Al llarg de tota la història, la identitat ha estat el centre de moltes estafes. Des de falsificadors que copiaven documents fins a lladres que feien servir noms aliens, la suplantació d'identitat no és un problema nou. Tanmateix, el que passa amb les tecnologies digitals i la intel·ligència artificial ha portat aquest fenomen a un nivell mai vist abans, en velocitat, escala i sofisticació.

Avui dia, qualsevol persona amb accés a internet pot fer servir eines que abans només estaven a l'abast de criminals experts. Per exemple, hi ha programes que permeten prendre una sola foto del rostre d'algú i transformar-la en un vídeo en moviment, amb gestos realistes. Això s'utilitza per enganyar sistemes de verificació per videotrucada que, en teoria, haurien d'assegurar que la persona que es mostra és qui diu ser. Aquest tipus de tècnica, coneguda com a “intercanvi de rostre” (traducció literal), col·loca la fisonomia d'una altra persona —real o inventada— sobre la pròpia, com si fos una màscara digital.

Però això no és tot. També existeixen programes que simulen càmeres virtuals en ordinadors o telèfons mòbils, és a dir, dispositius que “fingeixen” ser una càmera real i transmeten vídeos falsos. En combinar aquestes càmeres falses amb els rostres animats o falsificats, es poden enganyar sistemes bancaris, plataformes de contractació laboral o qualsevol altre mecanisme que depengui d'una videotrucada per verificar identitats.

És una autèntica cursa armamentista digital: cada nou avenç dels atacs obliga a millorar les defenses

A més, apareixen comunitats senceres a internet on es venen aquestes eines o fins i tot s’ofereixen serveis complets de frau, com si fos un negoci formal. Aquest fenomen, que podríem anomenar “delinqüència a la carta”, permet que persones sense coneixements tècnics participin en fraus digitals avançats pagant a qui domina aquestes tècniques.

Un exemple concret: a l’Àsia es va reportar un frau milionari on una empresa va ser enganyada amb una videotrucada en què apareixien, aparentment, els seus propis directius. En realitat, era una simulació generada per ordinador, utilitzant vídeos antics i programes d'animació. L’engany va ser tan creïble que va convèncer els empleats de fer transferències de diners sense sospitar res.

Davant d’això, les defenses tradicionals ja no són suficients. No n’hi ha prou amb demanar una foto del document o fer una videotrucada. Les imatges poden ser falses, els moviments poden ser animacions, les càmeres poden estar manipulades. És una autèntica cursa armamentista digital: cada nou avenç dels atacs obliga a millorar les defenses.

El problema de la suplantació d’identitat no és nou. El que ha canviat és l’escala, la velocitat i l’accessibilitat de les eines

La clau està en sistemes que no depenguin només del que es veu. Per exemple, tecnologies que detectin si una persona realment està viva durant la verificació, observant reaccions naturals del rostre, moviments involuntaris o senyals invisibles a simple vista. A més, és necessari que aquestes defenses funcionin en temps real i s’actualitzin constantment, perquè els mètodes d’atac canvien diàriament.

En definitiva, el problema de la suplantació d’identitat no és nou. El que ha canviat és l’escala, la velocitat i l’accessibilitat de les eines per enganyar. Per això, més que mai, l’única sortida és tenir una defensa moderna, activa i en evolució permanent. La seguretat ja no és una foto estàtica: és una pel·lícula que mai no s’atura.

Les coses com són.