanes, un barri gòtic, una vila olímpica, un modernisme... A part d'haver sigut un dels ports importants del Mediterrani en contacte amb tot el món. Hem estat en contacte amb tot arreu del món i en aquest llibre, per exemple, surten fotos que mostren que hi havia gent que no sabia parlar ni llegir perquè es veu, per exemple, una botiga que té una camisa a la façana, o una aixeta, o sigui, era tot molt visual. Barcelona és un festí per una persona que té ansietat de veure coses. És una invitació constant a reflexionar. Català-Roca fa un llibre per la persona inquieta que vegi que pugui passar hores mirant i reflexionant com qui està davant d'un mirall preguntant-se què ets tu, doncs depèn del que busquis a la fotografia descobriràs com ets tu.
En un dels fragments del llibre el mateix Francesc Català-Roca diu que la intenció del llibre és "mostrar el pas del temps a les façanes de la ciutat", però al final no és només un llibre de façanes.
A.C.: Es diu La pell de Barcelona i la pell implica tacte, implica vista, implica olor. Si has estat a la Boqueria, implica també fins i tot l'olor, deixar-se captivar per les formes. La llum que acaricia i que ens explica, és un festí, tal com era anar amb ell pel carrer i dir: "Fixa't allò d'allà, ara ho veiem molt bé i ens ha cridat l'atenció perquè és el moment òptim de llum, d'aquí a cinc minuts passaràs per aquí i ni t'adonaràs que existeix això". I té una frase que a mi em fa molta gràcia, que algú s'ho pot prendre malament, però deia: "Fer diners és molt fàcil, l'únic que cal és que estiguis les 24 hores pensant en fer diners i acabaràs fent diners, i jo soc bon fotògraf perquè em passo les 24 hores, 365 dies a l'any pensant en fotografia, per això sé de fotografia" i realment anava molt avançat. Fa 25 anys que va morir, però és que això és d'una qualitat extraordinària.
També s'esmenta en algun moment del llibre que pràcticament mai va arribar a preparar fotos excepte algun cas puntual. Potser són preparades en el sentit d'esperar el moment adequat.
A.C.: El truc de Català-Roca és que no és una persona, són dues. Hi ha el Pere Català Pic, el seu pare, que ja era una persona que li hauria agradat ser filòsof. Tots dos, el Català Pic als 12 anys, el Català-Roca amb la guerra als 13 anys, no van poder continuar els estudis. No obstant això, van continuar tota la seva vida amb inquietuds i estudiant molt. Ell deia, tu fas una casa, fas un quadro, fas una cançó, però en cap cas la fotografia també la pots fer; pots agafar una persona, vestir-la o no sé què, un objecte aquí, moure de lloc, però també ho pots captar, i això no ho pots fer amb la pintura, no ho pots fer amb les coses. Ja als anys 20-30 Català estava al mig de tot això, volia trencar amb la tradició pictòrica. Com si les fotografies haguessin de ser hereves de la pintura. No, la fotografia té unes possibilitats que no tenen les altres expressions artístiques. Català-Roca volia que la fotografia s'expressés al màxim. Per això, en els seus llibres, si hi ha paper, arriba fins al final. No has de posar una foto aquí emmarcada en blanc com si fos un gravat. Un gravat el fan i després tallen el paper que sobra, però en fotografia, fes-la gran. Per això les seves primeres exposicions de l'any 53 ja són grans, amb grans plafons. Ell no volia engabiar les fotografies dintre d'un marc, un vidre o un paspartú. Sempre buscava la màxima expressió.
Quina relació professional va tenir vostè amb el seu pare? Al seu text del llibre escriu que "estàvem generacionalment distanciats però vam acabar sent grans amics". Des del punt de vista professional, com va ser la relació?
A.C.: Recordo ja als 12 anys acompanyar-lo a reproduir quadres, pintures de l'Antonio Saura a Conca. L'ajudava a fer els muntatges de pel·lícules, o sigui, ja tenia les manetes per fer servir l'empalmadora, la truca, la moviola... Pensem que aquí estàvem en una dictadura, però, en canvi, la meva mare era danesa i venia d'un lloc molt més avançat. Hi havia força diferència d'edat, però es van separar i jo als 15 anys, tot i que ell tenia la custòdia, me'n vaig anar a viure amb la meva mare. Teníem maneres diferents de veure-ho. Jo me'n recordo de petit anar pel carrer i veia com algú li donava calbots a un nen, el conegués o no. Hi havia unes coses que es donaven per assentades, un masclisme imperant, una jerarquia, una ostentació de poder. Jo si veia el meu pare quan esbroncava amb un treballador, potser era una cosa normal aleshores, però a mi no m'agradava veure quan esbroncava el meu germà. Però el pare va saber evolucionar. I per això vam acabar sent grans amics, perquè vam arribar a compartir del 76 al 98, més de 20 anys de col·laboració, de treball, d'escriure-li les cartes, d'acompanyar-lo. I ell veia, mira, això estaria bé fer-ho, no sé què, i pam, ja tenia una càmera preparada per fer fotografies. Jo l'admirava moltíssim com a fotògraf, moltíssim.
Al final de l'any passat, el Departament de Cultura va comprar l'arxiu Francesc Català-Roca. Quina valoració en feu?
A.C.: Ens hem de felicitar tots, perquè imagineu-vos, per exemple, en Gaudí mor l'any 26 i 10 anys més tard li cremen l'obrador a la Sagrada Família i es perd material. De Bach també resulta que va haver-hi partitures que van aparèixer en un mercat que les feien servir per embolicar la carn. La família som conscients que és un cas extraordinari.
Amb quina doble pàgina es queden cadascun de vostès?
J.R.: A mi, la que m'agrada molt és la de la publicitat i el pantocràtor, tot el llibre és ple de jocs que proposa el Català-Roca, hi ha moltes dobles pàgines, és a dir, és doblement artista, és fer la foto, però aquí també és en combinar-les, no? I hi ha moltes coses que et fan com rumiar. Què em volia dir amb aquesta doble pàgina?
A.C.: És que qualsevol m'agrada. Mira, ja has triat aquesta, doncs mira, la que surt de la Fundació Miró i la vaileta. Mira, aquí parlàvem de les persones. Sí, exacte. Això també és pell de Barcelona. Oh, mira, aquesta que és... Cada vidre d'aquests té la mateixa mida i és negre, però no, aquí no, tu has d'adonar-te que el Català ha vist una cosa, però si això té més colors que l'Arc de Sant Martí, a veure, busco la de la Fundació, oh, és que no pararia, totes. Però he dit aquesta de la vaileta... serà l'última que surt. Mi-te-la. Miró és color. I, en canvi, aquí, l'entrada dels arcs aquests que hi ha a la Fundació Miró, que precisament la Fundació Miró està en l'indret de Barcelona on els colors són més vius, és meravellós, doncs aquí la gamma de grisos.