Els episodis de pluja de les darreres setmanes, focalitzats en els dies 16 i 29 setembre, i especialment en el cap de setmana del 3 i 4 d'octubre, van suposar precipitacions acumulades a Barcelona de l'ordre d'uns 280 litres per metre quadrat en conjunt, aproximadament una mica menys de la meitat del que habitualment plou a la ciutat, que és de mitjana uns 600 l/m² anuals. Els forts aiguats van ocasionar problemes i afectacions en diversos punts de la xarxa viària, com a la ronda de Dalt, i també a la xarxa de Metro, però en general no es van reviure episodis d'inundacions en grans àrees de la ciutat; fins i tot el nou col·lector de Vila i Vilà va evitar les tradicionals inundacions de la part baixa del Paral·lel.
Ara bé, com s'ho fa una ciutat com Barcelona per evitar inundacions en episodis històrics de pluja? La resposta es troba en una xarxa d'infraestructures estratègiques que, en definició de la primera tinenta d'alcaldia, Laia Bonet, "no es veu, però es nota". Es tracta de quinze grans dipòsits, la majoria subterranis, pensats expressament per acumular aigua de pluja de manera que el sistema de clavegueram, la via normal de drenatge de la ciutat, no se saturi. La capacitat conjunta de la xarxa és d'uns 500.000 metres cúbics d’aigua i els dies 3 i 4 d'octubre va absorbir més d'un milió de litres, omplint-se i buidant-se dues vegades i mitja.
Com funciona aquest sistema?
Aquests dipòsits tenen com a objectiu principal captar com més aigua millor en un temps mínim durant episodis de pluja torrencial. D'aquesta manera, es redueix el cabal que circula per la xarxa de clavegueram, s'evita que aquesta es desbordi o que l'aigua surti pels sobreeixidors, i es mitiga el risc d'inundacions als carrers. Segons han detallat aquest dijous al matí tècnics de Barcelona Cicle de l'Aigua (BCASA), el funcionament d'aquestes grans estructures d'emmagatzematge s'emmarca en un pla dissenyat a partir dels anys noranta per optimitzar el drenatge urbà. La seva mecànica consisteix a retenir temporalment les aigües pluvials i alliberar-les de manera gradual quan la intensitat de la pluja minva, que permet que el clavegueram les pugui assumir i conduir adequadament cap a les depuradores.
Un bon exemple és el dipòsit del parc de Joan Miró, situat sota del parc del mateix nom i que exemplifica clarament aquesta idea que es tracta d'una xarxa estratègica "que no es veu, però es nota". Des de la superfície d'aquest parc de l'Eixample costa imaginar l'existència d'un gran dipòsit subterrani, en aquest cas de 55.000 m³ de capacitat —no és el més gran, ja que a la Zona Universitària ni un que supera els 100.000 m³—, però entrar a l'interior és com entrar en una catedral de l'aigua, amb unes columnes que s'eleven marcant la grandiositat d'un espai dissenyat no per ser vist —tot i que val la pena la visita—, sinó per dues funcionalitats molt específiques, la primera, evitar inundacions als carrers, i la segona, evitar abocaments al mar sense passar per la depuradora.
En el cas de Joan Miró, hi ha dos dipòsits, equivalents en conjunt a 22 piscines olímpiques. Un d'ells, situat en una zona superior, és el primer a omplir-se i està a la cota de la xarxa de clavegueram del carrer Tarragona, de manera que serveix per retenir l'aigua sobrant en cas de pluja intensa i després es torna a buidar per simple gravetat a la mateixa xarxa de clavegueram, que porta l'aigua fins a la depuradora, en aquest cas la del Prat de Llobregat. El segon dipòsit, molt més profund, s'utilitza només quan el primer ja està ple, ja que en estar en una cota inferior necessita bombes per buidar-se. Aquest dipòsit, com la resta, reté l'aigua fins que la intensitat de pluja disminueix i les clavegueres poden assumir-la, funcionant com a magatzems antiinundació.
On hi ha els dipòsits?
Subterranis en la seva gran majoria i ubicats habitualment sota parcs i places públiques, la major part d’aquests dipòsits d’aigua pluvial no queden a la vista ni solen ser visitables. Així i tot, constitueixen infraestructures de grans dimensions localitzades en punts clau de la ciutat. La xarxa inclou tretze instal·lacions d'aquest tipus, a més de dues a cel obert dissenyades com a llacs en parcs públics. A continuació es detallen els dipòsits de retenció d’aigües pluvials de Barcelona juntament amb la seva capacitat màxima d’emmagatzematge:
- Parc del Poblenou (1.400 m³) A cel obert
- Escola Industrial (27.000 m³) Enterrat
- Zona Universitària (105.500 m³) Enterrat
- Bori i Fontestà (71.000 m³) Enterrat
- Doctors Dolsa (50.500 m³) Enterrat
- Diagonal Mar (17.500 m³) A cel obert
- Parc Central Nou Barris (14.000 m³) Enterrat
- Parc Joan Miró (55.000 m³) Enterrat
- Taulat (51.000 m³) Enterrat
- Plaça Fòrum (800 m³) Enterrat
- Fira M2 (1.600 m³) Enterrat
- Urgell (14.800 m³) Enterrat
- Rieres d’Horta (65.200 m³) Enterrat
- Porta Firal (1.070 m³) Enterrat
- Espinagosa (650 m³) Semi-enterrat
Objectiu estratègic: arribar a 55 dipòsits
En el marc del Pla Director Integral de Sanejament de Barcelona (PDISBA), està previst augmentar la xarxa de 15 a 55 dipòsits, amb un en construcció, el de Prim, que entrarà en servei el 2028, i 29 més previstos, amb reserves de sòls ja fetes. Es tracta d'una inversió estratègica a llarg termini amb un cost aproximat de més de 300 milions d’euros que, vistos els últims episodis de pluges intenses i la certesa que es repetiran en el futur, no serà debades. Els primers a la llista de futurs dipòsits se situaran a Vallcarca, la Sagrera i Bac de Roda.