A la ciutat de Barcelona hi ha onze cementiris, per bé que dos d’ells, el de Collserola i el de Sants, no estan dins del terme municipal. Dels altres nou, dos són parroquials, el de Sant Genís dels Agudells i el de Santa Maria de Vallvidrera, mentre que dels altres nou recullen d’alguna manera l’evolució de la ciutat i dels pobles del pla, amb cementiris disseminats per diversos punts com Sarrià, Sant Gervasi, les Corts, Horta i Sant Andreu, que corresponen als municipis agregats. Encara en queden dos més per mencionar, un d’ells és el de Montjuïc, el més gran després del de Collserola i el que agrupa el conjunt de tombes de personalitats significatives de la vida barcelonina i catalana més importants. I el que falta per fer els onze, és el del Poblenou, que per moltes raons és el més destacat de la ciutat i el que paga més la pena de visitar.
Tots aquests cementiris s’omplen en jornades com la d’avui, dia de Tots Sants, el moment indicat al calendari per rendir culte als difunts, quan les tombes es netegen i es guarneixen de flors fresques, però més enllà de les visites de familiars i éssers estimats, els cementiris són espais que conformen part de la història de la ciutat, del seu desenvolupament i de la sempre complicada relació dels vius amb els morts. Ara bé, si un cementiri barceloní té tots els elements necessaris per copsar aquesta relació, en especial la continuïtat de les diferències socials més enllà de la mort, aquest és el del Poblenou.
El primer fora muralles
El cementiri del Poblenou, anomenat originalment Cementiri de l’Est i posteriorment Cementiri Vell en contraposició al de Montjuïc, va ser inaugurat el 1775 avançant-se uns anys al decret que obligava, principalment per motius sanitaris, a suprimir els cementiris parroquials de les grans ciutats, que eren el lloc habitual d’enterrament, i a crear-ne de nous en millors condicions de salubritat, tant pels vius, com pels morts. És per això que el cementiri del Poblenou no va ser en origen el cementiri de Sant Martí -a diferència de Sarrià, Sant Gervasi, les Corts, Horta i Sant Andreu, que sí tenien els seus-, sinó que va ser fundat ja com a cementiri barceloní, el primer fora muralles.
De fet, i aquesta és una curiositat poc coneguda, els terrenys que conformen el cementiri van ser agregats per decret a Barcelona, així com l’actual avinguda Icària, que connectava la instal·lació amb la ciutat. En tot cas, durant la Guerra del Francès va ser pràcticament destruït per les tropes napoleòniques i va haver de ser reconstruït just després, entre els anys 1816 i 1819, de la mà de l'arquitecte italià Antonio Ginesi, tot i que va ser ampliat entre 1849 i 1852. Fou el principal cementiri barceloní fins a la inauguració a finals de segle XIX del de Montjuïc. En l’actualitat s’estructura en un avantcementiri amb un jardí i quatre departaments i s’organitza a partir de dos carrers, a la intersecció de les quals hi ha el monument dedicat a les víctimes de la febre groga que va assolar Barcelona l’any 1821.
Clara divisió social
Ara bé, si una circumstància destaca en aquest cementiri és que a diferència del macrocementiri de Collserola, on no hi ha gaires diferències entre els milers de nínxols, al del Poblenou es veu d’un cop d’ull les diferències socials que van marcar les vides dels difunts i també la seva mort. Així entre fileres i fileres de nínxols d’alguns dels departaments, en destaca tota la part ubicada més al fons, que és el gran cementiri de la burgesia barcelonina, on s’ubiquen els panteons de les grans famílies industrials, d’indians i d’allò que abans se’n deia ‘prohoms’ -amb nul·la perspectiva de gènere- de la ciutat, entre ells diversos alcaldes.
Ara bé, en aquest cementiri també hi ha lloc per la devoció popular i en aquest sentit un dels aspectes més destacat és el nínxol del ‘Santet’, el nom popular amb que es coneix Francesc Canals Ambrós (Barcelona, 1877 - 1899), un jove que exercia de dependent i va morir als 22 anys, a qui se li atribueix el poder miraculós de concedir desitjos. Enterrat en un nínxol senzill, a tot el seu voltant hi ha sempre un gran desplegament de flors i d’imatgeria religiosa, ja que de sempre ha estat objecte de gran devoció i per això a la seva tomba hi ha missatges manuscrits amb peticions concretes, que els i les fidels dipositen amb l’esperança que el ‘Santet’ pugui atendre els desitjos o necessitats que se li demanen.
El ‘Petó de la mort’, icona del cementiri
Un altre aspecte destacable d’aquest cementiri és la seva monumentalitat. Les famílies acabalades no escatimaven esforços a demostrar la seva situació econòmica als seus panteons, com una manera de diferenciar-se de les classes més humils, potser separats per pocs metres i amb una vida eterna a compartir, però sempre en tombes més monumentals. Així, estàtues, creus, petites capelles amb pinacles i altres elements ornamentals servien per marcar la diferència i singularitzar unes tombes per sobre de les altres. Tota la part més ‘burgesa’ n’està plena, però si una escultura crida l’atenció, aquesta és una que està fora del recinte més senyorial, és la coneguda estàtua del ‘Petó de la mort’.
“Mes son cor jovenívol no pot més / En ses venes la sanch s’atura y glaça / Y l'esma ja perduda, la fe abraça / sentint-se caure de la mort al bes”
Aquest són els versos de Verdaguer que es poden llegir al peu d’aquesta escultura feta en marbre blanc per l’escultor Jaume Barba l’any 1930 i situada a la tomba de la família Llaudet i Soler, una important nissaga de fabricants, en record de la mort, el mateix any 30, d’un fill adolescent. L’escultura es compon de dos personatges contraposats, la vida i la mort, que li fa un inquietant petó a la templa. La vida pren la forma d’un jove amb signes de feblesa als braços i el cap, metàfora d’allò que és fràgil i fugisser. Per sobre d’ell, un esquelet alat, que representa la mort, el sosté a punt de caure. En conjunt, una representació de l’esgarrifosa inapel·labilitat de la mort que forma part de la iconografia bàsica del cementiri.
Personalitats destacades enterrades
La nòmina de personatges il·lustres enterrats en aquest cementiri es força llarga i fins i tot alguns dels difunts tenen dedicats carrers a Barcelona. Algunes de les personalitats enterrades són Gabriel Bonaplata, fabricant d'indianes; Antoni Brusi i Mirabent, impressor i editor del 'Diari de Barcelona'; Antonio Ginesi, arquitecte, autor del projecte del cementiri; Josep Marià de Cabanes i d'Escofet, primer alcalde de Barcelona; Fèlix Torres i Amat, historiador de la literatura, Onofre Viada, promotor del tren Barcelona-Mataró; Bonaventura Carles Aribau, iniciador de la Renaixença; Francesc Permanyer i Tuyets, alcalde de Barcelona; Domingo Dulce y Garay, capità general de Catalunya; Teresa Prats i Vilanova, mare de Joan Prim i Prats.
Josep Anselm Clavé, compositor i escriptor; Francisca Soler de Ros, actriu; Salvador Maluquer i Aytés, alcalde de Barcelona; Josepa Massanés, poeta del romanticisme i la Renaixença; Evarist Arnús i de Ferrer, financer; Emili Pi i Molist, psiquiatre; Francisco de Paula del Villar, primer arquitecte de la Sagrada Família; Valentí Almirall, polític; Francesca Vidal i Guixà, primera superiora general de les Caputxines de la Mare del Diví Pastor; José Ruiz Blasco, pare de Pablo Picasso; Encarnació Colomina i Agustí, fundadora de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret; Manuel Porcar i Tió, alcalde de Barcelona; Eusebi Güell i Bacigalupi, industrial i mecenes.
Felipa Domènech i Ferrés, mare de Salvador Dalí; Narcís Oller, novel·lista; Josep Llimona, escultor; Umberto Guillaume ‘Antonet’, pallasso; Mary Santpere, actriu; Carolina Montagne Roux, modista; Josep Brangulí, fotoperiodista; Carmen Tórtola Valencia, ballarina; Isabel Güell i López, compositora; Maria Vila, actriu; Emília Baró i Sanz, actriu; Darius Rumeu i Freixa, alcalde de Barcelona; Lola Anglada, dibuixant i narradora infantil; Maria Llimona i Benet, escultora; Cast Sendra i Barrufet ‘Cassen’, actor; Mercè Vilaret, realitzadora de televisió; Benita Aizcorbe Bausili, periodista i feminista; Elsa Fàbregas, actriu de doblatge i Jordi Sabater i Pi, etòleg i primatòleg, entre d'altres.
Dades d'interès
El Cementiri del Poblenou es troba a l'avinguda d'Icària, 204 (Sant Martí), i el seu horari habitual de dilluns a diumenge és de 08:00 a 18:00 hores. Arribar-hi en transport públic és senzill amb el Metro, estació Llacuna (L4) i autobús, línies 59 (Poblenou – Plaça Reina Maria Cristina); H16 (Passeig de la Zona Franca – Fòrum Campus Besos); V27 (Passeig Marítim – Canyelles) i 136 (Passeig Marítim – Verneda). Com a tots els cementiris, l'entrada és lliure, però a més, s'ofereixen visites guiades els primers diumenges de cada mes al matí (cal fer reserva). Així mateix, dos cops l'any es fan visites nocturnes.
