21 de gener del 2016. Oriol Junqueras està a punt d’entrar en un plató de TV3. S’està jugant un Madrid-Barça de l’Eurolliga de bàsquet. El líder d’ERC s’ho mira relaxat des de la sala de convidats conversant amb els càmeres i els tècnics. No és aliè als platós. Hi va treballar abans d’entrar a la política, per exemple com a historiador de capçalera d’El favorit. “Quines tardes aquelles en què feien Bola de Drac i després la Copa d’Europa de Bàsquet”, comenta. I tothom pensa en Epi, Sibilio i Solozábal. El Barça guanya amb una cistella a l’últim segon.

Aquest relaxament no li impedeix entrar després al plató, debatre amb Josep Maria Ureta i explicar en una pissarra la teoria que aquells dies exposava com a vicepresident i conseller d’Economia: els mercats financers preferiran un país petit que pagui el deute que un de gran que no pagui i, per tant, obligaran l’Estat a negociar la independència. El moment explica la seva màxima “suaviter in modo fortiter in re”, suau en les formes, dur en el fons. Explica les expectatives fallides del procés i quin paper hi volia jugar. I conclou que ara és ell El favorit, en una campanya que passa tancat “en una presó a l’altiplà de Castella”, com ha escrit des d’Estremera. Quina paradoxa: pot guanyar com el Cid, però no arribar a ser mai investit president. I, conscient, ha assenyalat a Marta Rovira.

És impossible fer un perfil de qui ara és un pres polític. T’ha de canviar per força. 16 hores al dia en una cel·la, tancat a pany i forrellat, marquen. Durant un mes amb Carles Mundó, l’home que va tancar la Model, la presó sobre la qual Junqueras va escriure un llibre. Ara l’acompanya Quim Forn. Junts a la cel·la, en llistes separades. Aposta junquerista des de la presó, on sabrà l’èxit de la seva aposta veient, per força, TVE. Mentrestant, escriu i llegeix. Un vaticanista que ha llegit molt a la vida. Un catòlic que, com a tal, s’ha declarat pacifista davant del jutge.

Els seus professors del Liceu italià ja li parlaven del compromís històric entre la democràcia cristiana i el comunisme. I aquest pacte l’ha obsessionat. Com a alcalde de Sant Vicenç dels Horts va pactar amb CiU i ICV. La mateixa entesa que va tenir al Parlament europeu amb Tremosa i Romeva. Ha incorporat els democristians a ERC. I ara vol cosir-hi els comuns/podemites —el cèlebre pacte Roures—. L’independentisme ha necessitat un pedaç i el risc d’un país esfilagarsat, com va preveure Aznar, ha planat perquè amb el PP l’agulla ha tingut un altre ús, no se sap si malgrat o gràcies a Soraya.

Oriol Junqueras (Sant Andreu del Palomar de Barcelona, 1969) es va doctorar en Història del pensament econòmic a la UAB. I va fiar el procés a la teoria de jocs multilateral mentre feia la cursa de Rebel sense causa amb el PDeCAT, que va portar a l’1-O, la declaració suspesa, les eleccions no convocades, la desaparició del Govern, la fugida a Brussel·les i el 155. Diuen els crítics que sempre s’ha posat de perfil per recollir els fruits de l’abraçada de l’ós —mútua— als exconvergents, però afronta l’amenaça de 30 anys de presó per rebel·lió, lluny de la seva parella, Neus, i dels seus fills Lluc i Joana. Quan va escriure Les proclames de sobirania de Catalunya, potser no es podia imaginar que en protagonitzaria una de tan estranya i de conseqüències —encara— imprevisibles.