El Parc de Joan Miró de Barcelona està d’actualitat per l’ocupació parcial com a zona logística de les obres de perllongament de l’L8 de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), entre les estacions de Plaça Espanya i Gràcia, una decisió que comportarà la tala d’un centenar llarg d’arbres i que ha comptat amb l’oposició frontal dels veïns, que han defensat la integritat del que va ser el primer parc de l’Eixample, inaugurat el 1982 en un districte que, un cop anul·lat l’esperit original del pla urbanístic d’Ildefons Cerdà en benefici de la construcció desmesurada, no disposava de cap espai verd per a ús dels seus veïns.

🔍 Barcelona perduda (I): l’espectacular i efímer hotel de Domènech i Montaner al port

💡 Barcelona perduda (II): la galeria soterrània que va passar de la lluminositat a la sordidesa

Polèmiques a banda, el fet és que si a principis dels anys vuitanta del segle passat es va poder habilitar un parc que té una extensió de quatre illes de l’Eixample és perquè anteriorment allà hi havia un equipament avui desaparegut, un capítol més d’una eventual guia de la Barcelona perduda que, en tot cas, afegeix un component a l’hora de reflexionar sobre la necessitat de conservar el patrimoni quan la seva desaparició suposa una millora per a la ciutadania. Només cal recordar que malgrat que el nom oficial del parc és el de Joan Miró, perviu un altre de popular, el de parc de l’Escorxador, en record de l’Escorxador General de Barcelona, la instal·lació gegantina que hi havia i que va quedar fora d’ús el 1979, quan tots aquells serveis van ser traslladats a Mercabarna, tal com havia passat anys enrere amb els mercats del Born i del Peix

Ara bé, com era tota aquell conjunt d’edificacions que ocupava la ‘superilla’ limitada pels carrers Tarragona, Aragó, Vilamarí i Diputació? Es tractava d’un complex format per dues grans naus envoltades d’edificacions construïdes en un espai que popularment s’anomenava la Vinyeta d’Hostafrancs. Construït el 1891 en l’espai de quatre illes de l‘Esquerra de l’Eixample, el disseny va anar a càrrec dels arquitectes Antoni Rovira i Trias i Pere Falqués i Urpí, que no eren precisament uns desconeguts. El primer va ser el guanyador del projecte d’Eixample organitzat per l’Ajuntament de Barcelona que va ser substituït a Madrid pel de Cerdà i constructor, entre d’altres, dels mercats de Sant Antoni, la Concepció i Hostafrancs. Pel que fa a Falqués i Urpí, se’l recorda, entre altres obres, pels bancs-fanals modernistes del passeig de Gràcia i els mercats del Clot i de Sants.  

escorxador visita lluis companys Gabriel Casas i Galobardes
L'Escorxador General de Barcelona durant una celebració que va comptar amb la presència del president de la Generalitat, Lluís Companys / Foto: Gabriel Casas i Galobardes - Arxiu Nacional de Catalunya
foto grup escorxadors anys 30 Gabriel Casas i Galobardes arxiu nacional catalunya
Un grup d'escorxadors posa pel fotògraf en una imatge dels anys 30 / Foto: Gabriel Casas i Galobardes - Arxiu Nacional de Catalunya

Com expliquen Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran al llibre El modernisme perdut. La Barcelona antiga (Editorial Base, 2013), es tractava d’un “equipament modèlic en el seu temps, inspirat en exemples italians i que va seguir les passes del construït a Saragossa el 1885”. “El de Barcelona era una construcció moderna, basada en l’arquitectura industrial mecanicista, que va tenir tanta fortuna a l’època modernista”, continua l’explicació, per afegir que el cos central eren “unes naus austeres, sense decoració afegida, si exceptuem les seves cobertes a dos vessants, de teules vidriades bicolors”. Es tractava, doncs, d’una estructura funcional amb detalls modernistes.

Un projecte mastodòntic desestimat al Besòs

Tot i que l’escorxador es va situar a l’Esquerra de l’Eixample, que a poc a poc aniria acumulant equipaments públics, alguns més desitjats que altres, com l’Hospital Clínic, el recinte de l’Escola Industrial i la Presó Model, el fet és que es va arribar a preveure un emplaçament molt diferent, a la zona coneguda com el Camp de la Bota i on ara s’aixeca el Parc del Fòrum, a tocar del Besòs. Així ho explica Carme Grandas a l’obra La Barcelona desestimada (Àmbit, 2017) on recorda que el projecte es va encarregar a l’arquitecte Josep Domènech i Estapà i que no havia d’ocupar les quatre illes que l’Escorxador General va acabar ocupant, sinó que havia d’ocupar “la superfície de 2,9 hectàrees, equivalent a vint-i-sis illes de l’Eixample”.

vista aeria plaça espanya anys 20 toros arenas escorxador ramon claret i artigues arxiu nacional catalunya
Vista aèria de la plaça d'Espanya als anys vint del segle passat. Es distingeix clarament la plaça de toros de les Arenes i, darrere seu, l'Escorxador General de Barcelona / Foto: Ramon Claret i Artigues - Arxiu Nacional de Catalunya
Parc Joan Miró / Foto: Carlos Baglietto
Vista actual del parc de Joan Miró, situat als terrenys que havia ocupat l'Escorxador General de Barcelona / Foto: Carlos Baglietto

Aquell projecte va ser desestimat i finalment es va construir el que es va conèixer com l’Escorxador General de Barcelona, que aglutinava en un sol recinte instal·lacions preexistents, com l’escorxador de porcs del carrer Pujades, el de vaques i vedelles del carrer Ocata -a l’entorn de l’Estació de França-, el de bous i bens a l’estació del Nord i un altre de porcs al costat del Pont dels Àngels -a la cruïlla entre el carrer Marina i l’avinguda Bogatell-. La necessitat de centralitzar tots aquells serveis i actuar d’acord amb nous principis sanitaris van afavorir la construcció d’un únic espai ubicat en un àmbit central de la ciutat.

Amb tot, aquella ubicació a tocar de la plaça d’Espanya va ser precisament la raó de la seva posterior desaparició, ja que amb el creixement de la ciutat i l’augment de la població, un gran equipament dedicat a la matança d’animals, per molt necessari que fos, també era força molest. Al voltant de l’escorxador apareixien negocis i serveis relacionats i “al seu entorn l'olor de bestiar era permanent i envaïa tot el barri”, segons detalla el blog Barcelofília en una entrada específica a aquella edificació. L’entrada en servei de Mercabarna suposaria la fi de l’escorxador, i també de tots els seus edificis.

No en va quedar ni una pedra

El 1979 l’Escorxador va quedar fora de servei i el primer govern municipal democràtic va trobar-se amb un gran espai que podia dedicar a ús veïnal. Això sí, ho va fer de forma radical. Si, per exemple, al parc del Clot s’han preservat estructures industrials preexistents, o al parc Central de Nou Barris s’ha monumentalitzat un tram d’aqüeducte, al parc de Joan Miró no va quedar pedra sobre pedra. Tots els edificis van ser enderrocats sense preservar cap vestigi ni llegat més enllà del nom popular. “L'any 1980 el Col·legi d'Arquitectes va fer públic el seu desacord i indignació envers la nul·la sensibilitat de l'ajuntament per conservar algun espai original d'aquell conjunt de naus i edificacions industrials”, assegura el blog citat.

Parc Joan Miró / Foto: Carlos Baglietto
La megaescultura 'Dona i ocell', de Joan Miró, reclam del parc que porta el nom de l'artista però que popularment es coneix amb el nom de Parc de l'Escorxador / Foto: Carlos Baglietto

Segons Grandas, inicialment hi havia el projecte de fer arribar el nou parc fins a l’avinguda de Roma, duplicant l’espai de l’actual parc, incloent-hi l’enderroc d’“un conjunt d’habitatges construïts durant la postguerra”, però finalment i a causa del cost de les expropiacions es va limitar a l’espai ocupat per l’Escorxador. El nou parc, dissenyat pels arquitectes Antoni Solanas, Màrius Quintana, Beth Galí i Andreu Arriola va ser coronat per la megaescultura Dona i ocell de Joan Miro, de 22 metres d’altura i els veïns van guanyar un gran parc, però potser no hauria estat malament preservar, encara que fos de manera simbòlica, el llegat de l’antic Escorxador General de Barcelona.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!