Deia fa unes setmanes el líder de Democràcia i Llibertat (DiL), Francesc Homs, que si no fos per “l’agenda catalana”, ja hi hauria govern a Espanya. El diputat feia referència al dret a decidir i al procés d’independència Catalunya, en unes declaracions que es van produir en els minuts posteriors a la investidura fallida del candidat proposat pel Rei, Pedro Sánchez. Era la primera vegada a la història de l’Estat que el Congrés tombava per segona vegada un aspirant a president, portant el país a un escenari de bloqueig institucional. Tanmateix, sembla que l'atzucac només hagi de trobar una sortida temporal amb la dissolució de les Corts el 3 de maig i la convocatòria d'eleccions per al 26 de juny. A hores d'ara, ni hi ha candidat a la investidura, ni els principals partits tampoc han mogut posicions ni vets per sumar una majoria suficient perquè n'hi hagi. 

Ara bé, el número dos de DiL, Carles Campuzano, assegurava que l'Estat sortiria de l'atzucac si buscava vies per dirimir el conflicte entre Catalunya i Espanya, mitjançant el referèndum. Contràriament, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, afirmava a la sessió d'investidura que la governabilitat espanyola "ja no dependria més dels nacionalistes”. És a dir, que amb Podemos i C's, no es produirien situacions com la de l’expresident José María Aznar l’any 1996, quan va requerir els vots de CiU, PNB i Coalición Canaria per investir-se president. Així i tot, els esdeveniments recents ocorreguts en l'arena política espanyola mostren indicis de transformació en les principals forces polítiques de l'Estat, que descansen sobre l’esquena del procés català, el qual marca agenda a Madrid, alhora que no li permet sortir del bloqueig per a la formació de govern. 

1. Podemos, governabilitat

Podemos ha esdevingut peça clau per a la governabilitat d'Espanya. Amb els 90 escons del PSOE, els 69 de la formació morada i l’abstenció de formacions com ERC i DiL, a hores d’ara Pedro Sánchez estaria instal·lat a la Moncloa. Això, tot i que el secretari general del PSOE assegura que no hi ha “majoria suficient” per a un govern d’esquerres. Allò que no explica, segons el líder d'Izquierda Unida (IU), és que el dilema "o Rivera, o Rajoy" és "fals". És a dir, que l'alternativa no s’ha materialitzat, ja que el text de desembre del comitè federal del PSOE prohibia explícitament els pactes amb partits que proclamessin referèndums o altres ítems que facin trontollar la unitat d’Espanya. És per aquest motiu que el PSOE va insistir durant la ronda de negociacions que Podemos abandonés el referèndum, afegint que “en cap cas”, acceptarien que Sánchez fos president amb l’abstenció dels independentistes. El mateix secretari general ja ho va dir durant el discurs d’investidura: “El govern d’Espanya no descansarà sobre l’esquena de partits com ERC”, afirmava. Al seu torn, el cap de llista de Podemos, Pablo Iglesias, sembla disposat a mantenir el referèndum com a línia vermella.   

2. Front constitucionalista

L’acord entre PP, PSOE, C’s, o entre PSOE i PP també sumaria suficient per a la formació de govern. Fins al moment, no es posen d’acord sobre com articular la “gran coalició”, però comparteixen la voluntat de "preservar" la unitat de l’Estat, “davant aquells que volen trencar-la”. Aquestes proclames, comunes als tres, fan referència a Podemos o els nacionalistes. Precisament, un dels elements que Homs va titllar de “victòria” és que el primer ple de la legislatura s’encetés amb la votació de dues proposicions no de llei sobre la unitat d'Espanya, com a exemple de fins a quin punt marca agenda al Congrés el procés català. 

3. Plurinacionalitat

No és el dret a decidir l’únic ítem que ha fet repensar els fonaments d’Espanya, alhora que qüestionar l’article 2 de la Constitució sobre la indivisibilitat de la nació. L’anomenat Ministeri de la Plurinacionalitat que plantegen els podemistes és un altre exemple d'aquesta deriva, com també la creació del grup plurinacional de Podemos, que posa de relleu una tendència a repensar les nacionalitats de l'Estat. Com va comentar el líder d'En Comú Podem, Xavier Domènech, els morats ja portarien temps amb aquesta reflexió, que entre altres elements, s'ha materialitzat en compartir els temps de compareixença al Congrés.

4. Congrés multilingüe

Fins al moment, la Cort espanyola només, o pràcticament només, sentia parlar castellà entre els diputats. Però en el darrer ple d'investidura es va sentir el català, el gallec i l'euskera, també. El gest podria haver estat motiu de crida d'atenció amb anterioritat, però va ser dut a terme per Rivera, Homs, Joan Tardà (ERC), Aitor Esteban (PNB), entre altres representants d’EH Bildu, Compromís, i el mateix president de la cambra, Patxi López. Precisament, López destaca per ser més permissiu que anteriors presidents, en altres qüestions, i també en aquesta.

5. Junts x Sí a Madrid

Per la banda d’ERC i DiL, la seva voluntat de traslladar el procés també a l’Estat va generar-los la necessitat d’assumir compromisos com la unitat de vot, és a dir, un 'no', que només seria abstenció si era a canvi del referèndum. És per aquest motiu que Homs va proposar una llista única catalana, en cas d’adveniment de noves eleccions, que Tardà va rebutjar​, ja que creu que no hi haurà altres comicis.

6. PSOE, federalisme

La proposta plurinacional de Podemos també va generar moviments en altres partits com el socialista. Per al seu pacte de govern, el PSOE va recuperar l'acord de Granada, on contempla la construcció d’un Estat Federal a Espanya. No sols van incloure el punt en el seu programa de govern per a la investidura, sinó també en el pacte amb Ciutadans. Malgrat que la proposta federal no està desenvolupada, ni tan sols "mínimament", suposaria una transformació de l’Estat espanyol en matèria territorial, competencial i de finançament per als nous Estats federats. L’Estatut d’Autonomia, segons va dir Sánchez, igualment seria reformat i els 23 punts de l’expresident Artur Mas, recuperats i acomplerts. Així i tot, Tardà va afirmar que “no es creia res”. El fet és que caldrien els vots del Partit Popular (PP) per al canvi constitucional, qui en dificultaria la tasca, ja que no sembla estar disposat a emprendre el camí del federalisme.

7. C’s, ‘anticatalanisme primari’

Precisament, el Pacte de El Abrazo, com li diuen col·loquialment a l’entesa amb C’s, va tenir un percentatge de votació entre la militància socialista molt més baix a Catalunya, en comparació amb la resta de comunitats. Aquest punt posa de manifest el retrocés electoral del PSC com a força, alhora que el seu secretari general, Miquel Iceta, n’atribuïa causes de la pròpia gènesi del partit. “C’s és d’un anticatalanisme gairebé m’atreviria a dir primari” va dir Iceta als barons en el comitè del PSOE, per justificar la baixa mobilització de les bases catalanes en l'acceptació d'aquest. Feia referència a qüestions com la immersió lingüística, a què els taronges són contraris. Així mateix, podia al·ludir al text que consta en el pacte, que compromet socialistes i C's a mantenir la unitat de l'Estat i evitar referèndums de secessió. Ara bé, recentment la nova líder, Inés Arrimadas, ha potenciat la voluntat de dirigir-se a l'empresa i les professions liberals, reduint l'oposició a les qüestions com la llengua.

8. Catalanofòbia? No a la UGT

Més enllà de làmbit polític, un dels esdeveniments recents que ha portat el dret a decidir a primera línia de la política a Espanya va ser l’elecció de Josep Maria Álvarez com a secretari general de la UGT. Álvarez mai no ha estat independentista, malgrat els seus opositors van contribuir a exposar el fet com a forma de debilitament de la seva candidatura. Per a ell, l'autodeterminació “no és una prioritat” davant les qüestions laborals; tampoc té com a objecte canviar el posicionament del sindicat. Ara bé, les primeres paraules als mitjans després del seu nomenament van ser contundents: “és la primera vegada a Espanya en què la catalanofòbia no ha guanyat en aquest país. I estic orgullós que sigui la UGT la primera organització en l'àmbit de l'Estat en què no ha funcionat”, va dir.

 9. Nacionalisme discursiu

Les tesis d’Aznar que “es pot” guanyar les eleccions a Espanya sense apel·lar a la qüestió nacional catalana van calar durant les darreres eleccions espanyoles. Cap partit va emprar-les, per bé que el debat posterior sí ha estat caracteritzat per acusacions sobre l'espanyolitat d'uns i altres.

Amb la presentació del pacte entre PSOE i C's, la vicepresidenta del govern en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, va afirmar que treure les diputacions, punt que incloïa el text, era una "antiga reivindicació nacionalista", equiparant el fet a les vegueries. Així, llençava una acusació velada a C's per la seva espanyolitat. Recentment, el PP va tornar a atacar els taronges, preguntant-se el vicesecretari del PP, Javier Maroto, com Albert Rivera permetia a Sánchez que hi hagués 72 municipis del PSC a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), ahora que l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, Núria Parlon, es mostrés propera al dret a decidir, o per què es reunia el socialista amb Carles Puigdemont. 

Cansats de les acusacions com aquesta i entre altres, el portaveu de C's al Congrés, Juan Carlos Girauta, va assegurar: "Els collons a Catalunya els posem nosaltres". Volia expressar que són els taronges els qui han fet oposició al procés català. 

Així, sembla que Catalunya podria ser artífex del canvi a Espanya, pel que fa a les qüestions territorials, alhora que ja en marca l'agenda i bloqueja la investidura, havent-se imposat les tesis d'Homs a les de Rivera, almenys, fins al moment.